divendres, 4 de gener de 2013

FUGIDA

Aquest títol necessita una explicació. Podria referir-se a molts esdeveniments. Em vull referir, a la fugida de la realitat que ens envolta i ens converteix una mica en "robots" que viuen pel seu compte. (Ep!, jo no m'hi compto i espero que alguns més).
Aquesta sensació la vaig tenir l'altre dia anant en autobús. Seia en un lloc d'esquena al conductor, des del que podia veure  la gent que m'acompanyava (això és un dir) i el que escollia fer per passar l'estona. Potser nou o deu persones (i era poca la gent que hi anàvem) estaven aïllats de tot i de tots, capficats (en els dos sentits: rumiant i tenint la vista fixa en aquests dispositius electrònics que es manegen manualment). El que poden fer amb aquests petits artefactes és inexplicable per mi. Tenen diferent noms (ho sento..., i no ho sento, desconeguts per mi). Des de parlar per telèfon (a això ja hi arribo), a jugar a veritables jocs increïblement agressius (això m'ho han explicat). Jo no passo del telèfon i sempre que sigui necessari, que per a molts aquesta condició no compta), xatejar (també m' han dit què vol dir)... i tot o gairebé tot el que pot donar de sí l'ús d'un internet de sobre-taula.
Si algú em llegeix, pot pensar: "I que n'és de burra la que esriu aquest bloc". D'acord: totalment burra. Però no estic fent un concurs de capacitat intel·lectiva en el maneig dels trastos descrits. Estic fent un estudi sociològic del que passa allí i en tants llocs. Per a ells, els que porten i actuen amb el petit aparatet, la gent del voltant no compta ni existeix, els arbres i llums del carrer, o els paisatges i pobles per on passen, si van en tren, queden absolutament ignorats. D'aquesta manera es viu millor?.
Us asseguro que en el darrer trajecte, en bus, es va establir una conversa, iniciada per un parell de senyores amigues, sobre el que calia fer amb l'home que havia mort el nen de poc mesos, després de treure del cotxe a la que volia ser companya d'ell i ho havien establert per Internet (un tanto més a "a favor" d'aquesta gran troballa, en aquest cas!) i després de fer fora del cotxe a la seva "companya" va matar el nen, fill d'ella. La conversa va anar in crescendo i s'hi va sumar la senyora que estava tres seients enrera dient que el tindrien que cremar al mig de la Plaça Catalunya. Algú de la fila sexta va preguntar per què en aquell indret. La resposta d'una nova i improvisada (com totes) tertuliana de la segona fila va argumentar que així ho veuria o ho sabria tot Barcelona i que ella ho faria si no s'hi atrevien, va afegir una altra... Va arribar la meva parada i a contra-cor vaig baixar i donar per acabada aquella conversa que, cada vegada amb més avalot, s'havia anat formulant. Creieu-me, allò era mes viu que tots els que, en el cas del bus anterior van portar a terme d'una manera solitaria i es trobaven fora del món que podien viure i observar.
I vaig copsar sentint la conversa esmentada, que si es votés (ja no ve d'un vot més!) la pena de mort obtindria majoria. El que s'aprèn si vius entre els altres! I a part d'aquesta trista deducció, la manera de formar una conversa intercalada entre gent desconeguda té la seva gràcia...
Per cert, que a la televisió vaig veure un anunci de no sé què, on tota la familia al voltant de la taula estan, individualment, endinsats en un artefacte o altre dels que m'hi referit (decididament sóc burra, perquè no sé ni com es diuen). La taula parada i el cap de familia, l'únic que no tenia aquest darrer invent (què dic darrer!) va fer dringar una copa amb un cobert per cridar l'atenció i se n'adonessin que estaven a punt de començar un dinar, que havia cregut seria punt de reunió, familiaritat i trobada... (En el cas que sigui un anunci d'una marca determinada dels aparells, senyors! ens hem tornat tots boigs).
Jo voto (un altra vot!) perquè les persones que tenim al voltant o el paisatge que podem contemplar és el que ens dóna vida compartida i sana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada