UN BON LLIBRE

Ara, en aquest moment acabo de llegir el llibre: ""Amb Déu o sense" de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro. Segueixo l'ordre, en anomenar-los, que figura a la portada del llibre, que suposo és l'alfabètic dels seus cognoms. I conté quaranta cartes creuades entre ells dos, amb to sempre educat i amable, malgrat la cabdal diferència de les seves creences. Suposo que tothom ho sap: el creient, en Torralba, el no creient, en Villatoro. 

M'ha agradat molt. Es llegeix amb veritable interès, tant els episodis quotidians i familiars que expliciten com, i sobretot, quan s'endinsen en elucubracions sobre les seves reflexions vitals i religioses, que amb certa fermesa (i a vegades, tocades pel dubte, cosa que trobo molt acertada) es pregunten i contesten els dos, o sia aborden el tema tocat o inquirit per un amb respostes, suposicions o contradiccions. Tot amb un gran respecte i una gran elegància. En tot aquest procés es descobreix una forta amistat que es crea entre ells (no sé si aquesta comença en aquest llibre o ja venia d'antuvi).

Expliciten pensaments molt interessants, tant l'un com l'altre. Jo estic en el bàndol, en questió de fe amb el primer, perquè, com a ell, Déu me l'ha infós (amb tots els dubtes haguts i per haver però amb un resultat de fidelitat a aquest Déu que ens ha donat la vida per Amor i aquest me'l traspassa envers tot el que m'envolta).

No pretenc fer ni un resum ni una crítica a fons del llibre. Donaria per molt. No és el moment. Moltes idees queden dins meu, i m'han ajudat a pensar per acceptació o contradicció. 

Però sí vull destacar una controvèrsia entre ells, de la que vull parlar, no emprant les seves paraules, molt més encertades que les que jo puc escriure. Tinc molt poca memòria, ja des de jove; no és qüestió de l'edat (sóc del 1929). Però d'una manera o altra es van sedimentant i he arribat a la meva edat amb un pòsit bastant fecund dins meu, que potser no sabria ni podria comunicar, però que serveix per enriquir  el meu pensament, tot i que, a vegades, em sembla que les idees són fugisseres.

Però m'ha sorprès, i aquest és l'únic punt que vull fer notar, el que en Torralba s'ha definit com persona optimista, degut a la seva salut, relació familiar, pensaments que ha mostrar en els seus llibres ja editats, conferències, és a dir, al llarg de la seva vida. En la carta que li respon en Villatoro li comenta que, pel contrari, ell és i se sent pessimista. I l'argumentació que dóna és que el pessimista pot afrontar les contrarietats amb serenitat, i en canvi l'optimista pateix fortament enfront d'elles, quan es donen. Resultat de tot això: l'optimista és més pessimista que el pessimista per definició. En la seva següent carta, en Francesc canvia la seva definició d'optimisme total, afegint-hi, que, de portes endins, es considera pessimista a contracor. (Embolica que fa fort. Ep! jo ho he entès).

I el que m'ha sorprés  és que en més d'un moment havia de consultar qui era el que escrivia aquella carta, mirant el nom que posa a cada pàgina de l'autor d'ella. Veritablement, jo sóc cada dia més lectora d'assaigs que de novel·les. Les primeres em fan pensar; augmenten la meva capacitat de reflexionar sobre molts punts vitals que em trontollen. Les altres són purs entreteniments (sense menysprear-les).

Agraeixo sincerament als autors  la seva proposta de compartir les seves afirmacions.

Gràcies, de tot cor.

Montserrat Ribas i Piera