EL VALOR D'ALLÒ AMAGAT

Ahir vàrem votar a Catalunya, fa poc va venir Benet XVI, i... per què no? avui es juga el Barça - Madrid. Esdeveniments de molt diferent importància i valor. (Cadascú que li atorgui el seu). Però la gent en parla, ho comenta. És conversa obligada. Especialment el primer per ser més recent: després d'una setmana de viure la campanya per ràdio, televisió, premsa.., (amb un caire d'esgotament per part dels que ho promovien com dels que ja estàvem extenuats d'escoltar les mateixes propagandes...) vàrem seguir amb interès els resultats finals. Que Déu els ajudi i ens ajudi! Estem vivint moments molt difícils!

He exposat la vida pública que ens ha tocat viure aquests dies. Però no vull comentar res de tot això. Ja se'n parla prou! Descanso i us deixo descansar!

Rebo des de fa poc la revista: "Catequistas". Li van demanar a la meva filla, religiosa del Sagrat Cor, professora en el col·legi de Godella (prop de València, on ella resideix), si hi volia col·laborar.

És catequista dels alumnes que desitgen rebre el Sagrament de la Confirmació. Són nois i noies adolescents que han fet aquesta opció.

El seu article del nº. 209, titulat "El valor de lo escondido", m'ha fet pensar. I faig un salt. Deixo de banda les grans notícies que vivim i passo a comentar un petit article, que he llegit fa uns dies i, de sobte, m'ha resultat preferent a l'hora d'escriure aquestes línies.

Cataloga en tres grups els seus alumnes: els inquiets, que li exigeixen un canvi de dinàmica i renovació, els que ho saben tot, prontes a contestar, interessats i que l'animen en la seva tasca i els que passen desapercebuts, que no destaquen per les seves preguntes ni per les seves respostes i que ella anomena "els grisos", però valora fortament.

Jo m'adhereixo a la seva opinió. Són aquests els que necessiten un ajut especial, ja perquè es treguin de sobre la poca estimació que puguin tenir d'ells mateixos, ja perquè la seva timidesa els fa quedar com "arraconats" en el grup. I aquest ajut especial perquè s'integrin amb plena llibertat (cal recordar que l'opció ha sigut lliure) s'ha de traduir en un reconeixement de sentir-se atesos i estimats.

Acaba la nota dient que aquests nois "grisos", "discrets" i tantes vegades "invisibles" són com tresors que s'han de descobrir. La tasca és difícil, però engrescadora.

Repeteixo: penso com ella

Montserrat R.

BERLANGA

Només una anècdota breu del director de cine que ha mort recentment. Ja que va filmar unes escenes de "Plácido" a casa la meva àvia, on jo havia viscut des del 1939 fins que em vaig casar.

En emetre, abans d'ahir la pel·lícula per la televisió no m'ho vaig pensar dues vegades; volia reviure aquelles escenes i la vaig veure de nou. L'argument es pot resumir en la consigna que per Nadal havien llançat: "Ponga un pobre en su mesa". I al menjador de casa s'hi trobava un d'aquests pobres triats i afalagats per "la gente bien". (Un dia només: el de Nadal). Crítica social ben portada i parodia de situacions que jo havia viscut de jove. Una bona pel·lícula.

El lloc en qüestió: un principal de l'Eixample doble o sia amb un gran menjador i galeria. La taula gran molt ben parada i la camilla de l'àvia preparada per fer l'aperitiu. I en un cantó la vitrina, davant la que es va situar en Berlanga per anar donant les ordres. S'asseia i aixecava, cridava, feia repetir constantment escenes, es posava una tovallola al cap tot dient que havien de mirar allí els actors. Si unim aquesta disbauxa a que des de la porteria entraven un conjunt de cables que anaven recorrent tot el passadís i el quarto del costat del menjador estava ple de tècnics, maquilladors, electricistes... durant tres dies! tot allò semblava una pel·lícula d'en Fellini.

I l'àvia, asseguda en una butaca del rebedor, en un raconet, fent ganxet, callada i el més lluny possible de "l'escenari". Perquè el seu nét, (el meu germà Antoni) que era amic del que es cuidava de l'ambientació, li havia demanat poder fer-ho allí. "Una escena curta. No molestaran"

I què ha de fer una àvia amb la petició del nét?

Jo ja no hi vivia. Però hi anava a estones, tenint molta cura d'entrar pel passadís que portava directament a la vitrina, on havia el grup directriu amb en Berlanga i la tovallola al cap. Si s'entrava per l'altre passadís s'irrompia en el menjador pel lloc dels artistes. I aleshores els nervis del director s'encrespaven i els seus crits pujaven de to. El que havia entrat pel cantó fatídic quedava garratibat i atònit.

Recordo, que va venir una cosina meva, jove, maca, i va entrar pel passadís "prohibit". Venia a veure l'àvia. No sabia res de la filmació. Es va sentir el soroll dels talons que s'acostaven. Jo em vaig encomanar a Déu en espera del drama que ocasionaria... I no. Ella va entrar al menjador. En Berlanga va interrompre la filmació. I va callar. I va contemplar la jove. En silenci. Vaig pensar que la bellesa l'havia impressionat. Era un bon director.(Jo el vaig puntuar amb un excel·lent).

Jo, abans d'ahir, vaig contemplar el menjador, els mobles estimats i els records vius de quelcom que em va trasl·ladar als anys 60. Goig, tendresa i enyorança.

Montserrat R.

El GRAN ESDEVENIMENT

M'he atrevit a posar aquest títol, perquè ho va ser: la vinguda de Benet XVI per consagrar com a basílica el temple de la Sagrada Familia. La premsa, la televisió, els comentaris de la gent, l'afany per viure a fons la jornada, el pensament propi, etc... han omplert tots i cada detall de la jornada. Per tant, el meu escrit serà un brevíssim sumari del viscut i sentit. I ho faré de forma esquemàtica (per no cansar per repetitiu. Però sabreu el què penso).

1.- Vaig poder estar dins el temple. Molt ordre, atenció, expectació, pregària i delectació. Les dues hores de la cerimònia, que afegint-hi l'arribada, espera i sortida, es van convertir en gairebé el doble, no em va fatigar gens. Estava vivint uns moments irrepetibles. Després he sentit, per part de la gent que ho veié per la tele com una certa commiseració perquè les imatges que mostraren foren magnífiques, i està clar, jo asseguda dins del temple... Ho sento. El que es viu directament no té comparació a tot el que em puguin dir. Convençuda, doncs, d'haver-hi assistit.

2.- La litúrgia fou l'adient. Ningú no es va extralimitar. La música va inundar el gran temple acabant d'oferir (anava a dir un espectacle, però allò no es pot qualificar així) un toc de bellesa a l'espiritualitat i sentit d'una Eucaristia.

3.-L'homilia adient, emprant les tres llengües, gens feixuga, càlidament dedicada a tots els oients que l'escoltaren d'una manera o una altra. (¿I què serà que en les crítiques que he sentit, algú només pensa en les darreres paraules sobre la sexualitat i no saben capir tot el missatge evangèlic d'amor i pau que omplí gran part de les seves paraules?).

4.-Crítica a la que m'adhereixo plenament: les monges (dones!, està clar) van fer un trist paper. I sobre això, a tots nivells, el President de l'acte, el Cap de l'Església no vol fer el mínim plantejement.

5.- Molta vigilància al carrer: mossos i policies, cada tres metres, en tot el recorregut que va fer "el papamòbil "(aquest nom és francament lleig. I si en pensessim un altre?), de cara al públic. Ho vaig trobar excessiu. En acabat, però, m'uneixo al raonament que feu en Rigol, dient que potser hi havia massa vigilància, però si tot va anar en ordre no es penedia de la decisió.

6.- Les declaracions i les demostracions d'entusiasme per part de qui esperaven veure el rostre del Papa, i gairebé amb llàgrimes afirmaven que els hi havia dirigit la mirada.. el màxim que podien esperar! Particularment estic ben lluny d'aquesta efusió. El respecto. I prou. (Vull fer notar que he vist tots els Papes que he viscut, menys Joan Pau I, que no em va donar temps).

7. -El temple monumental i amb una claredat impressionant. Però de dins no és Gaudí. Massa rígides les bases i troncs de les columnes, entre altres coses. Si ho hagués dissenyat ell, hi hauria posat algun aspecte més insospitat, alambinat i únic. He de confessar que em compto entre les persones que no hagués continuat el Temple.

8.- I per acabar, potser el que més goig em va causar. Penso que el sentiment cristià (amb tota la mera curiositat que es vulgui en molts casos) està viu a Barcelona. Molt més viu del que expressem en moltes ocasions amb un sentiment pessimista i una exclamació: "Això s'acaba....!"

Montserrat R.

UNA FOTO QUE FA PENSAR

Amb el títol de "'La dolce vita' regresa a Roma" va aparèixer en La Vanguardia del dia 1 d'aquest mes una nota breu (sense pretensió d'article) comentant que fa 5O anys avançà la història del cinema amb aquesta pel·lícula d'en F. Fellini.

No sé quan la vaig veure, però és una obra que marca època i la recordo amb emoció.

El que vull fer notar és la foto de l'Anita Ekberg que apareix a la nota, feta de fa pocs dies.

Recordo l'aspecte d'aquesta actriu exuberant, formosa, en plena joventut en la pel·lícula. Especialment l'escena que es cita en aquest text: la del bany nocturn amb Marcello Mastroianni a la Fontana de Trevi és una de les més representatives. (I La Fontana té per a mi un atractiu molt fort. Recordo que en una estada breu a Roma m'allotjava en un hotel proper a ella, i cada nit en retornar-hi, feia una certa desviació en la meva ruta, al final del dia, ja cansada, però plena de les moltes belleses de la ciutat. I allargava la meva caminada del dia per passar-hi pel davant. Valia la pena i el cansament!)

Tornant a la foto, objectiu principal d'aquestes línies. Em parla molt a favor d'aquesta dona, que no ha posat impediments en aparèixer com una persona en la que la vellesa ha fet els seus estralls. I estralls important. Ella continua sent "Anita Ekberg".

I em fa reflexionar com el temps ha fet d'ella aparentment un ésser diferent. Aquest canvi el notem cada dia en aquella i aquella i aquella altra persona. I en un mateix, si ja ha arribat a gran. I la vida pot continuar amb tanta o més intensitat que quan eren i érem joves. L'aparença ha canviat però l'important és que el conjunt de la persona ha pogut créixer per a bé, malgrat la bellesa perduda. Penso que cada arruga d'aquelles faccions expliquen una història nova, que s'ha viscut. I, per tant, quan n'hi ha moltes hi ha moltes històries. I la vida s'ha ampliat i ha crescut. No deixa de ser molt interessant.

Montserrat R.

LLOANÇA

Fa temps que només sento queixes i jo, ja per contagi o inèrcia també m'he afecionat a expressar-ne. Lloances ben poques. Tot, o gairebé bé tot, són queixes. Estem en temps de crisi. De crisi de gairebé tot: vida econòmica i social, politica, situació religiosa en la societat...
I de sobte avui puc "cantar lloança" (la frase potser serà cursi, però intenta expressar la meva joia).
Vaig assistir el darrer cap de setmana a Poblet, al "Segon Fòrum d'Intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi" (En castellà títol i ponències, està clar, i amb molt bon sentit perquè un grup no podia seguir la nostra llengua. Aclarit i conforme).
Bé. Doncs jo hi era, degut a que pertanyo al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, des de fa temps. (I així em vaig poder incloure en tot el que el títol anomena).
I hi va assistir des del dissabte a la tarda el Bisbe Auxiliar de Barcelona (de casa meva i jo sense haver-lo conegut mai!), Sebastià Taltavull. Un gran Bisbe! Vaig apreciar molt la seva presència i convivència entre nosaltres, sense cap representativitat ni preeminència especial. No hi estava acostumada. Em va sorprendre, sobtar i sentir, com poques vegades el trobar-me amb un veritable "Bisbe", el que busco i desitjo trobar en ells: un Pastor i un amic. Em recordà unes paraules de lTim 3,2b, on Pau diu que el pastor d'una comunitat ha de ser "... sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar". Érem 56 persones les components del grup. Ell s'en va fer un de més.
Vaig escoltar la seva ponència amb una atenció constant i plena. (He de confesar que dificilment segueixo cap homilia, sigui com sigui, amb una total atenció. Malgrat m'ho proposo i faig un gran esforç. Cap resultat. Fins i tot les lectures de la Missa em costaria repetir-les tot seguit. "Se me va el santo al cielo", com diríem en castellà. Totalment a desgrat meu. Sense voler.) El que diu aquest parèntesi realça el resultat que en aquesta ocasió deteminada vaig assolir.
Va concelebrar amb altres capellans del Grup, en la Missa del diumenge, en una petita capella. I la va presidir. Com a Pastor. I, en algun moment intercalava frases i pensaments adients amb una total naturalitat. I la Litúrgia no se'n va ressentir. Ans el contrari.
I fa més d'un any que està a Barcelona. Vaig sentir vergonya no aliena, sinó ben meva, per no haver-lo descobert fins ara.

Montserrat R.

APRENDRE SEMPRE

Començo a escriure amb una mica de recança. No m'agrada centrar l'escrit en quelcom del que els meus fills n'han sigut protagonistes. Però em permeto fer excepció en el d'avui.

Ahir l'Enric va venir a veure'm a casa a darrera hora. Es trasllada en bicicleta. (Ja sé que a desgrat de molta gent, però és així). En sortia cap a les 11 de la nit. I al cap d'un quart d'hora em trucava des de casa seva: "Mare, m'han pres la bicicleta". Era nova de feia un mes.

He dormit malament. I, en despertar-me sentia enuig dins meu de manera difuminada, que s'ha concretat als pocs moment en: "bicicleta".

Ell m'ha trucat cap a les 11 del matí. No he volgut fer-li saber el meu malestar per a no remoure el seu. Però la seva expressió ha sigut tranquil·la, que què hi farem, que hi ha coses pitjors, i que treballava tranquil·lament. He rebut una primera lliçó.

Al migdia, al recollir el correu, he trobat una revista "Catequistas" (en la que demanaren col.laboració a la meva filla, Teresa). I llegeixo, amb calma el seu article. El titula: "Preguntas que no ofenden". (S'edita a Madrid). Aborda el tema de les preguntes que els nens a la catequesi fan i com, a vegades, són difícils de contestar. Copio les seves paraules: "Afrontar mi ignorancia es lo más honrado que puedo hacer antes de inventar o elucubrar de modo erróneo. (...) Sus dudas són nuestra tabla de salvación porqué nos obligan a pensar". Una segona lliçó per a mi.

Crec que deixo patent més que la seva agudesa, l'ensenyament que m'aporten.

Montserrat R.

SOBRE ONGs

Vull ressaltar "La Contra" de La Vanguardia del 21 de juliol passat. Ha plogut molt des d'aleshores, però em continua fent mal algunes idees que allí s'exposen. I els sentiments de les coses que m'interpel·len perduren en mi. L'entrevistat és William Easterly, director de l'Institut d'Investigació del Desenvolupament (Universitat de N.Y.). Serà molt savi, molt entès en la matèria, però em va produir un malestar intern en acabar de llegir les seves afirmacions. Posa en un mateix sac les ONGs d'ajut a països desenvolupats. I les troba negatives. (Fa una excepció amb les de caire sanitari).

Estic d'acord en que la gran i única solució és que aquests pobres i desgraciats de certes parts del món puguin actuar ells mateixos per sortir de la seva misèria. Tota altra actuació és paternalisme. Com ell diu: "Els pobres no necessiten caritat, sinó tracte de tu a tu i que els deixem compartir amb nosaltres." D'acord! Totalment d'acord! Però per arribar a aquest ideal, en molts llocs i casos es necessita un ajut previ que els personalitzi i tota la feina fer-la de cara a que ells siguin els protagonistes de llurs avenços. Després vindrà la retirada dels de fora.

També estic d'acord amb ell respecte a que existeixen ONGs que no mereixen cap confiança.

Però no accepto aquest atac massiu a totes, en general (excepte en àrees molt concretes com la salut). I acusa que "hi ha una nefasta mentalitat de paternalisme neocolonial", o si es prefereix, "d'imperialisme humanitari".

I he escrit aqueste línies tot pensant en els Moviments d'Ajut necessaris i indispensables perquè ells, els que malviuen, puguin aprendre i arribar a actuar sense ajut de ningú en un temps futur, formats per gent que s'hi juga la vida i la salut. I el seu esforç constant està ben lluny de qualsevol "paternalisme".

Crec que moltes ONGs es mereixen aquest reconeixement positiu.

Montserrat R.

PRINCESA

No m'agraden que s'emprin títols nobiliaris ni monàrquics ni de cap mena. Això no vol dir que no m'agradin les persones a qui es refereixen. Jo les jutjo i em són més o menys pròximes en la meva estimació i apreci per les seves característiques, actituds, creences, fets i actuacions. Aprecio les persones per elles mateixes, no pel que representen.
D'aquí la meva aversió total vers les revistes "del cor". No m'interessa la reialesa d'aquest o altre país, de gent que anomenen "famosa", d'anècdotes íntimes, escandaloses o vulgars... (a la perruqueria que vaig ja saben que no m'han de donar revistes). És un món que no m'interessa gens ni mica. Això no vol dir que en notícies d'aquest calibre m'he de posar una mica al dia, si més no per poder seguir alguna conversa. I prou. I a la força.
Aquest preàmbul és necessari per explicar el meu breu (però intens) comentari d'avui.
Abans d'ahir, dia de la Mare de Déu de la Mercè vaig anar a l'Ofici (no anunciat en el compendi de les Festes!) que es va celebrar en la Basílica que porta el seu nom. Com sempre em va empipar la presidència (que no l'assistència) de les autoritats i de les representacións d'Entitats que nominalment tenen un transfons històric-cristià, però que ja trobo depassat. Per cert que vaig ocupar un banc, que després de ser-hi amb mitja hora d'antelació van posar un rètol de reservat a l'"Orde Constantina" (No s'hi posen per poc!. I a casa seva els coneixen.) Amb una capa blava una série de joves eren els seus integrants. (Em va cridar l'atenció la joventut dels quatre o cinc membres d'aquesta Orde). Però ni jo ni les senyores, totes grans, d'aquest banc en qüestió ens vàrem moure. Tot va succeir amb calma i a aquests joves "constantinians" els hi agraeixo que així fos.
Arribo al punt àlgid del meu tema. En acabar la Missa el cor va entonar i cantar els goigs de la Mare de Déu. El poble, (em refereixo a tots els que hi érem), entonàrem el respós comunitari: "Princesa de Barcelona, protegiu nostra ciutat" i, com una sotragada, la paraula "princesa" dirigida a Ella, em va colpir i els meus ulls s'humitejaren. Cada vegada que la repetia, em sortia del cor, i per una vegada, em calava fons i la sentia viva i adient.
No escoltava massa els cants que la coral intercalava perquè el meu pensament estava en aquest "protegiu" (els immigrants amuntagats en pisos, els aturats, les famílies inestables que no arriben a final de mes, la droga existent, els que dormen al carrer, les grans i petites estafes de gent benestant..., en totes aquestes irregularitats que es donen en la nostra ciutat. També em vaig integrar a mi mateixa amb les meves febleses).
Un incís final. Heu vist l'emblema d'aquest any sobre aquestes Festes? Us diria que ni us cal conèixe'l: Les cinc lletres del nom "Mercè" i un 10 final. Artístic? No puc jutjar-ho. Representatiu? Han laicitat una festa d'origen religiós. Per què no agafen unes altres dates per fer la Festa de la Ciutat, en el sentit laic, cosa molt comprensible?

Montserrat R.

UN GRAN PETIT GEST

L'adjectiu petit ve imposat per l'aparent nimietat del fet que vull exposar. Perquè a mi, com espectadora, em va colpir i em va provocar una certa emoció no sensiblera, sinó tendra. És una escena que et fa sentir home/dona (aquí caic en la fórmula que trobo banal i innecessària, per expressar la dualitat del gènere. Però vull posar-me al dia...) amb dignitat.

Pocs potser entendran el meu respecte i emoció davant un fet que es pot titllar d'insignificant. Per a mi va ser gran.

Vaig pujar al vagó del metro de la Línia 3, la verda, a l'estació Liceu. Molt ple. Molta gent dreta. Un senyor em cedí el seient. (Ja hi estic acostumada. Ho agraeixo. L'accepto. Enyoro però, una mica, per què no dir-ho?, els temps passats quan això no succeïa perquè no tenia raó d'ésser. Acceptem, però, els anys i els seients...).

Prop meu, drets, un noi, d'uns 20 anys polit, endreçat, amb expressió absent i moviments desacompassats i una senyora que vaig catalogar com a la seva mare. Una persona encara jove.(Per a mi, ara, tothom és de la primera volada. Recordo també en aquest sentit que en Josep, el meu marit, a partir de la seva cinquantena, em comentava, en conèixer una noia jove: "Però encara hi ha noies que tenen divuit anys?").

Davant meu asseguts una parella de poc més de setanta anys. Ell es va aixecar i es dirigí al jove esmentat, tot cedint-li el seient. I, tot seguit, la seva esposa va deixar el seu lloc a la que catalogo com mare del noi, dient-li que el noi estaria millor al seu costat. Acceptà somrient.

Oi que l'escena descrita és d'una gran simplicitat i potser banalitat? Doncs a mi, durant el trajecte, l'expressió buida i absent del noi i la de goig de la mare em van arribar molt endins. Hi havia hagut una entesa humana difícil d'explicar i fàcil d'entendre.

Montserrat R.

VACANCES

El seu sentit no és similar per a tothom. La major part de les persones en situació laboral les esperen amb candeletes: s'interromp l'horari matinal tots els altres, es deixen de banda les preocupacions que tot treball comporta, hom pot fer l'opció de viatjar o de descansar o d'endinsar-se en tot el que no ha pogut fer fins ara... Ve a ser un "arribar a la Terra Promesa". D'altres no en tenen tanta necessitat: els treball els dóna el sentit de viure de forma metòdica i ordenada. Per a mi, en aquella època, sempre vaig pensar que llegir un bon llibre en moments esporàdics, quan la feina m'ho permetia, tenia més alicient que disposar de tot el dia per a fer-ho (no sento càtedra, simplemente opinió meva). Hi ha gustos per a tot! Però en prncipi, les vacances són esperades i viscudes amb joia.
Si pensem en les vacacances de les persona jubilada, tots els raonaments anteriors canvien. La diferència i trencament de la vida no es dóna de manera tan contundent. El descansa comporta, en tots els casos, un ritme de vida més autònom i més tranquil. Potser estar badant asseguda en un banc en el jardí o en el carrer sense que tinguis mala consciència d'estar perdent el temps. Hi ha més serenitat (això a vegades és un dir perquè alguns viuen aquests dies de forma precipitada i esgotadora).
Per a mi consisteix en més relació amb els meus fills i amics, i en intentar assolir unes determinades fites. Fites, que a la meva edat, estan presidides pel pensament, i la seva realització té part de contemplació, interiorització i la seva realització està marcada per la calma, el record i nous projectes (sí, nous projectes, ho heu entès bé. Mai ens hem de donar per vençuts en mirar cap endavant).
Tallo, doncs empesa pel descans, aquest espai de comunicació de temes que m'afecten. Els continuaré, però, vivint, de la forma més intensament possible.
Montserrat R.