SÍ AL TELÈFON

- " ...I gràcies per haver-me trucat. M'has fet sortir d'un estat una mica soporífic i d'una certa tristesa interna que tenia des d'ahir, perquè vaig anar a veure a... I tot va ser molt trist". Aquestes foren les paraules darreres que expressà una amiga meva ahir, en finalitzar la conversa que havíem tingut arrel d'una telefonada meva fortuita i impensada. Perquè no tenia res que comunicar-li ni que transmetre-li, però vaig agafar el telèfon, marcar el seu número i entaular una conversa espontània... I quantes coses ens vàrem dir!  Del present, del passat,... I quanta estona hi vàrem estar!

El primer que penso és en l'afirmació: "Els telèfons són per donar missatges breus, exposar preguntes concretes i no per a llargues converses", que també jo havia defensat. Bé, doncs ara penso el contrari; en certes condicions vitals, està clar. I quan parlo de condicions vull dir: situació marcada pels anys.

Ara, ja en els temps en que et veus a la força reduïda més a estar a casa perquè el cansament..., en que els moviments són més lents per a fer, pensar, o actuar..., en que les relacions en el món de la feina i de la relació humana són més escases.., en que s'ha de calcular si les escales d'aquell lloc estan protegides per una barana... i has de resoldre jeroglífics constantment per aquest munt d'imprevistos en què et pots trobar..., En aquest temps necessites relació humana, parlar amb algú perquè sí, a fi de sentir-te més viva. Parlar per telèfon "largo y tendido" és mitja vida i té tota la meva aprovació.

I no ho expresso amb to lànguid i de queixa. No! Només ho reivindico de tot cor i penso que si algú, es troba en aquesta situació semblant a la meva, s'assegui, agafi el telèfon i... endavant!. La primera frase que recomano es faci a l'interlocutor és: "Tens un moment per a parlar?" I ja esteu en igualtat de condicións.

El resultat de la meva conversa d'ahir m'ha fet pensar i escriure aqueste línies. Perquè jo, i concretament aquests darrers mesos s'ha accentuat, he recuperat una sèrie d'amistats, m'he assabentat de tot el que han sofert o gaudit aquests dos, tres o més anys, que no ens parlàvem ni vèiem... Això necessita una explicació. Arrel d'una comunicació meva (no importa de què), enviada per correu a un llistat d'amistats (en les que hi figuraven algunes persones que, per diferents causes, havía deixat de veure, però no d'apreciar i de valorar la seva amistat encara molt viva) vaig rebre una sèrie de telefonades seves, en les que el temps no comptava; i vaig saber d'elles i del seu record... I jo crec que l'amistat ha esdevingut més consolidada. 

En aquelles estones de relax que em concedeixo, anava recordant les imatges de cada una d'elles, del passat i, sospesant les noves circumstàncies de la seva vida que m'havien fet saber en aquestes converses telefòniques, he conegut el seu  present.

I no em sento ni abandonada ni trista per tenir que adoptar nous mètodes de relació. La vida continúa i és amplia, viva i propera. 

Afirmo, no obstant, que les noves tecnologies són molt vàlides per a moltes persones i ocasions. Per a mi doneu-me el telèfon! Sentir-nos la veu l'un de l'altre sustenta i uneix amb més força l'amistat entre nosaltres.

Montserrat Ribas i Piera