diumenge, 2 de desembre del 2012

VERGONYA

Sí, vergonya de pertànyer a la raça humana, després de llegir aquella noticia punyent, que m'arribà al cor. Sóc gran i, sense ser-ho massa, podria afirmar el mateix, perquè els assassinats i les tortures són constants en moments actuals, com ho eren quan  jo era jove.
Però aquesta noticia llegida en La Vanguadia del passat 21 de novembre, malgrat el número de morts perpetrats, en càmares de gas,  exiliats,  deportacions, guerres i assassinats  sobrepassen en molt el número del que ara m'ocupa, se m'ha clavat dins meu d'una manera molt especial. 
I n'he de parlar (o escriure, com faig en el cas present) perquè la cruesa de la noticia l'he de compartir. En tinc necessitat,
El conflicte palestí - israelià és gairebé una constant en les innombrables notícies que ens arriben pet tants mitjans de comunicació, (anava a posar de que ara "gaudim ", però la paraula no ve a to en aquesta noticia) de tants morts, missils, desfetes humanes amuntagades per terra, fruit d'una constant enemistat. No expreso la meva opinió sobre el conflicte. Jo només pateixo, de lluny, i no pretenc ser àrbitre d'aquest desgavell continuat.
El que vull transmetre és el dolor en llegir unes línies concretes sobre com es va fer la matança de sis col.laborados d'Israel, a Gaza. La noticia és breu i ja estem acostumats a que siguin multituds els que són maltractats i morts, que ho llegeixo amb una certa lleugeresa i no en faig massa cabal. (És trist que hagi arribat a aquesta reacció: eren pocs els morts!). Però m'ha fet revoltar és com van ser tirats al mig del carrer els sis homes en qüestió, en un estat deplorable degut als senyals evidents d'haver estat torturats. rematant-los des de la furgoneta, d'on van ser llançats. La gent que ho presenciava (i eren allí per casualitat) es va amuntegar sobre els cossos, d'una  manera inhumana:  amb escopinades, puntades de peu i amb telèfons mòbils gravant la seva agonia. Amb l'agravant que, portaven nens petits agafats de la mà  perquè disfrutessin de l'espectacle. I n'estaven joiosos. Els grans i els nens. 
I jo em pregunto: Què serà d'aquests nens que gaudeixen i veuen contens als seus pares davant d'aquestes atrocitats? I s'hi afegeix una fotografia: un dels cadavers va ser lligat a una moto i el van arrossegar per la ciutat... 
Potser el que més m'ha dolgut és la joia dels pares que portaren els nens, perquè s'unissin a la seva gatzara rient i contents...
"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (Mc 15, 34b).
Montserrat Ribas     


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada