IN MEMORIAM

Avui , a les 9 h. del matí m'ha telefonat una amiga, que suposo havia llegit ja el diari i m'ha comunicat que el P. Ignasi (no sé perquè en una esquela posen: Ignasi/Ignacio, però és així) Salvat, S.J., havia mort. Sabia de la seva gravetat. La notícia no m'ha sorprès. M'ha fet recordar la seva relació amb mi i el meu marit. I, a la vegada, està clar, tota mort aclapara i aflorea íntimament el sentiment d'amistat que hi ha hagut. I que sé que perdurarà.

No eren massa freqüents les trobades entre nosaltres darrerament. Però quan el veia, la seva conversa era com un "decíamos ayer". L'amistad, la seva bonhomia i el sentit de l'humor eren una constant que feia que empalmessim una conversa, potser interrompuda feia uns anys, amb una total naturalitat.

Profund moralista, afeccionat al cinema que emprava per a la pastoral amb els seus col·loquis consegüents i dirigent del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) eren les seves tasques principals. Suposo que me'n deixo moltes, ja que una vida religiosa de 60 anys i 47 de sacerdoci donen per molt en un temperament com el d'ell, emprenedor i sociable. Els dos meus lligams darrers foren parlar d'un dubte moral que li vaig exposar i una conversa telefònica en la que vàrem parlar d'una sèrie titulada "10 Manaments" del director de cine polonès Krzysztof Kieslowski (en aquest cas, la moral de banda; l'objectiu era el valor cinematogràfic. Aprofito l'avinentesa per recomanar-los fortament).

I baixo a un detall nimi, però que no he oblidat i al que jo li dono molta importància, malgrat sembli una tonteria. Potser és el primer record que ha aflorat en la meva ment, en parlar avui del seu traspàs. Quan el meu marit vivia, molt sovint les converses i el dinar a casa amb en Salvat era quelcom bastant usual. Però vull parlar d'una trobada deteminada. Inauguràvem aquell any (1975) la casa a Montornès del Vallès. I vam voler fer-ho partícep als amics. Amb el cotxe el vàrem anar a buscar des d'allí a Sant Cugat, i després, cap el tard, el tornàrem a deixar per retornar nosaltres a Montornès. Les sinuoses carreteres del Vallès que vàrem afrontar no van ser problema (ni ens ho vam plantejar), ja que el resultat era poder conversar amb el jesuïta i amic, Ignasi Salvat.

La casa, acabada de fer, estava protegida convenientment per rateres (d'aquelles antigues, de fusta amb el tros de formatge adient) en varis punts estratègics de la casa, ja que el camp i les obres són passeig fàcil per aquests animalets. A mitja tarda, en obrir un armari baix de la cuina, veig que en els dos forats de la ratonera que allí hi havia col.locat, apareixien les dues cuetes de dos ratolinets. Vaig experimentar alhora fàstic i goig. Però, com treure-ho d'allí? I ho vaig comentar. Tot seguit es va aixecar l'Ignasi i agafant les petites bèsties per la cua les va treure al camp, on vàrem fer un clot i alli les va depositar. Sense escarafalls; com la cosa més normal del món. I us recordo que aleshores era Provincial de la Companyia.

No creieu que és un gest que diu molt a favor d'ell, al marge de la seva profunditat teològica i pastoral?.

Montserat Ribas

UN LLIBRE

En la meva educació i en la meva vivència actual els llibres compten molt. M'han ensenyat i ensenyen a viure. No deixo de banda altres "entrades" vitals, però la lectura de determinats llibres (no de tots!) m'obren horitzons, em reafirmen en el que intuïa, m'aporten insospitadament una injecció d'esperança i em proporcionen una pau profunda. Tots aquests sentiments em van invadint interiorment i fins i tot s'exterioritzen en un somriure, del qual que en sóc conscient quan deixo de llegir. La lectura ha quedat en el meu inconscient i, per tant continuo llegint d'una altra manera. Però llegeixo mentre ho interioritzo, tot somrient.

Concretaré el llibre en qüestió que acabo de lllegir, "a poc a poquet " (expressió transmesa, al llarg dels anys pel P. F. Manresa). Es tracta de "Pregàries de la vida" de Karl Rahner. Que llegeixi aquest escriptor i teòleg també és herència de les converses del mateix jesuïta esmentat. I potser me'n vaig per les branques, però vull fer notar, aquí entremig de l'idea principal que m'ha portat a escriure aquestes notes, que he fruït molt de la conversa del P. Manresa en les seves vingudes a casa, amb el requeriment del meu marit, que deia que necessitava un sacerdot "familiar", del qual, com molts nobles i estaments aristocràtics n'estaven dotats. I el nostre, va ser el P. Ferran Manresa. Bé, ja es comprès que tota aquesta explicació és una tonteria que entre ells dos (Josep i en Manresa) comentaven rient-se'n. Molta broma, doncs; però donà per resultat unes trobades periòdiques a casa en aquell temps, que van marcar època. Ja vídua, el tracte no ha sigut tan intensiu, però no l'he perdut de vista (millor dit, d'oïda). Hi ha situacions que interessen en la vida i aquesta és una d'elles.

La introducció de Gabriel Armengau, que ocupa 54 pàgines, és una biografia de l'autor, en què ressalta sobretot la seva trajectòria d'estudis, aprofundiment teològic i docència. Interessant, però que no dóna lloc al meu somriure posterior. Segueix una extensa bibliografia, incomprensible per a les persones de "a peu", com jo mateixa, de la capacitat de treball i pensament possible d'un home.

I de la pàgina 55 fins el final (pàg 221) s'hi troben les pregàries que a mi m'han revitalitzat i emocionat. Són simples converses que titula "Davant Déu" d'ell mateix amb aquest Déu inassequible i llunyà, però que, a la vegada, sent tan a prop. S'hi troben pregàries que titula "Crist en tot" i acaba amb els capítols "En l'Esperit Sant". No puc ni vull explicar ni copiar res del que expressa. Invito fermament a la seva lectura. La gràcia va davallant en cada una de les seves frases. És inútil triar fragments. Tot forma un conjunt irrepetible. Cal llegir-lo amb calma i la joia i la pau (la gràcia de l'Esperit) va davallant i omplint la pròpia ànsia de transcendència.

Nota final: m'ha costat entendre molts dels seus llibres. Aquest és totalment entenedor, dins de la seva profunditat.

Montserrat Ribas

LA CREU DE SANT JORDI

Tinc al davant l'article d'en Quim Monzó publicat en La Vanguardia (en català, ja era hora!) d'ahir, dia 1 de juny. És un dels articulistes a qui sempre llegeixo. Fora d'alguns dies que és repetitiu, senyal que ho ha fet a corre-cuita o quan parla d'algun tema que no m'interessa, en principi, és sant de la meva devoció. Perquè si no faig una tria, crec que la lectura de l'esmentat diari em duraria tot el matí, amb la pèrdua de temps que suposaria. Des de fa temps vaig fer la selecció i així la meva vida matinal pot ser activa.

I l'article en qüestió el titula: "Medalles, premis, insignies i condecoracions". I no m'ha agradat.
El despreci a la Creu de Sant Jordi està patent en les seves línies. Parlem sobre això. És una
condecoració que s'ha vingut concedint a molta gent i entitats. A massa! Delimitant:
-- S'ha concedit a persones, que no són exemplars en res, ans el contrari.
-- Són pocs els que no la tenim (jo m'hi compto entre elles). Es prodiga massa.
-- Hi ha més d'una persona que l'ha rebutjat, per causa que justifica al·legant que en un altre
moment li van denegar un ajut que considerava important. I ara...

Em limito a aquestes observacions negatives. Però malgrat tot això (i tot el que hom pugui pensar en aquest sentit), no estic conforme, ni m'agrada, ni corroboro tots els atacs que fa en Monzó respecte a aquesta condecoració, a la que conceptua d´"irremissiblement desprestigiada".

Només recordo que quan li van concedir al meu germà, vaig tenir una alegria. I aquest sentiment d'aquell moment preval a les paraules finals de l'article: "... a la paperera (trituradora, si pot ser)", referint-se a la debatuda concessió.

Ho sento. No hi estic d'acord.

Montserrat Ribas

CONCA

Resulta que Conca és el que jo havia dit sempre: Cuenca. Quan s' és gran es torna a les arrels i hom vol fer i dir les coses correctament. És el meu cas. He de renovar gran part del meu vocabulari, degut a l'aprenentatge que vaig patir en els meus anys escolars. Altres mals no hi hagin!

He estat uns dies a València, per raons familiars i un dia férem una escapada a Conca. Per cert en l'AVE, que insospitadament, trontolla bastant. Va fins a 300 Km/h., però no té explicació la diferència d'altres en que he viatjat i en els que la suavitat era total.

Estic veient que només dic nicieses, o si més no, vulgaritats. Precisament en els dies i moments on tots vivim en tensió: que si les eleccions i els seus resultats (punyents per a uns, bons per a altres), que si les acampades, que han resultat un "Fuenteovejuna, Senyor. ¡Todos a una!", que si les declaracions de C. Chacon amb aire compungit i seriós alhora, etc, etc...

Vull recalcar el to pacífic, organitzat (no comprenc com ho han pogut fer), amb servei de neteja inclòs, amb signes per a respondre sense fer brugit..., Què voleu que us digui? Em sembla un signe insospitat de civilització en un món tan sotraguejat com el nostre. M'abstinc de parlar sobre el seu desenvolupament futur, però aquests joves ens estan donant una lliçó. I no dic res més. S'ha de veure què passa. I entremig aquest dissabte amb la Champions, que ens unirà a tots sota l'imatge de xutar a una pilota. (L'incongruència humana és infinita...).

Torno a Conca. L'he descobert. És una meravella. Permeteu-me sortir del brogit que ens envolta (a nosaltres i a tot el món gairebé) i disfrutar visitant una ciutat, de la que no se'n parla massa però que m'ha deixat bocabadada: els espadats, les cases penjades (per cert una embolicada amb roba blanca i un gran llaç vermell, que per molt artista que es titlli a l'autor d'aquesta mena d'embolcalls, jo li nego la meva admiració. Desfeia el conjunt), el Museo en l'antic Monestir de les Carmelites, i la Catedral, amb la seva magnífica sagristia. Total que Conca ha sigut anomenada: Patrimoni de la Humanitat. I jo sense conèixer-la encara!

I el camp i terreny dels voltants és plàcid i seré, amb el contrast de la conca del riu. La natura i les obres d'art ajuden a l'esperit a viure amb més serenitat les difícils relacions humanes.

Montserrat Ribas

LLÀSTIMA!

Em refereixo a Pep Guardiola. És per a mi el protagonista d'aquest "Llàstima" titular.

Baixo a la popularitat casolana en un moment que maten a Bin Laden, que les guerres proliferen, que la crisi ens envaeix i l'atur està a l'ordre del dia. (Potser el títol podria anar dirigit a la meva preferència escollint tema...) Tots aquests temes tan actuals i punyents, en els que penso i llegeixo amb interès i preocupació tenen els seus professionals que en saben molt més que jo. I la meva opinió i expectativa me la reservo per a mi. Per tant...

Ens fan empassar tants partits de futbol d'una certa categoria, setmanalment, que hom acaba com gairebé tothom: veient-los (la tele a casa o en un bar ens serveix) i seguint-los. En el meu cas, al marge de tota regla de joc, perquè mai sé el perquè de les sancions i dels gols anul·lats. Però endavant! I visca el Barça! (No vaig a Canaletes, però...Fins aquí no hi he arribat).

Aquest bon senyor al que em refereixo ha agafat un aire carismàtic per a molts: decidit, prudent, treballador, humil, engrescador, dur en la seva tasca, agradable (amb alguna petita relliscada, però que se li perdona) i elegant en la seva vestimenta i posat.

Per cert que constato que molts joves "de a pie" l'imiten. La corbata i el trajo i el cabell tallat s'ha imposat en els carrers de Barcelona, en un petit grau, és clar....I va acabar de complir com un "gentleman" quan va plorar en les grans victòries del darrer any. Estic a favor i m'és grat que l'home (a la dona li és més fàcil fer-ho) sàpiga plorar en públic quan l'emoció l'envaeix.

Fins ara tot en positiu. Però...

Per què va acceptar fer propaganda per la tele d'una entitat? Trobo molt normal que ho faci aquell que necessita augmentar el sou i rebre un plus econòmic que ajudarà a la vida familiar. Sense saber res del seus números en nómina o sense, em permeto sospitar que la xifra és alta. Aquest incentiu no li fa falta, segurament. I si descarto aquesta necessitat, se'm devalua una mica el personatge. No l'esborro, però em sap greu que s'hagi rebaixat a oferir el seu aspecte per a una propaganda banal i sense interès. És el meu parer. "I'm sorry".

Montserrat Ribas

UNA ESTRANYA AFIRMACIÓ

Ahir, dilluns, 2 de Maig, vaig llegir La Vanguardia (darrer dia en castellà. Visca!) abans d'anar a dormir. És la meva costum que intento canviar perquè, entre d'altres coses, em salto més d'una anada al Tanatori, en llegir les esqueles a aquesta hora. (Els amics implicats els he deixat al marge. No m'agrada) En quan a les notícies no surten perjudicades perquè entre telenotícies i ràdios són força repetitives.

Pacientment vaig llegir a Maria Paz López, enviada especial a Roma que explica part de la cerimònia de la beatificació de Joan Pau II. No hi entro. Ho acato, però. I ja que sóc en el tema expresso que tinc els meus sants particulars, que no tindran mai cerimònia vaticana, però la tenen en el meu sentit comú i apreciació personal. (Un exemple entre d'altres: Mn Frederic Ràfols, mort recentment). I, a més, no crec que la necessitin: la seva unió en i amb Déu ja s'ha acomplert.

I a sota d'aquest article escriu en Salvador Enguix, de València: "Fallece en Roma el Cardenal García Gasco, ex arzobispo de Valencia". Començo a llegir l'article. I m'altero. No per la mort sobtada d'aquest Cardenal, que al Cel sia, sinó per la nota que fa constar i que correspon a una afirmació de l'actual arquebisbe de València, Carlos Osoro: "La coincidencia de su muerte con la beatificación del Papa ha sido como un reconocimiento a su fe y a la adhesión a la Iglesia que manifestó durante toda su vida." Em podeu explicar quina lògica té l'infart que va patir amb la cerimònia a la que anava a participar? Pensant-ho pausadament, potser l'emoció desbordant que l'envaïa, li produeix l'atac. Vull ser conciliadora i avui, amb calma, ho penso com quelcom possible.

Però, senyors meus de la Cúria, escrivi-ho en aquest sentit, en tot cas, i no afirmeu: coincidència de la mort/reconeixement a la seva fe.

Com que ja he expressat el desig de a.c.s., puc permetre'm la crítica a la seva oposició a la missa en valencià i inclús a que hi haguès un Missal en valencià. Com que ja és mort em limito a aquest breu apunt. I no m'allargo.

Montserrat Ribas

EN CATALÀ!

Ja era hora! Em refereixo a l'edició de La Vanguardia en català. Repeteixo: Ja era hora! Després de l'explosió de banderes catalanes (visió que fruïa jo per primera vegada) el dia 11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat (no sé per què especifico tant el que va ésser de domini públic i resta en el record de tanta gent!), moment històric que ens va arribar al cor i ens va rejovenir l'esperit, esperàvem canvis linguÏstics de molts tipus de facetes.

Ja prevèiem que s'anirien transformant a poc a poc, com s'acostumen a portar a terme les coses que canvien. I així es feren molts d'aquests canvis. A poc a poc. Però La Vanguardia ha tardat trenta anys i pico. Això és massa! I el to triomfal que ara s'adopta queda fora de lloc! (Em fa pensar en algun gran retard de la Renfe). Tinc present les paraules de Javier Godó en el seu article del 17 de febrer d'enguany -sí , d'enguany, heu llegit bé- : "'La Vanguardia ', una mirada al mundo en dos lenguas", com anunci del desencadenament lingüístic que obria, en el seu diari.

En sóc subscriptora, així com ho va ser el meu marit i també de l' Avui, començant amb el número primer. En quedar vídua vaig decidir reduir una subscripció i em vaig quedar amb La Vanguardia. Sembla un contrasentit, després de parlar tant de la meva llengua, oi? La raó va ésser la mida dels caràcters que empraven un i altre diari. I la meva visió em va aconsellar el que tinc. Amb recança, però va guanyar el problema físic. Aquesta és la meva història periodística.

El primer dia que vaig rebre la carta per optar entre les dues versions, ja vaig enviar la meva resposta. Possibilitat que es va fer esperar molt! (Prengui's com a queixa).

Montserrrat R.

OFICIS I FEINES

Fins ara jo havia pensat que l'ofici més pesat i desagradable, entre molts d'altres, era ser peó i treballar en la construcció de carreteres. Quan passo en cotxe, ben asseguda i tranquil·la, em sento molt distanciada dels peons que amb el pic i la pala o el tractor o el que sigui arreglen les carreteres. I em sap greu. I no diguem si és durant l'estiu. Jo tinc refrigeració al cotxe i això encara em fa sentir més culpable. Culpable de què? No ho sé però no disfruto del paisatge, ni de la conversa. Perquè aquella gent s'ho estan passant molt malament. Després d'entonar el "mea culpa" (a la qual no hi veig sortida, d'altra part,) haig de dir que he canviat una mica d'opinió.

Potser un dels oficis més estressants sigui el d'editor. Ho he observat aquests darrers mesos. Resulta que als meus 81 anys m'editen un llibre. Ja han sortit els anys! És com una maledicció que porto dins: ja de gran escampo sense solta ni volta l'edat quan cal i quan no cal. I amb el greuge que la meva mare em va educar en un silenci absolut en aquest punt. No sabia la seva edat perquè no la deia mai. Els meus germans i jo vàrem gaudir de regal i pastís amb espelmes fins als 18 anys. I després del dia assenyalat restava en el més absolut silenci.

No sé si per reacció, o per pura tonteria he passat, de manera totalment inconscient, a proclamar la meva edat, com si hagués guanyat la batalla de Waterloo. (Si en seré de burra!). I això arriba a extrems ben estrafolaris. Si ve un operari a casa, li explico: "Aquí hi ha l'escala, aquí els draps, aquí la galleda i no s'estranyi que jo estigui asseguda llegint el diari, perquè a la meva edat ... Quants anys em faria, parlant de tot?" L'operari, a qui l'importa un rave la meva edat, em mira esmaperdut i tot seguit li etzibo: "81". (I, a més ho dic en to triomfal!). "Què li sembla?" Ni li sembla ni l'importa gens. És clar. Ho comprenc. I m'indigno amb mi mateixa.

Bé. Deixant a part aquesta ximpleria meva complementària, resulta que fruit d'unes reflexions en les que em vaig veure obligada a endinsar-me (i això en mi requereix escriure-ho per explicar-m'ho a mi mateixa) n'ha sortit un llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida" Editorial l'Albí, que es presenta el proper dijous, a la sala La cuina ubicada en l'espai Francesca Bonnemaison. (Es nota que ho he aprofitat per a fer una xic de propaganda?)

Des del mes de novembre l'editor, Jaume Huch, d'Edicions de l'Albí, i jo estem en dansa (al menys j0): constant estrès de telefonades, correccions, trameses per internet, que si la meva foto (busco i rebusco fins a trobar la que li plau), que si la portada (ha costat trobar l'adient!), que si la solapa, que si la contra... Em deixava el pròleg i les targes de la presentació, però abans, és clar saber qui el presentaria (són dues amigues a les que estic molt agraïda), arribada dels sobres, després de les targes, enviar-les als destinataris..., refer moltes adreces, o en el millor dels casos buscar el codi postal, etc, etc... I ell n'ha fet la distribució pertinent que ni vull saber en què ha consistit.

I s'ha de tenir en compte que a més del meu llibre està fent l'impressió de diversos llibres. Alhora! Tota la meva commiseració per la feina que comporta.

Montserrat R.

PENA I JOIA

Això és el que he experimentat aquest matí, a la Parròquia de Sarrià, quan han col·locat el fèretre de Mn. Frederic Ràfols davant l'altar. Presidia el Sr. Cardenal, junt amb els Bisbes Tena i el de Girona. I molts i molts capellans, la majoria grans, companys en la seva vida sacerdotal, ja que ha viscut 82 anys. Jo tenia la mirada fixa en el seu amic de sempre, Mn. Josep Ma Rovira Belloso. Ell em recordava a l'amic difunt. Les llàgrimes han enterbolit la meva mirada i alhora una joia insospitada em creixia provinent del cor. Tinc un nou amic amb Déu.

No fa massa anys que el coneixia. Però prous per haver arribat a una entesa espiritual amb ell, si més no per part meva. Em reunia amb ell i Mn. Rovira i dues amigues una vegada al mes. D'això deu fer uns sis o set anys. Aquest any el tema era la Carta de Pau als Efesis. El Mestre figurava que era Mn Rovira, però jo equiparo el seu saber i estudi a les intervencions de Mn Frederic, que, sempre amb to de pregunta, intervenia esperant la resposta. Per mi la seva pregunta era una afirmació directa, intel·ligent i colpidora. I ho feia amb una humilitat digna del qui vol aprendre (i ell estava ple de la veritat, amor i tendresa). A més la seva sornegueria i el seu sentit de l'humor era constant. I sempre amb la seva veu fluixa com la de qui vol passar desapercebut.

Però , que en deia de pensaments contundents!

Fa un parell d'anys varen anar els dos amics al sud d'Itàlia, prop de Nàpols, a descansar uns dies en un convent-hostal situat al costat del mar. Ja coneixien el lloc i es decidiren a tornar-hi. I per arribar a l'avió ho feren amb cadira de rodes. (M'imagino les dues cadires per la pista de l'aeroport amb els dos personatges somrients). I van ser feliços. "El soroll de les onades del mar que, des del llit a la nit, ens acompanyava..."comentaven i ens explicaven. Arrelats a la vida, es trobaven satisfets.

En interrompre les trobades el tres mesos d'estiu, fèiem, a casa, un lleuger berenar-sopar. L'any passat, degut a la caiguda i operació que va patir Mn. Rovira, va quedar sense efecte. Però acordàrem, que en començar el nou "curs" ho esmenaríem. Vàrem tenir dues reunions i no pensàrem en l'acord insinuat. Però a la tercera trobada, sempre amb la seva veu baixa i càlida i com qui no diu res, ens preguntà: "I no s'havia parlat d'un "berenaret", substituint el de l'estiu?" Colossal. Magnífic. Aquesta tímida demanda ens va fer riure i a mi emocionar. Estava per la gran espiritualitat i no deixava de banda aquests petits goigs que la vida li podia brindar...

No va perdre mai el seu sentit de l'humor. Els darrers dies li preguntaven cóm es trobava i contestava: "Bastant regular". Singular fins per expressar el seu estat final.

En començar la Missa, i escoltant el ritual del celebrant en dir "Senyor, tingueu pietat.." he pensat que el Senyor no s'ha hagut que esforçar gaire en tenir pietat vers la persona que havia finit la vida terrenal i l'acollia amb joia a la Definitiva.

Montserrat R.

QUI NO HA PLORAT MAI?

Poc o molt, tothom. Potser algú per timidesa o per no voler passar per carrincló se n'ha estat de fer-ho. Són casos malaltissos, ja que el plorar "quan toca " és una demostració d'unió sentimental que cal saber fer i en parlo en to elogiós.

No vull mostrar-me pessimista davant els fets de la vida. Però és un reconeixement del dolor humà que en un moment o altra, tots el vivim.

Però hem arribat a unes situacions continuades i dures que excedeixen la nostra serenitat possible. I m'arriben, quan al matí (cada matí, darrerament!) agafo el diari i tranquil·la d'esperit (he dormit com un tronc) vaig passsant les pàgines i aquesta calma em va desapareixent perquè el que llegeixo em va despertant del meu isolament i em vaig fent solidària amb el què m'expliquen.

Homes i dones (sobretot dones, ja que són més espontànies) plorant davant de morts assassinats, ja per bales, cops de peus o cases derruïdes...Tot això en ple carrer. Aquell mort o morta (per una vegada poso els dos sexes) té un pare o una mare o una esposa o un amic... Allí hi ha algú que l'estima, que l'ha estimat des de fa temps. I, de sobte, per la injustícia social i política ja no podrà mai més parlar amb ell, riure amb ell, dir-li que l'estima, que tingui molta cura de no prendre mal...

Les llàgrimes m'arriben al cor. I això un dia i un altra dia. Ja poden anar dient que la resposta a la sublevació ha sigut pacífica, en els millors dels casos. Però de trascantó hi han unes línies que fan notar que, en total, només hauran mort unes tres-centes persones. Això representa que tres-centes families han quedat trencades. Què compta per a elles que la reposta a la protesta hagi sigut "pacífica"?

I les que són, ja, de principi amb armes pel mig? Els plors se succeeixen i augmenten. I cap raó els hi val per deixar de plorar-lo. Plors, plors, plors arreu del món...

El tema no em deixa lloc per la mínima ironia, que acostumo a intercalar en els meus pensaments escrits. És massa seriós per a trobar ni la més petita broma, que calmi el meu estat d'ànim. (No diguem dels que s'hi troben!)

Busco Mt.5, 1-5: "...Jesús puja a la muntanya....Llavors prenent la paraula ...(digué): Feliços els qui ploren; Déu els consolarà"

Montserrat R.