SENTIMENT NADALENC

Les vacances preferides de tot l'any eren, per a mi, sent nena, les vacances de Nadal. Que a l'estiu eren tres mesos sense escola i ara només uns dies? No em feia canviar d'opinió. No manava jo, sinó els meus sentiments. Uns moments culminants, que recordo com si ara ho estigués vivint, era quan la mamà treia la capsa de les figures del pessebre i les anàvem col·locanrt adientment. Tradicionalment el papà amb un davantal improvisat davant del gall dindi en una taula supletòria per anar partint-lo amb uns estris aporpiats només per aquest quefer (es veia que era arquitecte i no cuiner...). La casa arranjada i ornada en joc amb el goig de Nadal. I tota aquesta parafernàlica ens indicava i recordava que Jesús, nen com nosaltres, ens estimava, neixent entre àngels i pastors. I amb veus força desafinades entonàvem aquells cants de Nadal tan enranyables.

I les tres Misses seguides que assisitíem a oratoris particulars familars o a la Parròquia... Això era "un altre cantar". El capellà, de cara a l'altar i en llatí les celebrava el més ràpidament possible, detall que agraíem, però no deixava de ser un entrebanc espiritual, que seguíem forçats. Punt negatiu. Inexistent, ara, gràcies a Déu

De gran tot ho veig diferent. La gent s'aboca a comprar, no a pregar. A més d'una persona he sentit dir:  "quina llauna de festes". Jo mateixa, sense en Josep, sense els pares i germans i l'àvia presidint la taula, sento un cert enyorament. Però em remonto. Estic amb els fills i celebrem la vinguda del Fill de Déu, per a dir-nos que està amb cada un de nosaltres, ho pensem o no, durant tota la nostra vida de joia i entrebancs. Quan aquest pensament m'invadeix la Festa és superior a la que sentia quan era petita. En dono gràcies a Déu!

Un incís una mica poca-solta. Per què la pregunta obligada en cada conversa o trobada és saber com i amb qui cadascú celebra l'àpat de Nadal i St Esteve? 

Seria més adient que parlessim com l'Esperit de Déu està en cada un de nosaltres durant tota la nostra vida, que és el que ens diu i anuncia el Nen nascut, avui, en una menjadora.

Montserrat Ribas

CANTAR I BALLAR

Amb aquest títol ja sabeu el que vull expressar.

No us parlaré del personatge perquè la premsa i la tele i els comentaris ens han envaït aquests darrers dies. Des de la seva mort. La seva vida: empresonament, estudis, sortida  i presa de possessió als 76 anys de President de Sud-Àfrica és de tots coneguda. I tota una vida amb l'objectiu fix i constant que ha portat a terme: la unió de les dues etnies.

Sense voler he escrit auest resum vital. El que vull fer notar amb totes les forçes i amb tot el meu beneplàcit i emoció és el crit (es pot dir de guerra pacífica, que no es dóna gaire sovint): "Canteu i balleu" que es va estendre per aquell país, a la seva mort. La resposta del dol de tots va ser, efectivament, cantar i ballar, amb crits de joia i llàgrimes alhora per expressar l'unió amb ell en el moment de la seva mort. I aquesta reacció la van portar a terme durant varis dies. En un món tant desgavellat, com l'actual, sorgeixen espurnes que ens animen i enlairen el gènere humà. Enhorabona a tots els que vau cantar i ballar. Ens heu parlat de mort i vida.

Anant a la meva vida i relació propera m'ha fet pensar en un fet similar que vaig viure. L'esposa, mare i àvia d'una familia nombrosa, a més de ser una gran persona i amiga, va morir el darrer dia de l'any (no cal explicitar-lo). Parlant amb el vidu, uns dies més tard, vaig comentar-li com el dol, precisament el dia de cap d'any (que és dia de festa per a tots) deurien haver-lo viscut de forma molt punyent. Em va sorprendre el seu comentari i resposta: es van reunir tots: ell, fills i nets (constitueixen una familia molt nombrosa) a casa seva aquella nit de cap d'any, El pensament de tots era que ella estava en el tanatori. I,emocionats van actuar com ella hagués volgut que fessin i acabaren  ballant al só de la música.

He de confessar que em va sorprendre i no vaig acabar de saber apreciar-ho.

Resulta que el fet s'ha repetit. I, ara ,(com pot canviar l'apreciació dins d'un mateix!) m'alegra  i admiro la reacció dels amics, similar a l'actual. Tenen tota la meva adhesió, comprensió i em genera joia.

Montserrat Ribas

VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Pot semblar que vagi contra les dones i, per tant contra mi mateixa. Però fa dies que hi penso i crec que sóc lliure per expressar-ho.

Gairebé cada dia els informatius (tele, radio, premsa, comentaris...) ens fan arribar notícies de violències i vexacions que les dones de qualsevol edat (nenes incloses) pateixen arreu del món.

Jo mateixa, en un viatge a Sevilla, on vaig tenir que anar a la policia pel robatori del meu moneder (la típica estirada) vaig veure un cas dels que parlo. Fèiem un viatge de "plaer" la mare, la meva germana i jo. El plaer va derrumbar-se en aquells moments. Mentre esperàvem a la seu de la policia (¿per què qualsevol tràmit burocràtic va sempre precedit d'una llarga espera?) i ja estàvem enervades pel fet en sí i perquè eren prop de les 12 de la nit, va arribar una noia, jove, d'uns l9 anys, amb cops i ferides a la cara i braços, acompanyada pel seu germà qui li anava dient, millor dit cridant: "Tienes que dejarlo..." La noia que no tenia l'aspecte de les que agafen el tipus de vida que pot acabar violentament, ploriquejava i s'agafava fortament al seu germà. Davant d'aquest espectacle el meu moneder  va passar a un ínfim lloc en el nostre sentiment.

Ex-dones i sense ser "ex" assessinades o ferides, maltractaments que moltes pateixen, joves violades... formen un ventall del que ens informen tot sovint. I hi hem de sumar les que pateixen violències però no tenen on recórrer i viuen amb el cor encongit. I queden en el  desconeixement.

Una vegada sentada la meva opinió del greu vexament de la dona, m'atreveixo a preguntar: I els homes no són també maltractats, despreciats, menystinguts per moltes dones i el seu patiment és intens?. Els danys fíiscs que pateixen és inferior en número al de les dones. Però danys psíquics, com poden ser els que he citat, estic segura que en pateixen molts d'ells. I d'això no se'n parla gens. Sentir-se despreciat i ultrajat  de paraula de forma continuada ve a ser com una agressió física. Opinió meva.

En aquest aspecte morbós m'atreveixo a compadir l'home quan la situació es dóna i és ell la víctima. I a més de compadir que se'n parli. No per pura informació sinó per remoure les consciències.

Montserrat Ribas

EL MEU GERMÀ MANUEL

Érem quatre germans. Ja només quedo jo. Però amb la joia d'haver format part d'aquest quartet tan estimat.

I, ara vull referir-me només al gran, en Manuel, que va morir el 17 de març darrer.

Fa un parell de dies li van retre un homenatge un conjunt d'entitats, l'Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Agrupació d'Urbanistes de Catalunya i l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. 

Van parlar d'ell i el seu treball infatigable (!) diverses persones representants de les anomenades entitats. Van destacar tots i cadascun  dels ponents el seu fecund i tenaç treball que havia dut a terme en tota la seva vida. I que l'urbanisme va ser l'innovació que va aportar després d'haver fet un curs especialitzat, en acabar la carrera, a Brussel·les, per recomanació del nostre pare, també arquitecte, impuls del qual jo desconeixia la seva procedència 

Alhora es projectaven en una gran pantalla diverses fotografies d'ell i de le seves obres (el temps no va donar per a poder presentar-les totes).

Jo, asseguda en una butaca, vaig seguir tot l'homenatge amb una emoció interna, que em va provocar unes llàgrimes en començar i veure la primera foto d'ell que es va projectar. La sessió va durar gairebé dues hores, que em semblaren dos minuts. Elogis, treball ben fet, honestedat, humilitat, puntualitat, ordre rigurós en l'horari de les classes....

Vaig conèixer coses noves, però la seva manera de ser que el va portar a assolir tot el que exposaven no em va sorprendre. 

A un ponent a qui l'hi havia suspès en una ocasió, li va explicitar: "Com que vull que siguis un bon arquitecte, et deixo que ho reforçis pel setembre". Delicadesa en notificar-l'li. Puc afegir aquí un comentari que es va fer: no deia mai cap paraula gruixuda. El recordaven, com a màxim amb aquell: "home..." dit en un to determinat que expressava la no conformitat. (Aquest "home..." també l'emprava en converses familiars).

A la vegada que escoltava tot el seu tecnicisme del que no n'havia parlat mai amb mi, anava recordant fets i situacions familiars de la nostra convivència. Ens portàvem uns cinc anys. Ell va ser el primer nét de la saga Ribas-Casas i, per a tots nosaltres era "el nene an" (no crec que necessiti traducció la parla infantil). Era  el germà amb qui més em vaig  avindre. Bastant reservat. Però ens enteníem, si més no ens intuíem... Recordo dues formes de taquinar-me: torçar-me el braç endarrera tot cargolant-lo i el "turment xino" que ell anomenava, que consistia a estirar-me a terra, subjectant-me els dos braços i  seu  cap rebotava sobre el meu cos. Nimieses, però els crits i les rialles s'entrecreuaven. I jo, ara, penso que era una demostració d'afecte.

Anant una mica més endavant en el temps, penso que suposàvem que escolliria la vida religiosa. La Missa diària, potser per l'exemple del nostre pare, ser president de la congregació dels Antics Alumnes, etc... Però no va ser així. I va aparèixer l'Anna Maria, la dona estimada de la seva vida des de que la va conèixer fins ara, i ja per sempre. Ell era feliç i això m'entendria.

No acabaria mai si anés deixant pas a tots els records d'aquell temps. Una última anècdota s'imposa: li va costar molt aprovar el dibuix, assignatura molt forta dels primers anys de la carrera en aquells temps. L'àvia materna, amb qui vivíem, comentava a cada entrebanc: "Hi ha algú que et vol fer la patota" I un dia a l'hora de dinar, sense cap previ comentari d'ell, davant del plat de l'àvia hi havia un escrit que deia: "Avui no m'han fet la patota". 

Manuel, ara parlo amb tu. Et felicito perquè has fet una esplèndida carrera professional i perquè  has format una gran família molt unida que t'han estimat i t'estimen molt. Tímidament però fortament, jo m'adhereixo a aquest sentiment.

Montserrat Ribas 

DESCOBRIR LA FE PAUSADAMENT

Fa pocs dies vaig assistir a la projecció d'una pel·lícula que presentava, en qualitat de preestrena, la X Mostra de Cinema Espiritual. De tant en tant, alguna d'aquest cicle és bona. No totes. I la vaig encertar. El títol és "Qui a envie d'être aimé?", d'Anne Giafferi. Directora desconeguda per a mi, així com la mateixa pel·lícula. Hi vaig anar a cegues. I en vaig sortir exultant.

Per principi, el cine francès és cine francès (no sé dir altre apreciació). Però, en principi té una suavitat, tendresa i rutinarietat, si es vol, que a mi m'agrada. Cap estridència, cap cop d'efecte. Tot és força natural expressat amb una sensabilitat i senzillesa que et relaxa i interessa. I sense fer massa soroll diu moltes coses, si es saben copsar. (Alto!, no parlo de tot el cinema francès...).

Presenten una familia burgesa, benestant, pares i dos fills, nen i nena. Benavinguts, el pare té un bon càrrec en un empresa. La mare té cura de la casa. Una familia normal. Només observes un cert rigor per part d'ell, en renyar el nen, si van malament els seus estudis, una certa sequedat en l'ambient del despatx, i en altres moments. Però quina és la família que no s'esbronca alguna vegada? o et crida massa l'atenció. 

Són ateus. I són bona gent. 

Arrel d'anar a parlar ell, per indicació d'ella, al mestre del fill, per notes deficients en l'estudi del seu fill, el mestre, amb molta, cura li diu que potser el pega i castiga massa i així no obté més que males cares per part del noi, però no esmena. Li desvia molt pedagògicament la culpa. I l'invita a assistir a dues reunions a la setmana, que dirigeix un sacerdot i amb tota allibertat els oients (unes 15 persones...) escolten i opinen. A desgrat d'ell, però amb una certa deixadesa hi comença a anar. Es posa sempre al final, vol passar desapercebut i gairebé no parla massa.

No en parla amb la seva esposa. Aquesta no entén aquell "treball" extra que ell diu tenir els dos dies de la setmana, s'allarga més i arriba més tard. I sense adonar-se'n col·labora més amb els estudis del seu fill a casa, s'han acabat les bronques i de manera gairebé imperceptible per l'espectador el seu cor es va enfortint, portant la mateixa vida normal de sempre.

El dia que les reunions s'acaben, ell també dóna l'excusa de "més feina " a la seva dona i un  retard en arribar a sopar. Ella no entén res. Fins i tot pensa si hi ha una dona pel mig. Calla i el seguiex. Es queda fora però sent el que es diu dins.

Veu un recinte molt "cutre", on es troben aquest grup de persones, el capellà i ell, com sempre assegut en una cadira distant. El sacerdot els hi pregunta què pensen de les converses que s'han tingut en les trobades. Invita a una resposta, no l'imposa. Primer parla una senyora, que esclata amb plors mal continguts, dient que ella esperava conéixer a un Déu que estigués amb ella, però que no se li ha donat i no li ha servit res el que ha sentit. Una altra persona, amb menys vehemència i menys dolor diu que es troba en la mateixa situació.

I en parlar ell, el nostre protagonista, s'expressa amb senzillesa però molt positivament. Ha après moltes coses que ignorava, Que dins seu l'ha envaït una pau i i una tendresa insospitades perquè ha descobert a un Algú que està per sobre d'ell i de tothom i la mateixa vida que portava fins ara, la viu amb una il·luminació interna.

Efectivament, ha anat observant una joia íntima que abans, estimant a tothom, no es feia comunicativa. En sortir troba la seva esposa qui ha escoltat tot el que s'ha dit en el recinte i una forta abraçada entre ells és el final.

Conversió? Sí. Però de manera molt suau, I de gran joia interna per a ell.

Montserrat Ribas

RECORDS I PRESÈNCIA

Fa un parell de dies vaig assistir a una taula rodona a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El títol era "Viure la fe des de l'art". No en vull fer cap resum. Destaco el que més em va copsar. (Ja sabeu que tot el que escric és l'expressió de quelcom que em fa vibrar en un sentit o altre.)

En Daniel Giralt-Miracle va parlar de la fe expressada en la poesia. I va fer notar com la poesia i els escrits d'algú no-creient pot expressar, en les seves paraules agnòstiques una pregària i un profund acte de fe. Completament d'acord amb ell.

Citaré uns retalls d'un escrit que ens llegí d'en Josep Palau i Fabre: "No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? (...) No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! (...). Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets."

Em va emocionar i commocionar. I tot tornant a casa, vaig anar resseguint mentalment moments i ocasions on i quan vaig conéixer l'escriptor, poeta i gran estudiós de Picasso. Un amic del meu marit ens va facilitar el telèfon seu a París i li anuncià la nostra arribada. Hi anàvem en  el nostre viatge de nuvis.

(Crec que puc citar els llocs triats per a tal viatge: Paris - Lourdes - Lleida. Em sembla que fou original i únic en la història. I la tria, divertida.)

Efectivament, vàrem connectar amb Palau i Fabre, que ens va invitar a un  restaurant xinès, el primer per a nosaltres, ja que encara no havien invadit Barcelona (o si més no, els desconeixíem) . I a continuació, vàrem anar al seu apartament, i fent un buit a l'agradable conversa que establírem, ens va llegir "La peu de brau" de l'Espriu, que es publicaria pocs mesos després. Estic a la tardor del 1959. (I ho dic en present, no solament per a situar-nos sinó també perquè jo, ara, m'hi trobo com aleshores...).

Asseguda en un silló, després de dinar i amb les rebuscades paraules i girs intel·lectuals de l'Espriu, la son m'envaïa. No així al meu marit, que ho seguia atentament.

Diverses vegades va venir a dinar a casa, a Barcelona. I he de confessar que la relació es va anar perdent. No així el record, que me'l despertà fortament en sentir les seves paraules citades per en Giralt-Miracle, abans d'ahir. I el seu coneixement em va omplir de joia.

Montserrat Ribas 

UNA MICA MASSA...

Sóc una fan de l'ambientació de les pel·lícules de Visconti. Això vol dir que visualitzar el luxe i la pompositat (que no visc en absolut, gràcies a Déu!) m'agrada i en disfruto.

Per televisió van emetre un reportatge arrel de que el Príncep de Mònaco havia fitxat un cuiner famós com a xef del Palau Reial. I vaig poder contemplar l'entrada de l'edifici: jardins, escalinata, entrada pricipal, escalinata doble interior, menjador amb la taula parada per a un convit i les cuines ubicades en el pis inferior. Tot això guiats pel nou chef de cuina contractat. Fins aquí vaig reviure escenes de Visconti.

El que em va anar alterant el sistema nerviós fou veure com el xef coordinava i  embellia cada plat que seria servit en el convit. Aquell dia un convidat de gran importància social formava part d'una trentena de convidats, que asseguts ja a la taula, eren els hostes d'aquell dia. Això volia dir que la cura de tot l'engranatge havia de ser més extremada que mai. Allò era una continua ornamentació i revisió a la vegada de cada un dels acompanyaments que envoltava cada plat, amb una rapidesa, atenció i mirament esgotador per part del responsable i de tots els cambrers. 

Uns telèfons activats pels majordoms que estaven al menjador i connectaven amb el pis inferior, donaven l'ordre de poder pujar cada vegada els plats corresponents. Així es feia. Els convidats es trobaven el plat que havia sigut el resultat "de sangre, sudor i lágrimas" de tots els que treballaven en la cuina. I aquí no ha passat res. Tot el més natural del món. (Visca!).

Penso amb desgrat amb la importància que es dóna avui dia a l'art culinari. Són un grup dels importants d'ara. Televisió, revistes, periodistes en parlen desmesuradament i amb gran entusiasme. Equiparables amb els grans científics, investigadors , etc... Això és el que em fa posar el títol de l'escrit: "Una mica massa..."

Respecto els treballadors de l'ofici culinari i els felicito, si convé. Un treball digne en extrem. Enalteixo el seu treball i dedicació. Però que es doni tanta relevància a un plat molt ben treballat i ornamentat i surtin els seus autors com els herois de l'època actual m'indigna. Oi que m'enteneu el que vull dir?

Montserrat Ribas

TINGUEM ESPERANÇA

El títol respon a la meva fe en la humanitat. No tot està enfonsat. I aquesta fe se'm renova quan visc un moment, una situació que em conforta, que em fa reconèixer que el bé existeix i es dóna.

Vaig agafar el cotxe (tinc 84 anys) per anar pels barris de Pedralbes a fer una gestió. El cel estava ennuvolat, però no presagiava tempesta. I, justament al moment de tornar cap a casa, llamps i trons i un inici de pluja em va sorprendre. Vaig pensar (mal pensat) aprofitar aquell començament de plujada per poder esquivar-la. Pujo al cotxe i emprenc el camí de tornada. Resulta que la tempesta,  que vaig pensar estava en el seu inici, va esclatar en aquell moment. Pluja a dojo. Era ja fosc. Els vidres entelats. A la quinta forca de casa (encara que el camí ja m'era conegut, per haver-lo fet moltes vegades). Em vaig desorientar. Només volia seguir el cotxe de davant per no deixar la ruta...Quina? Jo què sé... La munió de cotxes ens uníem i jo amb ells. La cosa era no deixar la calçada. No em podia parar, doncs. I vaig viure tots els inconvenients que us pugueu imaginar.

De sobte veig un gran rètol: "Clínica Quirón". Estava en la Plaça Comín! Jo visc en l'Eixample, a prop de Balmes. La desorientació era total. De sobre entre tot aquell garbuix de cotxes i d'aigua veig passar un senyor i un nen. En plena desesperació els hi demano la manera d'arribar a Balmes. La cara que va posar ja em va donar la resposta: "Dificilíssim" i afegí: "vol que condueixi jo?" La meva resposta va ser immediata: obrir la portella del cotxe i deixar-li entrada en la del conductor. 

Ell havia abandonat la moto en la que intentava portar el seu nét a classe de piano.

Primer miracle: trobar un vianant en aquell enrenou atapeït de cotxes. Segon miracle: que s'oferís a acompanyar-me, com va fer amb la major cordialitat, a la meva adreça tan distant d'allí. Em van caure unes llàgrimes d'agraïment.

Quan visc una situació com aquesta alguna cosa reneix dins meu. Més que reneix, floreix.

Montserrat Ribas

ELS ENCANTS

Jo no havia anat als "encants" en tota la meva vida. (i aquesta és llarga...). Inicio amb aquesta puntualització l'explicació dels que ara es troben i es van inaugurar en la mateixa Plaça de les Glòries, perquè la meva opinió pot ser molt particular.

Es construeix un nou i modern edifici de tó metàlic, amb una estructura complicada i moderna. Recordi's que per les pluges de fa uns pocs mesos es va ensorrar la teulada (o part superior). S'arregla i s'inaugura "a bombo i platillo", que vol dir amb una petita banda sonora que atrona, tot donant l'alegria pertinent. (jo només desitjo que acabin de tocar...) Consta  de tres pisos accessibles amb rampes. 

El superior està com endreçat i amb petit cubículs (botigues), on es perd la noció típica dels encants que només havia vist de lluny i mai m'havia sentit atreta a endinsar-m'hi. Més aviat és com una fira de mostres en petit. Algunes botigues endreçades i normals. A mida que vas baixant hom es troba amb el desgavell "in crescendo" dels típics encants, per arribar a la planta baixa on s'exposa tot tipus de coses: cargols, imatges, llumetes, estampes, bosses, llibres, etc...sobre mantes o similars per terra...Penso que això deu ésser el que a la gent li agrada més. Hom pot remenar, escollir totes aquestes diverses coses que algú ha anat acumulant per a la venda a compradors que disfruten ja només per la seva visió, ja en busca d'un cert estri. Molta gent. Gran part  immigrans: paquistanesos, sudaques, gitanos... Res a dir.

Positiu: gent s'hi guanya la vida i els han establert en llocs més dignes que abans i moltes persones disfruten tafanejant i comprant. 

Negatiu: El cost  d'aquesta construcció ha estat d'uns 88 milions d'euros (ja m'és igual si hi estan incorporats els de la reparació recent de la teulada o no (no ve d'una mica). Estem per a això?

I en aquest apartat hi afegeixo: Tots aquells objectes ja tenen una història pròpia, la dels seus antics propietaris. Jo ja en tinc prou amb la que m'expliquen els que m'acompanyen a casa

.

Montserrat Ribas

LOURDES

Doncs sí, ahir vaig tornar de Lourdes. Aquesta frase té diversers apreciacions. Des de la molt positiva (com la meva) fins a la consternació, passant per les d'entremig. Les respecto totes.

Però vull explicar en breus pinzellades la meva actitud. A la cova es prega en silenci, amb afecte i des del fons del cor, sense distraccions pròpies. Que hi ha un batibull de gent, (en silenci, i amb aire respectuós en la gruta) que poden distreure'ns? Conforme. Però jo no ho veig  i ni me'n adono.Aquell racó de món dóna una serena interioritat, mentre vaig repassant la vida en general i en particular i espero, no demano, que l'Esperit de Déu acompanyi els meus pasos i els del qui conec.. Agraeixo tots els passats i em preparo pels que ens han d'arribar.

La Missa Internacional que es celebra a la Basílica de Sant Pius X, amb l'assistència de gent de totes les diferents nacions que es congreguen a Lourdes aquell dia, amb les banderes de llurs països que encapçalen cada grup (la senyera no hi va faltar) és un dels actes que més em commouen. La basílica és molt gran. Plena de gom a gom. El silenci es total, durant la celebració, que una coral acompanya. Pensant en els atemptats, morts de molts països, avui aquí, demà allà, que els diaris ens fan saber, instintivament faig una comparança i les llàgrimes afloren als ulls...

La benedicció del Santíssim passant per cada grup de malalts en un silenci total. I els malalts, allí i en aquell lloc són els protagonistes de la benedicció i de l'atenció de tothom, esperant i desitjant la força que necessiten per a continuar vivint. I molts d'ells somriuen perquè es troben en les mans de Déu.

La contradicció a tot el que he exposat són: les botigues, l'atabalament pels carrers, el que podria ser pura superstició...Doncs jo no veig botigues, tot i que hi passo pel costat, ni em fixo ni m'estorben els qui repassen amb les mans l'aigua que s'escola per les roques de la gruta perquè estic massa plena de la pregària, de la joia de pertànyer a aquesta església de gent humil, sense protocols, amables uns amb els altres... Tot en un silenci ple de bondat i fe.

Ni penso, ni afirmo, ni nego les aparicions. M'és igual. Allí es prega. I és el que m'atrau.

Un petit afegitó, al marge de l'idea pricipal. La Basílica de Sant Pius X està ornada per grans retrats de molts dels Sants reconeguts com a tal. I l'emoció em creix quan veig la figura de Sant Maximilià Kolbe, amb l'uniforme-pijama dels que patiren en camps de concentració nazi. Recordo les estrofes d'un poema que el meu marit li dedicà. Cito uns versos: "El difícil segueix quan es mata d'un cop / tots els demàs possibles i es convenç l'oficial / que tant se val un home com un altre / i que -posats a fer- vós no teniu tres fills  / ni cap dona us espera en un pis a Varsòvia".

Penso i comparo els dos moments: el present  i el que es donà. Perquè el de l'ofrena és conseqüent amb el que visc

I per a mí, això és Lourdes

Montserrat Ribas