Doncs sí, ahir vaig tornar de Lourdes. Aquesta frase té diversers apreciacions. Des de la molt positiva (com la meva) fins a la consternació, passant per les d'entremig. Les respecto totes.
Però vull explicar en breus pinzellades la meva actitud. A la cova es prega en silenci, amb afecte i des del fons del cor, sense distraccions pròpies. Que hi ha un batibull de gent, (en silenci, i amb aire respectuós en la gruta) que poden distreure'ns? Conforme. Però jo no ho veig i ni me'n adono.Aquell racó de món dóna una serena interioritat, mentre vaig repassant la vida en general i en particular i espero, no demano, que l'Esperit de Déu acompanyi els meus pasos i els del qui conec.. Agraeixo tots els passats i em preparo pels que ens han d'arribar.
La Missa Internacional que es celebra a la Basílica de Sant Pius X, amb l'assistència de gent de totes les diferents nacions que es congreguen a Lourdes aquell dia, amb les banderes de llurs països que encapçalen cada grup (la senyera no hi va faltar) és un dels actes que més em commouen. La basílica és molt gran. Plena de gom a gom. El silenci es total, durant la celebració, que una coral acompanya. Pensant en els atemptats, morts de molts països, avui aquí, demà allà, que els diaris ens fan saber, instintivament faig una comparança i les llàgrimes afloren als ulls...
La benedicció del Santíssim passant per cada grup de malalts en un silenci total. I els malalts, allí i en aquell lloc són els protagonistes de la benedicció i de l'atenció de tothom, esperant i desitjant la força que necessiten per a continuar vivint. I molts d'ells somriuen perquè es troben en les mans de Déu.
La contradicció a tot el que he exposat són: les botigues, l'atabalament pels carrers, el que podria ser pura superstició...Doncs jo no veig botigues, tot i que hi passo pel costat, ni em fixo ni m'estorben els qui repassen amb les mans l'aigua que s'escola per les roques de la gruta perquè estic massa plena de la pregària, de la joia de pertànyer a aquesta església de gent humil, sense protocols, amables uns amb els altres... Tot en un silenci ple de bondat i fe.
Ni penso, ni afirmo, ni nego les aparicions. M'és igual. Allí es prega. I és el que m'atrau.
Un petit afegitó, al marge de l'idea pricipal. La Basílica de Sant Pius X està ornada per grans retrats de molts dels Sants reconeguts com a tal. I l'emoció em creix quan veig la figura de Sant Maximilià Kolbe, amb l'uniforme-pijama dels que patiren en camps de concentració nazi. Recordo les estrofes d'un poema que el meu marit li dedicà. Cito uns versos: "El difícil segueix quan es mata d'un cop / tots els demàs possibles i es convenç l'oficial / que tant se val un home com un altre / i que -posats a fer- vós no teniu tres fills / ni cap dona us espera en un pis a Varsòvia".
Penso i comparo els dos moments: el present i el que es donà. Perquè el de l'ofrena és conseqüent amb el que visc
I per a mí, això és Lourdes
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada