ESTIMACIÓ FERMA

He viscut aquests dies una situació que m´insta a que la comenti amb mi mateixa, ja que aquest és el lloc on em puc esbravar. A més, dins de la tristesa dels que la vivim, té el punt de bellesa just perquè ens emocionem i en gaudim.

Ella va patir en la seva joventut una feridura (ja sé que ara té un altra nom, però com que jo sóc antiga...) Es va recuperar molt a base de patir també molt. Em deia, però, que tenia l'espasa de Damocles a sobre. El seu esperit va ser sempre serè i optimista. Ella es trencà el fèmur fa un parell d'anys. Una segona caiguda la reté sempre immòbil, doncs els metges no veuen la possibilitat d'una segona operació. Ell feia uns sis anys (els temps que fixo per a cada esdeveniment és totalment insegur, però sí aproximat) pateix un començament d'alzheimer, que va avançant implacablement. També, doncs. assegut tot el dia en un silló. Però al costat d'ella!
Hom pensa i  aconsellen a l'esposa que en dies de festes familiars es deixi traslladar en cadira de rodes. Ella s'hi nega sempre i l'explicació de la seva negativa és: "No ens diem res però em mira i jo estic segura que sóc un punt de referència per a ell". És a dir, que no es mou del seu costat. Callada, somrient... se'l mira... I així passen els darrrers anys. Ella mor el 25 d'aquest mateix any. I, ell d'una manera inesperada, una neumònia fa que l'ingressin a l`hospital fa pocs dies i mor el darrer dilluns, 16 de setembre.

Jo crec fermament que ell, malgrat no poder dir res i que aparentment semblava estar absent, l'amor vers la seva esposa no s'havia trencat mai. I la va trobar a faltar...

Molt atinadament els seus fills fan constar en l'esquela: "...ens ha deixat per retrobar-se amb la seva esposa..."

És la victòria de l'amor sobre la mort!

Montserrat Ribas i Piera.