Ellacuría i Cía.

Vaig tenr noticia que presentaven en una llibreria de Barcelona el llibre "Noviembre", escrit per Jorge Galán (El Salvador, 1973), sobre l'assassinat del grup de sis jesuïtes i dues dones, mare i filla, que tingué lloc en la matinada del 16 de novembre de1989. Vaig pensar, tot seguit, que hi aniria; però no hi vaig poder anar.

Quan el trist esdeveniment tingué lloc, recordo que comentàrem en Josep i jo el greuge de no haver pogut anar a la concessió que es feu a Ignacio Ellacuría (un del grup assaltat i mort), al Saló de Cent de Barcelona, del Premi de la Pau d'aquell any, atorgat per la Universitat de la Pau (St. Cugat del Vallès). Era en novembre de 1989. 

Crec recordar que I. Ellacuría, en contra del consell de molts, que temíen que allà, a El Salvador perillava la seva vida, hi retornà i poc després ens arribava la notícia fatal de que la guerrilla va entrar aquella fatídica matinada a les instal·lacions de la Universitat Catòlica d'allí i assassinà, a sang freda, els seus ocupants.

Tinc, però, el llibre. I en vull parlar. (Qui em llegeixi, si ho fa algú, ja sap i li recordo que aquest espai el tinc dedicat a explicar, comentar..., reviure algun fet o pensament que m'hagi frapat i necessito explicar-m'ho de nou . A mí i a qui ho vulgui llegir). 

No sé d'on em va arribar que el llibre era, en part, novel·lat. Això em va desagradar, d'entrada. Un esdeveniment que té tanta força i densitat perd valor si es novel·la, vaig pensar. Però en llegir-lo no he sabut trobar res de novel·lesc, gràcies a Déu! Algun capítol o explicació m'ha fet baixar l'atenció. Però el fet central, que l'escriptor l'ha col·locat al començament i, el mateix! al final, o sia la brutal agressió en aquella casa i a aquella gent, que en els darrers moments, ja ajeguts, en el patí feren escoltar un rumoreig que no era sinó les seves pregàries finals, m'ha sotraguejat, ho he viscut  i m'ha emocionat intensament.
Afegeix, tant al començament com al final el mateix raonament. En l'inici comenta l'escriptor textualment: "Esta historia deberia comenzar en 1948, cuando un hombre en una aula poco iluminada preguntó si alguien quería ofrecerse como voluntario para viajar a América. Sentados en sus butacas, un grupo de jóvenes, ninguno de ellos mayor de diecinueve años, lo escuchaba con la fascinación con la que se oye una historia de aventuras (...). Solo uno de ellos levantó su mano."

I a la pregunta, al final del llibre: "¿Cuando piensa que empieza esta historia?", contesta F.E. :"Yo creo que esta historia no comienza ni con la ofensiva, ni en 1989, ni con la muerte de Romero ni con la de Rutilio. Sinceramente esta historia deberia empezar en 1948 cuando un cura les habló de este país nuestro a unos seminaristas y les preguntó quien quería venir al seminario de Santa Tecla. Y un tal Ignacio levantó la mano".

(Així de fàcil, de punyent i de transcendent...!)

Montserrat Ribas i Piera