RECORD I SENTIMENT

Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.

Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.

Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.

I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).

Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.

Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".

Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.

En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.

Montserrat Ribas

CULTURA I RELIGIÓ

Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...

S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.

No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...

Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.

Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)

I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.

Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!

Montserrat Ribas

TEATRE INCOMPRÈS

Encara no em sé explicar per què no em va agradar l'obra de teatre: "Qui té por de Virginia Wolf?" d'Edward Albee. Ni em va fer patir, ni vaig somriure (això de no passar mai del somriure i arribar a riure és una constant meva, quan es dóna el cas) quan les riallades del públic es deixaven sentir (potser algú no s'hi adheria i restava com jo, però els que responem així no ens fem notar).
Una obra ben escrita, ben dirigida, ben interpretada (i dificil d'assolir-ho!), amb una bona escenografia... i no em va agradar.
L'autor fou Edward Albee, nascut a Washington el 1928 (de la meva quinta; per tant podia haver hagut una certa entesa..). Va escriure vàries obres, acollint-se a la tradició nord-americana del drama psicològic, de manera especial en aquesta, que va ser la més reeixida i obtingué ressò mundial. La trama es basa en la relació de dues parelles, en una trobada-invitació d'una d'elles envers l'altra. Els de la casa, des del primer moment, mostren una barreja d'alcoholisme amb una frustació com a parella, tot i que a moments s'estimen, en d'altres s'odien i la seva actuació és sempre devastadora i molt punyent. La vetllada, per dir-ho d'alguna manera arriba a ser un conjunt d'humiliacions, insults, enganys i odi. Tot ben barrrejat i molt ben fet em va causar una aversió pels personatges i la seva actuació. La seva gran destrossa humana em va semblar exagerada (fins i tot si la situo en l'any de la seva estrena: 1962) i no vaig poder seguir-la ni amb gust ni amb rebuig. Era tot tant fora del que es pot donar (comparo amb llibre i pel·lícules "fortes" que m'amplien la visió, és clar) que em queia fora del meu abast.
Potser hagués hagut que fer un esforç per entrar-hi, però no em demaneu tant...
Montserrat Ribas

ÀNIMS I ENDAVANT!

El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.

Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.

Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)

Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.

Montserrat Ribas

LA DONA I EL TREBALL

Parlo d'un treball doméstic determinat: la cura del malalt familiar. No m'estenc a més situacions injustes en el sí de la familia, vers la dona, perquè hi ha tema per un llibre. M'hi va fer pensar quan, el diumenge, en sortir del cine amb els meus fills, els tres vàrem comentar estranyats i, a la vegada, admirats sobre l'atenció que el marit esmerçava vers el seu pare, que patia Alzheimer. Està clar, quan tornava del treball. Per què ens va sorprendre tant? Segurament perquè no acostuma a actuar així l'home de la casa.

Es tracta de la pel·lícula iraní: "Nader y Simin, una separación". Aprofito per dir que, en un començament em va semblar extraordinària però l'entusiasme va anar decaient per repetitiva i claustrofòbica: tot el rodatge a la casa, l'hospital, el jutjat i com a màxim exterior les sortides en cotxe. I prou. Reiteració en el problema, parlant molt més pausadament que ho acostumem a fer nosaltres (aspecte que no em va desagradar) i en quan el tema es va repetint una i altra vegada... (El que en castellà diríem: "dale que te pego...". Arrossego de la meva època educacional l'imperi de la llengua?)

Perquè, encara que la dona hagi agafat molta més representivitat en molts aspectes de la que tenia en la meva època passada, encara no ha assolit la igualtat amb la que té l'home. Perquè si algun cap de familia, per una part (positiva) ja cuina i fa a la compra (inaudit en la meva vida) i la dona ja gaudeix de la possibilitat de treballar fora de casa, per altra part la qüestió de l'atenció del malalt proper, en l'espai i en la relació familiar, és tasca de la dona. Tant en la meva època com ara (admeto excepcions glorioses). D'una o altra manera: ja en l'organització, per poder ella treballar, ja en l'atenció directa, si li és possible. Això m'ho ha fet reviure aquesta pel·lícula (que potser només per ressaltar aquesta actitud, ja val la pena que es projecti).

I torno a pensar en la tasca de l'home que em va fer recordar tot això i vàrem apreciar com una excepció. Perquè ho és.

I deixant apart el tema que m'ocupa: malaltia en la familia, no puc acabar aquestes línies sense preguntar-me: com resol l'Església el paper de la dona? La resposta és òbvia. Penso encara en les monges que van netejar l'altar de la Basílica de la Sagrada Familia, davant els importants i innumerables homes que presidien. I a més, elles van expressar que era un gran honor la comanda. No. Si encara tindrem la culpa nosaltres... Acabo en sec per no caure en el llibre possible sobre el tema.

Quan jo era nena hagués preferit ser nen. Premonició?

Montserrat Ribas

COM A BENS

Quantes vegades caic en aquest error! L'opinió d'amics benpensants em fan anar pel seu camí sense més. D'altres, vull opinar per mi mateixa i si m'equivoco, la culpa només és meva. En aquestes línies no em vull referir a cap cosa trascendental, però al llarg del dia has d'escollir petites eventualitats i el pes de l'opinió de la majoria et força a seguir-la.

Doncs no..."Diguem no...!" I tota aquesta entrada (que podria semblar anar cap a una revolta seriosa) només tracta d'anar o no a veure una pel·lícula. El dilema se'm va presentar fa pocs dies. Havíem decidit anar al cine una tarda, la meva filla i jo. I, concretament, a veure "El árbol de la vida". En reunions prèvies a aquell dia vaig sentir moltes opinions totalment negatives a la seva visió. Que si no s'entén res, que si és tan llarga, que si això no és una pel·lícula... Efectivament no és una pel·licula normal. És molt més. (Estic anticipant la meva opinió; faig marxa enrera). La meva filla havia sentit també opinions contràries.. Què fem? Vàrem pensar en canviar-la per la de la sala contigua: "La deuda", un thriller del que ens havien parlat bé.

I, de sobte, vaig reaccionar i no vaig voler seguir "com a bens": "Jutgem-la nosaltres mateixes i si ens equivoquem, mala sort!". I vàrem demanar entrades per "l'arbre" en qüestió.

Magnífica! Profundament religiosa, sensible, emotiva... La música, una meravella. És més un poema que una pel·lícula. Si bé no ho vaig entendre tot, tampoc entenc algún bon poema, però la seva musicalitat em compensa. No vull continuar fent la crítica positiva perquè ja l'ha plasmat la meva filla en el seu bloc i ho ha acabat d'arrodonir, en el mateix sentit, el meu fill en el seu comentari a l'esmentat bloc. I he de dir que coincidir en aquesta crítica tots tres m'ha emocionat. I crec que el quart que falta també hi estaria unit. La pel·licula m'ha donat diferents tipus de satisfaccions: bellesa, interioritat, unitat familiar i confirmació en que no hem d'anar per la vida com a bens.

Montserrat Ribas

24 DE SETEMBRE DEL 2011

Doncs sí, ahir era la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. En la seva Basílica s'hi van casar els meus pares i jo vaig acompanyar-los en la celebració de les noces d'argent allí mateix. I hi vaig, una vegada a l'any: per la seva festa titular.

Ahir vaig anar-hi. A la Missa solemne presidida per l'Emm. i Rvdm. Sr Cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. (He escrit amb la pompa que empra el Full Dominical).

Molta gent que no s'acovardí per la pluja, missa de lloança a la Mare de Déu, acte fet amb ordre... una sèrie de coses positives de les que vaig fruir i una pregària a la que em vaig unir. Però... deixeu-me dir quatre pinzellades del que vaig patir: vàrem arribar amb mitja hora d'antelació i tot estava ple. Passant pel passadís central per anar a posar-me propera a l'altar en la part lateral, en trobar-me en les cinc primeres files amb cadires, algunes encoixinades, però encara buides, se'm va preguntar tot aturant-me: "vostè qui és? La meva resposta fou: "no sóc ningú però vaig a la part lateral" (Ja és una mica dur reconéixer que no ets ningú, però la circumstància m'ho va fer dir). Em feren girar cua i accedir-hi pel passadís del costat. (Em va venir a la ment el fragment evangèlic on es parla dels llocs preeminents). En el lloc triat per mi, prop de l'altar i ben arraconada només hi havia la part del reclinatori d'un banc inexistent. I ja em teniu asseguda en la part frontal, que no pensada per asseure-s'hi, sinó per reposar les mans: vaig agafar la imatge d'una gallina, ja que els peus no em tocaven a terra. I l'esquena sense respatller, està clar. Em mirava les files centrals de cadires buides. Eren per a les autoritats, només faltaria que elles s'asseguessin com les gallines! Això pertoca a qui no és "ningú"...

Van entrar ordenadament els clergues, bisbes i el Sr, Cardenal i es distribuiren tots en el presbiteri. I, com sempre, em vaig dir a mi mateixa:"per què dimontri no hi pot haver cap dona en aquest estament?" No sé encara la resposta i penso no saber-la mai perquè és un tema tabú que no admet ni dicussió. (Alabat sigui Déu!). En el presbiteri també havien aquells senyors amb aquelles capes i aquelles creus i que van tan mudats i fan tan de goig. Però dalt i ben asseguts.(No estic contra aquests vestigis del que fou. Sóc tradicionalista i per tant m'està bé). Però a l'hora de pregar a la "nostra" Patrona, no creieu que tots som iguals?

I, finalment, en un banc, posat del dret, com Déu mana, al costat meu havia un rètol: "Reservat per als familiars del Sr. arquebisbe" (aquí no posava. metropolità i tot el seguici. Ja s'entenia).

Però per sobre de tot això vaig honorar la nostra Patrona i les estrofes finals de "Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat" m'emocionaren. Les meves disquisicions anteriors que hi eren i hi continuen sent, van quedar superades per la pregària i el sentiment.

Montserrat Ribas

BON HUMOR, PER FAVOR.

El títol va dedicat al desig de trobar-lo en moltes facetes de la vida. I no el trobo sempre. Però quan es dóna, m'asserena i m'alegra.

He estat vuit dies a la Casa d'Espiritualitat de Manresa. He treballat (hi ha moltes maneres de treballar i la mental, és, ara, per a mi, la més punyent) les vuit Benaurances evangèliques. Un jesuïta granadí, P. Adolfo Chércoles ens feia l'exposició de cadascuna d'elles, cada dia, des de les l0 del matí fins a les 13 hores (no us esvereu, del mateix matí...) amb un interval de 10 minuts cronometats, que jo aprofitava per anar a veure dos vasos d'aigua (com si hagués estat parlant jo...). I jo, que ja miro el rellotge, generalment quan arriba a 1 hora tota disertació, procurant que el conferenciant no se n'adoni, continuava, en acabar, amb la mateixa atenció, curiositat i clarividència mental que quan havia començat, o sia feia tres hores. El perquè és molt fàcil d'explicar: entre les cites bíbliques adients que comentava, intercalava anècdotes viscudes en la seva època de capellà-obrer vivint en un barri gitano. I les expressions eren les que correponien a aquest entorn que va fer tant seu. Podeu pensar què deia quan ens explicava la tasca de desembussar un W.C com a paleta reconegut. A més canviava la veu i l'expressió de la cara. Jo crec que tindria assegurat l'èxit dalt d'un escenari en un monòleg còmic... I en un nou canvi d'expressió de la seva cara, d'una manera seriosa i convincent et citava paraules de Jesús de Nazaret... S'entén, oi la meva atenció i interès?

M'he estès en la vivència viscuda més recentment. Però ho vull ampliar a tot el que m'envolta i envolta la vida. Per què les noticies de la tele resulten moltes vegades tan avorrides? Ens fan saber tal problema polític, invasió i mort de tanta gent, l'estavellament d'una avioneta, l'esfondrament d'un vaixell amb la conseqüent mortaldat, el robatori que s'intensifica, etc, etc... en una mitja hora intensiva. (I està clar, després s'ha d'incentivar la investigació cardiològica si hom vol que l'espècie humana no desapareixi...)

Ja sé que les desgràcies estan a l'ordre del dia, però critico l'expressió tan formal que s'empra.

I els articles dels diaris... La major part d'ells escrits de forma monòtona i sense dir res de nou ni que et faci somriure. No dono solucions, ja ho sé. No sóc periodista; només oient i lectora. I, com a tal, penso i jutjo.

He de afegir alguna excepció en el meu judici dolent sobre els articulistes. I són aquests els que em limito a buscar i llegir. Un Quim Monzó, p.ex, no me'l perdo. (He de dir, que alguna vegada ha deixat de banda els seus afegitons que alegren la serietat del que explica i penso: malament!). I d'altres, que també ja tinc catalogats, entre ells els de l'Enric Gomà (doncs, sí, és el meu fill, però no per això l'he de silenciar).

No toco més temes. Ja es dóna per entés que quan impera el sentit de l'humor la vida és més agradable.

Montserrat Ribas

UN AMIC I L'ESTIU

Com que l'estiu és anar i venir, vaig pensar en escriure una breu nota per explicar el meu silenci intermitent pel que fa a aquest bloc durant les properes setmanes. Perquè ahir a les deu de la nit vaig arribar a casa. I a les deu i cinc minuts m'assabentava per un missatge telefònic d'en Ferran Sànchez Bosch de la sobtada mort del seu germà Jordi.

Paralització mental que m'arriba quan un fort sentiment s'apodera de mi. Tot seguit, la meva filla i una amiga em telefonaren per donar-me la noticia. Vaig continuar paralitzada mentalment, amb la particularitat que el pensament em presentava la figura d'en Jordi que jo havia conegut i estimat (sentiment que perdura ja per sempre).

El vaig conéixer el 1970, quan vaig començar els estudis a la Facultat de Teologia. Ens impartí Nou Testament i es concretà en St. Pau, el seu estimat personatge, estudiat i comentat en diversos llibres seus.

La primera conversa amb ell començà per una pregunta: "És fill d'en Sànchez Juan?" La pregunta era d'en Josep, el meu marit, que ho va intuir encertadament. Es tractava d'un poeta molt conegut i admirat per ell i qualsevol possible relació li interessava. La resposta va ser afirmativa. I començà entre nosaltres una forta amistat, assentada en la via poètica del seu pare i unit a la seva bonhomia i coneixements teològics. Es traduí en converses i sopars a casa, cartes, viatges a Roma amb la amiga comuna, Marila Pons i sempre guiats per ell amb el seu profund coneixement de la ciutat, ajut en la preparació social dels vots que la meva filla hi va fer allí, en la Societat del Sagrat Cor, telefonades, trobades continues a casa i a casa la Marila, viatges que dirigia a terres per a mi molt llunyanes, com Síria, Jordània, Israel, etc...(a més d'amic era un molt bon guia), felicitacions per Nadal i Sant, etc, etc, etc...I tot això s'acabava amb una telefonada ahir a la nit.

Sé, però, que no s'acaba. Que la meva confiança en preguntar-li per telèfon algun dubte sobre algun tema continuarà i en lloc del telèfon serà el pensament. Jo crec que ell d'alguna manera em respondrà. Un amic que se'n va, però que afectivament queda per sempre. Compreneu que no podia deixar de banda el seu record?

Sobre l'estiu, dues paraules. Suspensió dels meus blocs (el problema és banal i tots mereixem un descans) per una temporada. Però no de la meva persona. Volia extendre'm en catalogar l'estiu, tan diferent per a uns i per a altres. L'amic que ens ha deixat m'ho ha impedit. Continuo exposant que, per a mi, la vida és una línia recta i en aquesta línia estic, procurant que sigui exigent i pensada com sempre. Amb un cert descans més pronunciat. Però conscient del que m'envolta. (No sempre ho assoleixo, però ho intento).

Dessitjo un bon estiu a tothom. Frase que pot semblar estereotipada, però que en aquest cas no ho és.

Montserrat Ribas

IN MEMORIAM

Avui , a les 9 h. del matí m'ha telefonat una amiga, que suposo havia llegit ja el diari i m'ha comunicat que el P. Ignasi (no sé perquè en una esquela posen: Ignasi/Ignacio, però és així) Salvat, S.J., havia mort. Sabia de la seva gravetat. La notícia no m'ha sorprès. M'ha fet recordar la seva relació amb mi i el meu marit. I, a la vegada, està clar, tota mort aclapara i aflorea íntimament el sentiment d'amistat que hi ha hagut. I que sé que perdurarà.

No eren massa freqüents les trobades entre nosaltres darrerament. Però quan el veia, la seva conversa era com un "decíamos ayer". L'amistad, la seva bonhomia i el sentit de l'humor eren una constant que feia que empalmessim una conversa, potser interrompuda feia uns anys, amb una total naturalitat.

Profund moralista, afeccionat al cinema que emprava per a la pastoral amb els seus col·loquis consegüents i dirigent del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) eren les seves tasques principals. Suposo que me'n deixo moltes, ja que una vida religiosa de 60 anys i 47 de sacerdoci donen per molt en un temperament com el d'ell, emprenedor i sociable. Els dos meus lligams darrers foren parlar d'un dubte moral que li vaig exposar i una conversa telefònica en la que vàrem parlar d'una sèrie titulada "10 Manaments" del director de cine polonès Krzysztof Kieslowski (en aquest cas, la moral de banda; l'objectiu era el valor cinematogràfic. Aprofito l'avinentesa per recomanar-los fortament).

I baixo a un detall nimi, però que no he oblidat i al que jo li dono molta importància, malgrat sembli una tonteria. Potser és el primer record que ha aflorat en la meva ment, en parlar avui del seu traspàs. Quan el meu marit vivia, molt sovint les converses i el dinar a casa amb en Salvat era quelcom bastant usual. Però vull parlar d'una trobada deteminada. Inauguràvem aquell any (1975) la casa a Montornès del Vallès. I vam voler fer-ho partícep als amics. Amb el cotxe el vàrem anar a buscar des d'allí a Sant Cugat, i després, cap el tard, el tornàrem a deixar per retornar nosaltres a Montornès. Les sinuoses carreteres del Vallès que vàrem afrontar no van ser problema (ni ens ho vam plantejar), ja que el resultat era poder conversar amb el jesuïta i amic, Ignasi Salvat.

La casa, acabada de fer, estava protegida convenientment per rateres (d'aquelles antigues, de fusta amb el tros de formatge adient) en varis punts estratègics de la casa, ja que el camp i les obres són passeig fàcil per aquests animalets. A mitja tarda, en obrir un armari baix de la cuina, veig que en els dos forats de la ratonera que allí hi havia col.locat, apareixien les dues cuetes de dos ratolinets. Vaig experimentar alhora fàstic i goig. Però, com treure-ho d'allí? I ho vaig comentar. Tot seguit es va aixecar l'Ignasi i agafant les petites bèsties per la cua les va treure al camp, on vàrem fer un clot i alli les va depositar. Sense escarafalls; com la cosa més normal del món. I us recordo que aleshores era Provincial de la Companyia.

No creieu que és un gest que diu molt a favor d'ell, al marge de la seva profunditat teològica i pastoral?.

Montserat Ribas