COMUNICACIÓ

Aquesta paraula del títol, en alguns casos, la catalogo com una virtut, de la que no se'n parla massa. I en aquest cas l' he viscut com a tal.

Concretament, em refereixo a un moment d'una conversa que una noia desconeguda va establir, el dissabte passat, al ferrocarril de la Generalitat, amb la  meva filla i jo, que sèiem enfront d'ella.

Sota de l'anècdota hi flueix amb força el moment que jo patia (i pateixo), com a referència principal.

El meu germà gran, en Manuel (que ja era l'únic viu dels quatre que fórem) va morir, el dia 14, dijous, al capvespre. Hi vaig anar tot seguit ho vaig saber. Va ser una mort instantània però precedida d'una bastant llarga malaltia, que el va anar deixant impossibilitat físicament, però amb el cap lúcid sempre (del que en dono gràcies a Déu!). Vaig estar junt al seu cos, acompanyant a la familia, vaig pregar, vaig plorar... I un pes molt fort va entrar dins meu, pes que encara sento... En posar-me al llit, la son, aquella nit, no em va poder acompanyar massa.

L'endemà amb la meva filla vàrem agafar el tren per tornar a la casa, ja que la família va decidir que restés a casa i no el van portar al tanatori, perquè intuïen que ell ho "volia" i  tots tenien el mateix desig. Restava en l'escalf de casa seva. Els felicito per la decisió. Vaig poder estar asseguda vora del seu cos, i vaig poder parlar-li. Ja sé que és una mica surrealista, però jo ho necessitava: de la nostra convivència a casa els pares, d'una relació que ens va unir sempre, ja que tan físicament com de manera de ser ens assemblàvem...(ho diuen i a mi m'honora molt).

Tornem al tren. Seia davat nostra una noia, d'uns trenta anys, que, de sobte ens va dirgir una pregunta. "¿Qué les parece el nuevo Papa?, Yo soy mejicana y mi padre argentino,,," I entre ella i nosaltres s'establí una concordàcia en qué si el nom que havia escollit era molt adient, que ja parlava de que l'Església dev ia ser pobre, com el qui la fundà, que aniríem veient com  i si es realitzarien aquests bons presagis... fins que arribàrem a la nostra estació i, a la força, es finalitzà la conversa.

Ja he explicat el meu estat d'ànim. Però el meu dolor s'atenuà per la força de la comunicació d'una noia desconeguda, que amb sentiment i senzillesa  va establir una conversa que va fer reeixir la meva esperança en Déu en tots els moments i en aquell especialment.
Montserrat Ribas

SÍ, PER FI...

Sí, per fi, fa pocs dies que vaig respirar satisfeta després  de veure el telenotícies del migdia,

Com sempre, desgràcia rera desgràcia. El món està com capgirat. Denúncies, estafes, jutjats, matances, renúncies (una és molt positiva), violacions, sexe fora de to, dolor, pèrdua del valor de la vida, crisi a tot arreu, menjadors que s'han d´'improvisar perquè tothom mengi, la política dels partits trontolla.... per què continuar? Tothom ho sap, qui ho pateix i qui se n'asabenta...  

Aquell dia, com sempre, tota aquest llista de desgàcies ocuparen l'espai de les notícies.

I , de sobte, ens parlen i visualitzem una festa infantil en una llar. Les protagonistes són la Núria i la Marta. Tenen un any i mig i tota la família ho celebra. Aquestes nenes van néixer amb els cossos units, per una deformació congènita. Estaven unides pel cos en la part lateral. Després de set mesos les van operar. La imatge del quiròfan estava ple d'un batibull de metges, infermeres, aparells.... Lluitaven perquè cada nena pogués tenir el tros de fetge pertinent iels òrgans que li pertocaven. I el gairebé podríem dir miracle es va aconseguir. Quedaren vitalment separades. Cap operació més. Pur restabliment.

I en aquella casa festejaven l'esdeveniment amb dues nenes, la Núria i la Marta saltant i rient ben individualitzades. Els grans no s'ho poden acabar de creure....Però era així. Fa pocs dies a Rubí.

La seva joia m'arribava i ho vaig celebrar de manera virtual amb ellls. 

Notícies com aquesta fan reviure!

Montserrat  Ribas

CORRUPCIÓ I Cia.

La paraula del títol ja és ben coneguda, des de sempre, però més en aquests moments, per gairebé tothom. Però ara s'estan passant... La premsa, la televisió, les converses estan plenes d'aquesta paraula: corrupció. En un grau superlatiu. Es succeeixen els casos amb una celeritat increïble. Encara no he sortit de l'estupefacció que m'ha causat un nom (que m'ha deixat baldada!), ja un nou personatge és presumpte (al tanto! no es deixi mai de posar aquest adjectiu, del que, en el major número dels casos, se'n podrà prescindir ben aviat...).I l'endemà es parla d'altres que estaven en relació amb l'anterior "presumpte" corrupte: que si diner negre, que si comptes a Suïssa i altres llocs, que si sous insospitats es dedueixen dels latifundis o similars que han adquirit en poc temps o tot de cop...

O jo era tonta i no m'enterava de les coses que passaven o ho tapaven "con un tupido velo" (la frase, en castellà, agafa més el sentit...) perquè suposo que els casos es donaven i s'han donat en tot temps i llocs. Però em reafirmo, (si descarto l'eventualitat de ser tonta)  que com ara, mai. I si s'estira, d'un fil, la llista va creixent. Penso en el patiment dels que estan en aquest fil i encara no han sortit a la llum...

Un aspecte positiu vull fer ressaltar: molts noms de les persones que es citen corresponen a capes altes socialment i política. No me n'alegro, perquè cada vegada em vaig quedant més decebuda, però si més no, està tothom en igualtat de possibilitats de ser investigat i acusat, si s'escau.

I donant voltes al tema, penso que la pobresa no solament es redueix a manca de menjar o d'habitatge (que ja és suficient per denigrar una persona o desestabilizar una familia, en el seu cas) sinó que la dificultat s'estén a molts altres camps. Em refereixo a que, els "importants" resolen amb una aportació econòmica en un primer temps i poden ajornar la presó. Mentre que els pobres "pobres" ingressen a la presó al moment. No poden fer altra cosa.

Em vénen a la memòria dos casos que he sentit directament dels qui ho van viure. Els dos en temps de la dictadura franquista. A la Via Laietana, i on eres interrogat, d'entrada, el reclòs per problema polític temia per la possible tortura durant l'interrogatori. No la va patir. I a continuació d'ell tornava a la cel·la un presumte lladre, un "xoriço", com es diu vulgarment, amb el cos ensangotat... Sense comentaris.

L'altre fet: una noia (menor d'edat) va ser empresonada per formar part d'una manifestació i de Via Laietana va passar al Palau de Justícia. Allí hi va passar la nit. Els seus pares, en assabentar-se'n, al matí, del lloc on l'havien portat, hi anaren tot seguit. Van poder parlar amb advocats, gent pofesional, personal d'allí... que els indicaren quines prespectives tenia l'assumpte. Va passar a la presó. Però van poder conèixer la situació. I comentaren com una pobre dona encara la van deixar allí, on hi estava des de la nit anterior, sense cap notícia; no sabia a qui adreçar-se i el seu desconcert era total. També sense comentaris.

Montserrat Ribas

UN BON LLIBRE

Ara, en aquest moment acabo de llegir el llibre: ""Amb Déu o sense" de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Segueixo l'ordre, en anomenar-los, que figura a la portada del llibre, que suposo és l'alfabètic dels seus cognoms. I conté quaranta cartes creuades entre ells dos, amb to sempre educat i amable, malgrat la cabdal diferència de les seves creences. Suposo que tothom ho sap: el creient, en Torralba, el no creient, en Villatoro. 

M'ha agradat molt. Es llegeix amb veritable interès, tant els episodis quotidians i familiars que expliciten com, i sobretot, quan s'endinsen en elucubracions sobre les seves reflexions vitals i religioses, que amb certa fermesa (i a vegades, tocades pel dubte, cosa que trobo molt acertada) es pregunten i contesten els dos, o sia aborden el tema tocat o inquirit per un amb respostes, suposicions o contradiccions. Tot amb un gran respecte i una gran elegància. En tot aquest procés es descobreix una forta amistat que es crea entre ells (no sé si aquesta comença en aquest llibre o ja venia d'antuvi).

Expliciten pensaments molt interessants, tant l'un com l'altre. Jo estic en el bàndol, en questió de fe amb el primer, perquè, com a ell, Déu me l'ha infós (amb tots els dubtes haguts i per haver però amb un resultat de fidelitat a aquest Déu que ens ha donat la vida per Amor i aquest me'l traspassa envers tot el que m'envolta).

No pretenc fer ni un resum ni una crítica a fons del llibre. Donaria per molt. No és el moment. Moltes idees queden dins meu, i m'han ajudat a pensar per acceptació o contradicció. 

Però sí vull destacar una controvèrsia entre ells, de la que vull parlar, no emprant les seves paraules, molt més encertades que les que jo puc escriure. Tinc molt poca memòria, ja des de jove; no és qüestió de l'edat (sóc del 1929). Però d'una manera o altra es van sedimentant i he arribat a la meva edat amb un pòsit bastant fecund dins meu, que potser no sabria ni podria comunicar, però que serveix per enriquir  el meu pensament, tot i que, a vegades, em sembla que les idees són fugisseres.

Però m'ha sorprès, i aquest és l'únic punt que vull fer notar, el que en Torralba s'ha definit com persona optimista, degut a la seva salut, relació familiar, pensaments que ha mostrar en els seus llibres ja editats, conferències, és a dir, al llarg de la seva vida. En la carta que li respon en Villatoro li comenta que, pel contrari, ell és i se sent pessimista. I l'argumentació que dóna és que el pessimista pot afrontar les contrarietats amb serenitat, i en canvi l'optimista pateix fortament enfront d'elles, quan es donen. Resultat de tot això: l'optimista és més pessimista que el pessimista per definició. En la seva següent carta, en Francesc canvia la seva definició d'optimisme total, afegint-hi, que, de portes endins, es considera pessimista a contracor. (Embolica que fa fort. Ep! jo ho he entès).

I el que m'ha sorprés  és que en més d'un moment havia de consultar qui era el que escrivia aquella carta, mirant el nom que posa a cada pàgina de l'autor d'ella. Veritablement, jo sóc cada dia més lectora d'assaigs que de novel·les. Les primeres em fan pensar; augmenten la meva capacitat de reflexionar sobre molts punts vitals que em trontollen. Les altres són purs entreteniments (sense menysprear-les).

Agraeixo sincerament als autors  la seva proposta de compartir les seves afirmacions.

Gràcies, de tot cor.

Montserrat Ribas i Piera 

FUGIDA

Aquest títol necessita una explicació. Podria referir-se a molts esdeveniments. Em vull referir, a la fugida de la realitat que ens envolta i ens converteix una mica en "robots" que viuen pel seu compte. (Ep!, jo no m'hi compto i espero que alguns més).

Aquesta sensació la vaig tenir l'altre dia anant en autobús. Seia en un lloc d'esquena al conductor, des del que podia veure  la gent que m'acompanyava (això és un dir) i el que escollia fer per passar l'estona. Potser nou o deu persones (i era poca la gent que hi anàvem) estaven aïllats de tot i de tots, capficats (en els dos sentits: rumiant i tenint la vista fixa en aquests dispositius electrònics que es manegen manualment). El que poden fer amb aquests petits artefactes és inexplicable per mi. Tenen diferent noms (ho sento..., i no ho sento, desconeguts per mi). Des de parlar per telèfon (a això ja hi arribo), a jugar a veritables jocs increïblement agressius (això m'ho han explicat). Jo no passo del telèfon i sempre que sigui necessari, que per a molts aquesta condició no compta), xatejar (també m' han dit què vol dir)... i tot o gairebé tot el que pot donar de sí l'ús d'un internet de sobre-taula.

Si algú em llegeix, pot pensar: "I que n'és de burra la que esriu aquest bloc". D'acord: totalment burra. Però no estic fent un concurs de capacitat intel·lectiva en el maneig dels trastos descrits. Estic fent un estudi sociològic del que passa allí i en tants llocs. Per a ells, els que porten i actuen amb el petit aparatet, la gent del voltant no compta ni existeix, els arbres i llums del carrer, o els paisatges i pobles per on passen, si van en tren, queden absolutament ignorats. D'aquesta manera es viu millor?.

Us asseguro que en el darrer trajecte, en bus, es va establir una conversa, iniciada per un parell de senyores amigues, sobre el que calia fer amb l'home que havia mort el nen de poc mesos, després de treure del cotxe a la que volia ser companya d'ell i ho havien establert per Internet (un tanto més a "a favor" d'aquesta gran troballa, en aquest cas!) i després de fer fora del cotxe a la seva "companya" va matar el nen, fill d'ella. La conversa va anar in crescendo i s'hi va sumar la senyora que estava tres seients enrera dient que el tindrien que cremar al mig de la Plaça Catalunya. Algú de la fila sexta va preguntar per què en aquell indret. La resposta d'una nova i improvisada (com totes) tertuliana de la segona fila va argumentar que així ho veuria o ho sabria tot Barcelona i que ella ho faria si no s'hi atrevien, va afegir una altra... Va arribar la meva parada i a contra-cor vaig baixar i donar per acabada aquella conversa que, cada vegada amb més avalot, s'havia anat formulant. Creieu-me, allò era mes viu que tots els que, en el cas del bus anterior van portar a terme d'una manera solitaria i es trobaven fora del món que podien viure i observar.

I vaig copsar sentint la conversa esmentada, que si es votés (ja no ve d'un vot més!) la pena de mort obtindria majoria. El que s'aprèn si vius entre els altres! I a part d'aquesta trista deducció, la manera de formar una conversa intercalada entre gent desconeguda té la seva gràcia...

Per cert, que a la televisió vaig veure un anunci de no sé què, on tota la familia al voltant de la taula estan, individualment, endinsats en un artefacte o altre dels que m'hi referit (decididament sóc burra, perquè no sé ni com es diuen). La taula parada i el cap de familia, l'únic que no tenia aquest darrer invent (què dic darrer!) va fer dringar una copa amb un cobert per cridar l'atenció i se n'adonessin que estaven a punt de començar un dinar, que havia cregut seria punt de reunió, familiaritat i trobada... (En el cas que sigui un anunci d'una marca determinada dels aparells, senyors! ens hem tornat tots boigs).

Jo voto (un altra vot!) perquè les persones que tenim al voltant o el paisatge que podem contemplar és el que ens dóna vida compartida i sana.

QUAN ARRIBA AL COR...

Son les vuit del vespre. Arribo a casa amb el cor ple de sentiments, que em fan sentir més viva que mai.. Necessito explaiar-me.
Vinc de la Festa del Voluntariat que el Centre Català de Solidaritat (CECAS) ens ha dedicat. L'acte ha sigut molt sentit, i, per tant, molt tendre.  Aquests dies he pres part a vàries trobades de diferents grups als que pertanyo, per desitjar-nos: "Bon Nadal" uns als altres. I al centre d'aquell acte recordem, d'una manera o altre, Betlem. No en faig cap crítica, ans el contrari.

Tampoc arribo a criticar l'aglomeració de gent pel carrer, que compra o no compra sota les lluminàries. Hi veig un espurna d'estimació en el "jo et dono a tu" dels regals que s'intercanvien.

Però vull ressaltar la Festa (sí, la fran Festa!) que he viscut en el CECAS. Hi érem tots: els nois, (i no tant nois) que allí reben l'atenció adient, els dirigents, els professionals i els voluntaris. Una forta emoció m'unia a aquell grup. Tots hi han participat amb diferents expressions:  cançons d'uns i altres, de tots alhora, versos recitats per voluntaris..., aplaudiments.... Destaco el troços del Poema de Nadal d'en Josep Mª de Segarra, dits amb força i sentiment per un voluntari que és cec (aquests fets alegren i renoven el cor). I entre els aplaudiments i felicitacions un refrigeri ens ha acabat d'unir.

Jo, avui, he tingut un dia molt confús dins meu. Al matí he assistit a l'extremaunció en la seva cambra en el Clinic d'una cosina que estimo i que s'està acabant...

He passat a l'acte de la tarde i un  bullit d'idees s'entrellaçaven, i de nou, el centre era Betlem. I aleshores ho entens tot (o no entens res), però el cor se n'adona que la vida pot semblar contradictòria, però que no ho és.

En sortir de l'Acte m'he vist impulsada a entrar en una església on es pregava en comunitat. Per asserenar el meu enterboliment intern que he viscut en un mateix dia.

He comprobat que és ben minso el meu ajut a aquells nois: només una tarde a la setmana...I m'emociona el seu fort reconeixement... I la meva cosina que s'està morint...

Ho barrejo tot i sobresurt el gran fet de Betlem, del que rebem, amb el mateix Amor la Vida i la Mort.

Montserrat Ribas. 

VERGONYA

Sí, vergonya de pertànyer a la raça humana, després de llegir aquella noticia punyent, que m'arribà al cor. Sóc gran i, sense ser-ho massa, podria afirmar el mateix, perquè els assassinats i les tortures són constants en moments actuals, com ho eren quan  jo era jove.

Però aquesta noticia llegida en La Vanguadia del passat 21 de novembre, malgrat el número de morts perpetrats, en càmares de gas,  exiliats,  deportacions, guerres i assassinats  sobrepassen en molt el número del que ara m'ocupa, se m'ha clavat dins meu d'una manera molt especial. 

I n'he de parlar (o escriure, com faig en el cas present) perquè la cruesa de la noticia l'he de compartir. En tinc necessitat,

El conflicte palestí - israelià és gairebé una constant en les innombrables notícies que ens arriben pet tants mitjans de comunicació, (anava a posar de que ara "gaudim ", però la paraula no ve a to en aquesta noticia) de tants morts, missils, desfetes humanes amuntagades per terra, fruit d'una constant enemistat. No expreso la meva opinió sobre el conflicte. Jo només pateixo, de lluny, i no pretenc ser àrbitre d'aquest desgavell continuat.

El que vull transmetre és el dolor en llegir unes línies concretes sobre com es va fer la matança de sis col.laborados d'Israel, a Gaza. La noticia és breu i ja estem acostumats a que siguin multituds els que són maltractats i morts, que ho llegeixo amb una certa lleugeresa i no en faig massa cabal. (És trist que hagi arribat a aquesta reacció: eren pocs els morts!). Però m'ha fet revoltar és com van ser tirats al mig del carrer els sis homes en qüestió, en un estat deplorable degut als senyals evidents d'haver estat torturats. rematant-los des de la furgoneta, d'on van ser llançats. La gent que ho presenciava (i eren allí per casualitat) es va amuntegar sobre els cossos, d'una  manera inhumana:  amb escopinades, puntades de peu i amb telèfons mòbils gravant la seva agonia. Amb l'agravant que, portaven nens petits agafats de la mà  perquè disfrutessin de l'espectacle. I n'estaven joiosos. Els grans i els nens. 

I jo em pregunto: Què serà d'aquests nens que gaudeixen i veuen contens als seus pares davant d'aquestes atrocitats? I s'hi afegeix una fotografia: un dels cadavers va ser lligat a una moto i el van arrossegar per la ciutat... 

Potser el que més m'ha dolgut és la joia dels pares que portaren els nens, perquè s'unissin a la seva gatzara rient i contents...

"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (Mc 15, 34b).

Montserrat Ribas     

TREBALLL I VIDA

Un cap de setmana, recentment, vaig fer una sortida amb els meus fills, a Sitges, on dormírem i a Vilanova. La gent hauria de saber que no cal sortir a l'extranger, passar l'Atlàntic o anar a països llunyans per disfrutar. Molt a prop nostre hi ha unes veritables meravelles, en general desconegudes per molts, amb paisatges, curiositats, balls i tradicions que no tenen res a envejar les terres llunyanes. A molts els hi sembla que això proper no constitueix fer un viatge, que és el que es proposen. Ben lluny, per part meva de no valorar aquestes llargues sortides per moltes parts del món. Però aprendre a fruir una sortida més breu i casolana té per a mi el mateix encant. No és el meu propòsit fer una explicació del que vaig veure, apreciar i conèixer.

Em vull centrar en un altre tema, que vaig viure aquells dies, al marge de l'itinerari que vàrem recórrer, parlant sobre l'esperit del treball d'una persona que vàrem conéixer, que va realitzar el seu treball amb entusiame, durant la seva vida i que, ara, ja gran, en disfruta parlant-ne i encara endinsat en ell.

A Vilanova hi ha un far; jo no me n'havia adonat mai. En veure'l ens va interessar i ens hi vàrem apropar. En la base del far hi ha un petit museu, molt petit, però que ens va ensenyar un antic pescador que se'n fa càrrec. D'ell vull parlar (i de la filosofia de la vida, de la que ens va donar una lliçó). Per cert, arribàrem just en el moment que tancava el recinte on està ubicat. Però amb el goig de qui pot ensenyar un tresor, ens va obrir, i sense presses ens explicà el seu contingut. L'home en qüestió era fill de Vinaròs, i de família de pescadors. De son pare va aprendre l'ofici (i ho deia amb l'orgull amb que parlaria si hagués sigut ministre...), que ja era tradició de antigues generacions. El contingut del petit museu era conjuntat amb estris de l'ofici, (el seu valuós ofici!) i entre varis amics, ho havien muntat. El que més m'impresionà va ser un gran mapa, fet per ell, manualment, de la costa on ens trobàvem i amb els punts i profunditat on es podia trobar tal peix o tal altre... Editen una revista sobre el tema, titulada "La nostra mar" que jo vaig comprar, sense pensar-m'ho.

Vaig aprecia que la cita bíblica : "Et guanyaràs el pa amb la suor de  teu front..." (Gn 3, 19a) que és el treball, esdevé, com en aquest cas, una veritable joia.

Montserrat Ribas

EL SILENCI I LA FAGEDA

"Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,"....

Quan vaig rebre el full informatiu de la propera sortida de l'Equip 65 (jubilats del Col·legi d'Assistents Socials) no ho vaig dubtar: vaig fer la trucada pertinent per confirmar la meva assistència. Anar a la fageda d'en Jordà i visitar Olot.

Jo havia estat ja als dos llocs. La primera amb dues amigues molt amigues (com ho catalogaria un infant. A tots ens resta quelcom de la nostra infantesa. Perdoneu l'incís) i amb els meus fills fa pocs anys. Potser també hi vaig anar de petita; però no en tinc consciència. Els dos dies als que aludeixo foren ennnuvolats, grisos i tristos. Però, malgrat això, hi vaig trobar un encant que no he trobat en cap més passejada. I, a més m'imaginava el que seria veure-ho en un dia amb clarianes de sol, a la tardor, quan les fulles tornassolejen i en una mateixa ullada en veus de molts diferents colors. Però, tot i que la meva imaginació ho completava, l'espectacle era formós i d'una elegàcia i finor que em va copsar. I vaig repetir, dins meu, les paraules del poeta: "Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre / què més ens podeu dar en una altra vida?"  

I, aquest cop el dia era radiant. L'espurna de poeta que tothom porta dins se'm va tensar, quan en entrar a la fageda vaig poder admirar els alts arbres amb les fulles de tots colors, il·luminades pels raigs de sol, que dificultosament podien travessar-los, però que ho feien, per a goig nostre i mostra de la seva bellesa. 

Una estona vàrem anar en el carro que fa la travessa, però un troç ho vàrem fer caminant. Quina diferència! (En positiu). Em vaig separar una mica del grup. No sentia parlar i la meva conversa fou el silenci impregnat per un sentiment molt dolç i amb el cor ple d´'un pensament amorós vers tot el que vivia, a soles i en aquell lloc. Vaig recordar i fer meus els versos del poeta, quan diu: "Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d'aquell lloc profond, / i no pensa en sortir o hi pensa en va: / és pres de la fageda d'en Jordà, / presoner del silenci i la verdor, / ..." 

Les paraules del poeta les vaig viure, abans de recordar-les. I vaig tornar als versos que ja he citat: "què més ens podeu dar en una altra vida?..." I, de nou, el silenci.

Montserrat Ribas

   

UNA NIMIETAT, PERÒ...

Una nimietat, però que m'empipa, em desestabilitza, em fa passar uns moments d'angoixa que crec podrien ser inútils. És del que vull parlar.

M'aparto totalment dels comentaris, de les senyeres en els balcons i de les converses que si no vols ser o aparentar ser un imbècil es "porten" aquests dies. Deixeu-me respirar per uns moments i parlar d'una niciesa. Fa molt de temps que ho penso, però la vida acostuma (i més ara) a plantejar tants destorbs i a aportar tants problemes, que mai ho he comentat, per por de parlar d'una veritable tonteria. M'ho he passat jo sola. I ho he patit sola.

Però fa uns dies vaig llegir un article d'en Quim Monzó en el que abordava un tema molt poc important. Però que m'ha fet pensar: "Jo, que no sóc ningú al seu costat, si ell parla d'aquest tema, jo també puc parlar del meu". 

Fins aquí tot són enigmes i jeroglífics. Vaig a aclarir-ho. (Si algú ja en té prou de tanta prosopopeia i espera alguna cosa important, deixi ara mateix de llegir). 

L'article, que no tinc al davant, però que recordo, venia a dir que en aquest temps de tants avenços tecnològics (i de totes menes) reclama una batedora, maquineta o artefacte culinar que serveixi per escórrer l'enciam o similar. Ja hi ha, afegeix un estri que té una manivela que has de fer girar amb la força de la teva mà i braç perquè quedi sense l'aigua pertinent. I reclama, contundament, algun aparell que endollat convenientment estaviï l'esforç manual.

I pensant en la pura tonteria en que es basa la seva reclamació m'atreveixo a exposar la meva (que per mi és molt més greu...). És sobre el problema que en usar el telèfon si algú vol centrar la conversa no només en un; "Què tal?, Com estàs?" I això es pot allargar explicant històries (acostumen a ser "negres" si són sobre la sogre o elogiar una pel·lícula o parlar merament del temps...) per acabar: "Bé ja ens veurem un dia i parlarem...", que no m'ha causat cap més problema que fer-me perdre el temps, sinó que es tracta d'algú que et vol invitar al cine o a dinar o a anar a sentir una conferència..., aquí ve el lio, perquè el primer que t'és indispensable és mirar la teva agenda, per poder localitzar aquell dia i veure si està en blanc o no. I tens una sola mà per agafar el telèfon i estàs unida a la paret o moble, si es de taula, sense possibilitat de fugir-ne. Amb el receptor, si has tingut la sort de tenir l'agenda a prop i has pogut agafar-la, rai, però si t'has d'aixecar l'operació es complica. I una vegada passat o resolt aquest problema has de fer equilibris entre el cap i el muscle superior de la teva espatlla per poder tenir dues mans que passin les pàgines de l'agenda i quan has trobat el dia, resulta que no entens res del que està escrit perqué ho vas apuntar molt depressa i t'urgeixen les ulleres (continues fent equilibris amb l'espatlla) i ves a saber on les has deixat...! I com és (em pregunto també) que amb tants avenços no s'ha trobat encara una solució que eviti tota aquesta problemàtica. (Advertència final: el meu telèfon principal encara és de paret. "Más difícil todavia")

Bé, ja ho he dit. Ja m'he tret un pes de sobre!

Montserrat Ribas