LES MAINS...

El títol em ve d'aquella cançó d'un cantautor francès: "les mains dans les mains", que va agradar molt a en Josep i que ell hi afegia: "Montse, quan serem vells anirem així pel carrer".  

Ara això no s'ha pogut complir per la seva mort. Jo estic sola, però el seu record m'acompanya i m'ha fet fixar-me en aquest detall.

Potser no té interès per a ningú però a mi m'ha tocat el cor veure tantes parelles joves, de mitja edat, grans i vells que van pel carrer donant-se la mà. 

Us sembla una tonteria? A mi m'ha entendrit i m'ha arribat al cor. Estic cansada de tant assetjament aquests dies al diari. I de sobte sorgeix aquesta forma de mostrar-nos un amor net i esperançador pel sol fet d'expressar-nos-el amb aquests passejos agafats de la mà. 

                                                                                                             Montserrat Ribas

MOMENTS DECISIUS

Sent un estiu marcat per les converses sobre el referèndum amb opinions contradictòries, demandes de trobades, gent al carrer, invasió de policies..., arribo a Barcelona i no escric res sobre aquesta preocupació que ens envolta a tots per una banda o altra...Això no pot ser!

     Entre els actes que es programen de cara l'1-O on es juga la nostra independència (?) i els  de la Mercè, la nostra Festa Major, acabo ben atavalada. 

     Sobre els primers, veig clar que ens estan oprimint al negar la nostra llibertat per poder ser un país amb opinió. Deixeu que parlem i ens disposem a acatar el que surti, que haurà sortit per l'expressió de tots i cadascú! De cara als segons, només vull dir que el cartell de "la Mercè" és deplorable, tant des del punt de vista artístic, tant com per la seva intenció. Aqui hi ha una superficialitat tremenda o, potser millor dit, un oblit total del seus fonaments i intenció. Les festes tenen un sentit d'honrar la nostra Patrona, la Mare de Déu de la Mercè, i on es troba reflexada aquesta intenció? No serà en el cartell, oi? No intento fer passar per l'aro als que no pensin com jo, en aquest sentit. Que tothom pensi com vulgui! però que no esguerrin els principis de les tradicions!

      He quedat molt contenta i agraeixo la pregària que un grup ha organitzat als Caputxins de Pompeia uns dies abans del 1 d'octubre. Que hi vagi qui vulgui, està clar. Però ens deparen una estona en la que s' acompleix el que se'ns va dir: "quan dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc allí enmig d'ells" - Mateu 18, 20. Això és definitiu!

         Montserrat Ribas i Piera 

ESTIMACIÓ FERMA

He viscut aquests dies una situació que m´insta a que la comenti amb mi mateixa, ja que aquest és el lloc on em puc esbravar. A més, dins de la tristesa dels que la vivim, té el punt de bellesa just perquè ens emocionem i en gaudim.

Ella va patir en la seva joventut una feridura (ja sé que ara té un altra nom, però com que jo sóc antiga...) Es va recuperar molt a base de patir també molt. Em deia, però, que tenia l'espasa de Damocles a sobre. El seu esperit va ser sempre serè i optimista. Ella es trencà el fèmur fa un parell d'anys. Una segona caiguda la reté sempre immòbil, doncs els metges no veuen la possibilitat d'una segona operació. Ell feia uns sis anys (els temps que fixo per a cada esdeveniment és totalment insegur, però sí aproximat) pateix un començament d'alzheimer, que va avançant implacablement. També, doncs. assegut tot el dia en un silló. Però al costat d'ella!
Hom pensa i  aconsellen a l'esposa que en dies de festes familiars es deixi traslladar en cadira de rodes. Ella s'hi nega sempre i l'explicació de la seva negativa és: "No ens diem res però em mira i jo estic segura que sóc un punt de referència per a ell". És a dir, que no es mou del seu costat. Callada, somrient... se'l mira... I així passen els darrrers anys. Ella mor el 25 d'aquest mateix any. I, ell d'una manera inesperada, una neumònia fa que l'ingressin a l`hospital fa pocs dies i mor el darrer dilluns, 16 de setembre.

Jo crec fermament que ell, malgrat no poder dir res i que aparentment semblava estar absent, l'amor vers la seva esposa no s'havia trencat mai. I la va trobar a faltar...

Molt atinadament els seus fills fan constar en l'esquela: "...ens ha deixat per retrobar-se amb la seva esposa..."

És la victòria de l'amor sobre la mort!

Montserrat Ribas i Piera.

Ellacuría i Cía.

Vaig tenr noticia que presentaven en una llibreria de Barcelona el llibre "Noviembre", escrit per Jorge Galán (El Salvador, 1973), sobre l'assassinat del grup de sis jesuïtes i dues dones, mare i filla, que tingué lloc en la matinada del 16 de novembre de1989. Vaig pensar, tot seguit, que hi aniria; però no hi vaig poder anar.

Quan el trist esdeveniment tingué lloc, recordo que comentàrem en Josep i jo el greuge de no haver pogut anar a la concessió que es feu a Ignacio Ellacuría (un del grup assaltat i mort), al Saló de Cent de Barcelona, del Premi de la Pau d'aquell any, atorgat per la Universitat de la Pau (St. Cugat del Vallès). Era en novembre de 1989. 

Crec recordar que I. Ellacuría, en contra del consell de molts, que temíen que allà, a El Salvador perillava la seva vida, hi retornà i poc després ens arribava la notícia fatal de que la guerrilla va entrar aquella fatídica matinada a les instal·lacions de la Universitat Catòlica d'allí i assassinà, a sang freda, els seus ocupants.

Tinc, però, el llibre. I en vull parlar. (Qui em llegeixi, si ho fa algú, ja sap i li recordo que aquest espai el tinc dedicat a explicar, comentar..., reviure algun fet o pensament que m'hagi frapat i necessito explicar-m'ho de nou . A mí i a qui ho vulgui llegir). 

No sé d'on em va arribar que el llibre era, en part, novel·lat. Això em va desagradar, d'entrada. Un esdeveniment que té tanta força i densitat perd valor si es novel·la, vaig pensar. Però en llegir-lo no he sabut trobar res de novel·lesc, gràcies a Déu! Algun capítol o explicació m'ha fet baixar l'atenció. Però el fet central, que l'escriptor l'ha col·locat al començament i, el mateix! al final, o sia la brutal agressió en aquella casa i a aquella gent, que en els darrers moments, ja ajeguts, en el patí feren escoltar un rumoreig que no era sinó les seves pregàries finals, m'ha sotraguejat, ho he viscut  i m'ha emocionat intensament.
Afegeix, tant al començament com al final el mateix raonament. En l'inici comenta l'escriptor textualment: "Esta historia deberia comenzar en 1948, cuando un hombre en una aula poco iluminada preguntó si alguien quería ofrecerse como voluntario para viajar a América. Sentados en sus butacas, un grupo de jóvenes, ninguno de ellos mayor de diecinueve años, lo escuchaba con la fascinación con la que se oye una historia de aventuras (...). Solo uno de ellos levantó su mano."

I a la pregunta, al final del llibre: "¿Cuando piensa que empieza esta historia?", contesta F.E. :"Yo creo que esta historia no comienza ni con la ofensiva, ni en 1989, ni con la muerte de Romero ni con la de Rutilio. Sinceramente esta historia deberia empezar en 1948 cuando un cura les habló de este país nuestro a unos seminaristas y les preguntó quien quería venir al seminario de Santa Tecla. Y un tal Ignacio levantó la mano".

(Així de fàcil, de punyent i de transcendent...!)

Montserrat Ribas i Piera 

CANÇONS

Doncs sí, em vaig emocionar. L'altra nit quan, cap a les 10, varen emetre per televisió, un documental dirigit per Basilio Martín Patino i titulat "Canciones para despues de la guerra" (1971), evocació de la postguerra, on la cançó popular dialoga amb les imatges triades pel director i que va durar 1 hora i mitja, vaig quedar sorpresa de l'impacte que em va provocar. Era sobre fets, fotografies i cançons de la dècada dels quaranta a casa nostra. Vaig posar-ho sense estar segura de si tallaria tot seguit per avorriment o què. I... vaig continuar fins al final ja que des del primer moment em va arribar al cor: fotos, curts i cançons.

Vaig reviure situacions i moments dels meus 10 a18 anys. Sabia totes les cançons: la lletra sencera o si més no la tonada. I jo no vaig ser, ni en aquella època ni mai, massa "moderna" ni entusiasta ni "massa al dia" de les cançons del moment. Però l'ambient, els grups d'estiu i amics en general em van comportar, es veu, un ambient, un sentit d'aquelles cançons, sense adonar-me'n i he comprovat, gairebé vuitanta anys després (ja és dir!) que han quedat fortament arrelades en mi. I si és ara, de sobte, que ho he sabut l'emoció encara és més gran.  Era com reviure del 1940 al 1948. Em sentia nena, adolescent i en la primera joventut, vivint a casa amb els pares, germans i àvia, en el principal de la casa on ara visc, sense cap altra responsabilitat que estudiar el batxillerat i vivint entre família i amics que m'estimaven. (Perquè tot això ho he reviscut ara, aquesta darrera nit de la que parlo, juntament amb les cançons...)

Ja que aquestes anaven succeint-se, al llarg de l'emissió, d'una manera arbitrària, és a dir, sense ser, necessàriament portaveu de les fotos o del que la pantalla presentava. I jo estava pendent d'elles i anava tararejant-les l'una darrera de l'altra amb emoció i goig. Vàrem cantar "Tengo una vaca lechera... ","Fumanchú, cuando mueras, qué haràs tú... ",el "Tiro liro" , "Mi casita de papel" , "Manolete" (tot recordant amb imatges la seva mort i enterro), i un llarg etcètera, durant  tot el documental.

Ara, quan en algun programa de televisió surt tal grup o tal cantant o  tal cançó no conec mai ni el cantant, ni el grup ni la cançó. I penso que jo ja no sóc "d'eixe món". No em diuen res ni sé del que em parlen; i a més, acostumen, amb notables excepcions, a no agradar-me. (Penso amb les de la Eurovisión i semblants. No em direu que us agraden!)

Amb les del documental citat em vaig refer. Ja sé que són coses de l'edat; però la vida té cops amagats! 

Montserrat Ribas i Piera

MECENES

Poques vegades havia pensat en el significat d'aquesta paraula. Ara que sóc gran, se m'imposa com una intervenció humana en benefici d'altres molt lloable.

He anat a veure l'exposició sobre Joan Baptista Cendrós, titulada: "Cendrós, un empresari d'acció" en el que anomenen Sala 4 del Palau Robert. Me la van recomanar. He estat contenta de saber més detalls d'aquesta persona, amic d'uns amics meus i del que en sabia quelcom, però no d'una manera endreçada, del que sé després de veure la petita, però ordenada exposició. 

En Joan Baptista Cendrós (Barcelona, 1916 - 1986) empresari del popular Floïd, per fer massatges després de l'afeitat maculí, no es va quedar satisfet de només fer anar bé la seva empresa i viure tranquil·lament fruint de les seva fortuna. Va fer un pas més. va mirar al seu voltant i, en aquest cas va ser Catalunya i els catalans. Hi dedicà temps, intel·ligència i diners. I es va embrancar, apart del seu negoci, en diverses gestes, com la creació del Premi Sant Jordi (1960), Omnium Cultural (1061) o la recuperació d'Edicions Proa. I aquí puc intercalar la paraula que m'ocupa: "mecenes". Fou un mecenes cultural a Catalunya. 

Fa pocs dies en La Vanguardia es va parlar del mecenatge, en aquest cas a favor de la ciència catalana, de Pere Mir i Puig. Va néixer fa 97 anys a Barcelona i va morir el divendres passat, 11 de març. Havia fet fortuna, com a químic, en inventar una nova tècnica per extreure formol de la fusta. L'any 2003, amb els  beneficis que va tenir en vendre la seva empresa 'Derivados Forestales', va crear la Fundació Cellex. Aquesta ha donat suport a moltes institucions, entre elles, l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron, Sant Pau, Can Ruti, Belvitge i Sant Joan de Déu. Ha invertit més de 120 milions d'euros en institucions mèdiques i científiques i té inversions compromeses fins al 2020. (Totes aquests dades les he llegit en el seu obituari, escrit per Josep Corbella, en la premsa).
És en aquests moments, en els que l'egoïsme de les persones es fa patent arreu del món, quan les enveges i les guerres proliferen, els problemes que pateixen els immigrants per tenir una vida digna és fa tan difícil, és ara, quan aquesta qualitat humana es fa més patent. Com una alenada d'aire fresc ens revifa i ens fa tenir esperança i confiança en la humanitat.

Montserrat Ribas i Piera
  

RECOMANO UN LLIBRE

Doncs sí, recomano un llibre.

Resulta que m'he apuntat a dos clubs de lectura: un de l'Omnium, en el que que participa en cada sessió l'autor/a del llibre, situació que ho fa força interessant, i un dels que programa la xarxa de Biblioteques.

I del que vull parlar és del llibre que vam comentar ahir a la biblioteca Sofia Barat de Barcelona. Es tracta de: "Los girasoles ciegos". L'autor va néixer i morir a Madrid (1941 - 2004). És l'únic llibre que va escriure. (Veritable llàstima!).

Precisament en aquest grup hem comentat aquest curs tres llibres que no m'han agradat. En rebre, el mes passat, aquest darrer el vaig acceptar amb un cert escepticisme: en castellà (prefereixo llegir en la meva llengua, encara que no em tanco... seria de necis!) sobre els anys 1939 i següents a Espanya, o sia de final de la guerra i començament de la postguerra, d'un escritor poc conegut i ignorat per mi..., tot feia preveure el pitjor!

I amb aquesta mala predisposició, el vaig començar a llegir. Tot i això, que ja és dir!, m'ha agradat molt. Són quatre contes o capítols independents que els titula, a més d'un nom peculiar per a cada un, a continuació hi figura l'any a que el refereix: 1939, 1940,1941 i 1942. Hi ha un petit engranatge en alguns, però que es pot ignorar perquè no capgira res. 

El primer és sobre un  soldat que lluita en el bàndol franquista i el dia 1 d'abril de 1939, i aquell dia precisament, en el que les tropes franquistes, les seves, entraran a Madrid i obtindran la victòria de la guerra, de matinada, es passa a les tropes republicanes. Empresonat per part d'uns i, a la nit, empresonat per part dels altres. Inaudit!. No s'ho expliquen cap dels que militen en els dos bàndols i el jutgen. Doncs bé, dóna l'explicació que mentre lluitaven, ell creia que era seguint un ideal, i comprèn, al final, que el que volen només és matar i matar. I ell no està fet per això! (Força interessant la decisió!).

Un altre episodi és sobre un jove de 19 anys (l'edat s'aclareix en el darrer capítol) que fugint com republicà que és, cap a França, acompanyat per la noia que estima que està embarassada, es refugien en una cabana en el bosc. Allí té lloc el neixement del petit. La mare mor i el nen sobreviu uns tres mesos en la major indigència i tot l'amor del jove pare que l'alimenta amb la pluja barrejada amb aliments improvisats que tritura. I vés per on m'ha emocionat i he pensat (malgrat que gairebé no hi té massa a veure) amb la cova de Betlem.

Un altre és també sobre l'afusellament d'un soldat anarquista, a qui se li va demorant l'execució  perquè qui l'interroga tenia un fill que va ser jutjat i mort pels republicans, a qui el soldat va conéixer i en parla inventant unes afirmacions de caràcter positiu, de manera que el jutge i la seva esposa que es persona a les sessions, ho allarguen per continuar sentint parlar glòries del seu fill. L'acusat, però, al final creu millor dir la veritat i tot se'n va en orris. És executat junt amb molts d'altres. Però cau com tots, estant encara viu i sortirà, com un fantasma, d'aquella munió de cossos greument ferits, o sia del grup de morts que té com a companys d'execució.
I, finalment, el darrer tracta d'un anarquista important que ha d'improvisar un amagatall, amb una doble paret en una habitació de casa seva i de la que surt només, a la nit, i parla, amb moltes precaucions, amb la seva dona i el seu fill. Així viuen tres anys. Acaba en punta, està clar. Però ja tot és tant kafkià que no ho allargo.
I, malgrat que el tema de guerra, mort, despulles humanes, abandó i angoixa és constant, ho he llegit amb interès i emoció. Està molt ben escrit. I, fins i tot, enmig d'aquest caos no deixa d'interpelar-me en algunes idees que exposa i de sorprendre'm amb un cert sentit de l'humor. En aquest sentit, quan el perseguit es troba per aquells camps vora la frontera francesa amb bultos humans per terra o gent que fuig amb un aspecte inhumà, reflexiona: "No deuen ser morts perquè crec que per presentar-se, després de morir, a on i a qui sigui, tenen que fer-ho amb una certa dignitat".
I ja tocant un punt àlgid he de dir que he trobat una certa poesia en tot ell. Veritablement amb la temàtica que he exposat sembla impossible. Doncs jo ho he viscut així!

Montserrat Ribas i Piera

SÍ AL TELÈFON

- " ...I gràcies per haver-me trucat. M'has fet sortir d'un estat una mica soporífic i d'una certa tristesa interna que tenia des d'ahir, perquè vaig anar a veure a... I tot va ser molt trist". Aquestes foren les paraules darreres que expressà una amiga meva ahir, en finalitzar la conversa que havíem tingut arrel d'una telefonada meva fortuita i impensada. Perquè no tenia res que comunicar-li ni que transmetre-li, però vaig agafar el telèfon, marcar el seu número i entaular una conversa espontània... I quantes coses ens vàrem dir!  Del present, del passat,... I quanta estona hi vàrem estar!

El primer que penso és en l'afirmació: "Els telèfons són per donar missatges breus, exposar preguntes concretes i no per a llargues converses", que també jo havia defensat. Bé, doncs ara penso el contrari; en certes condicions vitals, està clar. I quan parlo de condicions vull dir: situació marcada pels anys.

Ara, ja en els temps en que et veus a la força reduïda més a estar a casa perquè el cansament..., en que els moviments són més lents per a fer, pensar, o actuar..., en que les relacions en el món de la feina i de la relació humana són més escases.., en que s'ha de calcular si les escales d'aquell lloc estan protegides per una barana... i has de resoldre jeroglífics constantment per aquest munt d'imprevistos en què et pots trobar..., En aquest temps necessites relació humana, parlar amb algú perquè sí, a fi de sentir-te més viva. Parlar per telèfon "largo y tendido" és mitja vida i té tota la meva aprovació.

I no ho expresso amb to lànguid i de queixa. No! Només ho reivindico de tot cor i penso que si algú, es troba en aquesta situació semblant a la meva, s'assegui, agafi el telèfon i... endavant!. La primera frase que recomano es faci a l'interlocutor és: "Tens un moment per a parlar?" I ja esteu en igualtat de condicións.

El resultat de la meva conversa d'ahir m'ha fet pensar i escriure aqueste línies. Perquè jo, i concretament aquests darrers mesos s'ha accentuat, he recuperat una sèrie d'amistats, m'he assabentat de tot el que han sofert o gaudit aquests dos, tres o més anys, que no ens parlàvem ni vèiem... Això necessita una explicació. Arrel d'una comunicació meva (no importa de què), enviada per correu a un llistat d'amistats (en les que hi figuraven algunes persones que, per diferents causes, havía deixat de veure, però no d'apreciar i de valorar la seva amistat encara molt viva) vaig rebre una sèrie de telefonades seves, en les que el temps no comptava; i vaig saber d'elles i del seu record... I jo crec que l'amistat ha esdevingut més consolidada. 

En aquelles estones de relax que em concedeixo, anava recordant les imatges de cada una d'elles, del passat i, sospesant les noves circumstàncies de la seva vida que m'havien fet saber en aquestes converses telefòniques, he conegut el seu  present.

I no em sento ni abandonada ni trista per tenir que adoptar nous mètodes de relació. La vida continúa i és amplia, viva i propera. 

Afirmo, no obstant, que les noves tecnologies són molt vàlides per a moltes persones i ocasions. Per a mi doneu-me el telèfon! Sentir-nos la veu l'un de l'altre sustenta i uneix amb més força l'amistat entre nosaltres.

Montserrat Ribas i Piera