Fa pocs dies vaig assistir a la projecció d'una pel·lícula que presentava, en qualitat de preestrena, la X Mostra de Cinema Espiritual. De tant en tant, alguna d'aquest cicle és bona. No totes. I la vaig encertar. El títol és "Qui a envie d'être aimé?", d'Anne Giafferi. Directora desconeguda per a mi, així com la mateixa pel·lícula. Hi vaig anar a cegues. I en vaig sortir exultant.
Per principi, el cine francès és cine francès (no sé dir altre apreciació). Però, en principi té una suavitat, tendresa i rutinarietat, si es vol, que a mi m'agrada. Cap estridència, cap cop d'efecte. Tot és força natural expressat amb una sensabilitat i senzillesa que et relaxa i interessa. I sense fer massa soroll diu moltes coses, si es saben copsar. (Alto!, no parlo de tot el cinema francès...).
Presenten una familia burgesa, benestant, pares i dos fills, nen i nena. Benavinguts, el pare té un bon càrrec en un empresa. La mare té cura de la casa. Una familia normal. Només observes un cert rigor per part d'ell, en renyar el nen, si van malament els seus estudis, una certa sequedat en l'ambient del despatx, i en altres moments. Però quina és la família que no s'esbronca alguna vegada? o et crida massa l'atenció.
Són ateus. I són bona gent.
Arrel d'anar a parlar ell, per indicació d'ella, al mestre del fill, per notes deficients en l'estudi del seu fill, el mestre, amb molta, cura li diu que potser el pega i castiga massa i així no obté més que males cares per part del noi, però no esmena. Li desvia molt pedagògicament la culpa. I l'invita a assistir a dues reunions a la setmana, que dirigeix un sacerdot i amb tota allibertat els oients (unes 15 persones...) escolten i opinen. A desgrat d'ell, però amb una certa deixadesa hi comença a anar. Es posa sempre al final, vol passar desapercebut i gairebé no parla massa.
No en parla amb la seva esposa. Aquesta no entén aquell "treball" extra que ell diu tenir els dos dies de la setmana, s'allarga més i arriba més tard. I sense adonar-se'n col·labora més amb els estudis del seu fill a casa, s'han acabat les bronques i de manera gairebé imperceptible per l'espectador el seu cor es va enfortint, portant la mateixa vida normal de sempre.
El dia que les reunions s'acaben, ell també dóna l'excusa de "més feina " a la seva dona i un retard en arribar a sopar. Ella no entén res. Fins i tot pensa si hi ha una dona pel mig. Calla i el seguiex. Es queda fora però sent el que es diu dins.
Veu un recinte molt "cutre", on es troben aquest grup de persones, el capellà i ell, com sempre assegut en una cadira distant. El sacerdot els hi pregunta què pensen de les converses que s'han tingut en les trobades. Invita a una resposta, no l'imposa. Primer parla una senyora, que esclata amb plors mal continguts, dient que ella esperava conéixer a un Déu que estigués amb ella, però que no se li ha donat i no li ha servit res el que ha sentit. Una altra persona, amb menys vehemència i menys dolor diu que es troba en la mateixa situació.
I en parlar ell, el nostre protagonista, s'expressa amb senzillesa però molt positivament. Ha après moltes coses que ignorava, Que dins seu l'ha envaït una pau i i una tendresa insospitades perquè ha descobert a un Algú que està per sobre d'ell i de tothom i la mateixa vida que portava fins ara, la viu amb una il·luminació interna.
Efectivament, ha anat observant una joia íntima que abans, estimant a tothom, no es feia comunicativa. En sortir troba la seva esposa qui ha escoltat tot el que s'ha dit en el recinte i una forta abraçada entre ells és el final.
Conversió? Sí. Però de manera molt suau, I de gran joia interna per a ell.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada