RECORDS I PRESÈNCIA

Fa un parell de dies vaig assistir a una taula rodona a l'Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El títol era "Viure la fe des de l'art". No en vull fer cap resum. Destaco el que més em va copsar. (Ja sabeu que tot el que escric és l'expressió de quelcom que em fa vibrar en un sentit o altre.)

En Daniel Giralt-Miracle va parlar de la fe expressada en la poesia. I va fer notar com la poesia i els escrits d'algú no-creient pot expressar, en les seves paraules agnòstiques una pregària i un profund acte de fe. Completament d'acord amb ell.

Citaré uns retalls d'un escrit que ens llegí d'en Josep Palau i Fabre: "No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t'imploro com si existissis. Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu -i crec que crec en tu quan no crec en ningú. Però després em desperto, o penso que em desperto, i m'avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mai de tu com si fossis algú. ¿Quan, Senyor, estic despert, i quan sóc adormit? (...) No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d'aquest engany d'una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! (...). Fes que sens fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets."

Em va emocionar i commocionar. I tot tornant a casa, vaig anar resseguint mentalment moments i ocasions on i quan vaig conéixer l'escriptor, poeta i gran estudiós de Picasso. Un amic del meu marit ens va facilitar el telèfon seu a París i li anuncià la nostra arribada. Hi anàvem en  el nostre viatge de nuvis.

(Crec que puc citar els llocs triats per a tal viatge: Paris - Lourdes - Lleida. Em sembla que fou original i únic en la història. I la tria, divertida.)

Efectivament, vàrem connectar amb Palau i Fabre, que ens va invitar a un  restaurant xinès, el primer per a nosaltres, ja que encara no havien invadit Barcelona (o si més no, els desconeixíem) . I a continuació, vàrem anar al seu apartament, i fent un buit a l'agradable conversa que establírem, ens va llegir "La peu de brau" de l'Espriu, que es publicaria pocs mesos després. Estic a la tardor del 1959. (I ho dic en present, no solament per a situar-nos sinó també perquè jo, ara, m'hi trobo com aleshores...).

Asseguda en un silló, després de dinar i amb les rebuscades paraules i girs intel·lectuals de l'Espriu, la son m'envaïa. No així al meu marit, que ho seguia atentament.

Diverses vegades va venir a dinar a casa, a Barcelona. I he de confessar que la relació es va anar perdent. No així el record, que me'l despertà fortament en sentir les seves paraules citades per en Giralt-Miracle, abans d'ahir. I el seu coneixement em va omplir de joia.

Montserrat Ribas