El títol respon a la meva fe en la humanitat. No tot està enfonsat. I aquesta fe se'm renova quan visc un moment, una situació que em conforta, que em fa reconèixer que el bé existeix i es dóna.
Vaig agafar el cotxe (tinc 84 anys) per anar pels barris de Pedralbes a fer una gestió. El cel estava ennuvolat, però no presagiava tempesta. I, justament al moment de tornar cap a casa, llamps i trons i un inici de pluja em va sorprendre. Vaig pensar (mal pensat) aprofitar aquell començament de plujada per poder esquivar-la. Pujo al cotxe i emprenc el camí de tornada. Resulta que la tempesta, que vaig pensar estava en el seu inici, va esclatar en aquell moment. Pluja a dojo. Era ja fosc. Els vidres entelats. A la quinta forca de casa (encara que el camí ja m'era conegut, per haver-lo fet moltes vegades). Em vaig desorientar. Només volia seguir el cotxe de davant per no deixar la ruta...Quina? Jo què sé... La munió de cotxes ens uníem i jo amb ells. La cosa era no deixar la calçada. No em podia parar, doncs. I vaig viure tots els inconvenients que us pugueu imaginar.
De sobte veig un gran rètol: "Clínica Quirón". Estava en la Plaça Comín! Jo visc en l'Eixample, a prop de Balmes. La desorientació era total. De sobre entre tot aquell garbuix de cotxes i d'aigua veig passar un senyor i un nen. En plena desesperació els hi demano la manera d'arribar a Balmes. La cara que va posar ja em va donar la resposta: "Dificilíssim" i afegí: "vol que condueixi jo?" La meva resposta va ser immediata: obrir la portella del cotxe i deixar-li entrada en la del conductor.
Ell havia abandonat la moto en la que intentava portar el seu nét a classe de piano.
Primer miracle: trobar un vianant en aquell enrenou atapeït de cotxes. Segon miracle: que s'oferís a acompanyar-me, com va fer amb la major cordialitat, a la meva adreça tan distant d'allí. Em van caure unes llàgrimes d'agraïment.
Quan visc una situació com aquesta alguna cosa reneix dins meu. Més que reneix, floreix.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada