dijous, 28 d’octubre de 2010

LLOANÇA

Fa temps que només sento queixes i jo, ja per contagi o inèrcia també m'he afecionat a expressar-ne. Lloances ben poques. Tot, o gairebé bé tot, són queixes. Estem en temps de crisi. De crisi de gairebé tot: vida econòmica i social, politica, situació religiosa en la societat...
I de sobte avui puc "cantar lloança" (la frase potser serà cursi, però intenta expressar la meva joia).
Vaig assistir el darrer cap de setmana a Poblet, al "Segon Fòrum d'Intel·lectuals i Professionals Catòlics dels grups de Pax Romana de Catalunya i Euskadi" (En castellà títol i ponències, està clar, i amb molt bon sentit perquè un grup no podia seguir la nostra llengua. Aclarit i conforme).
Bé. Doncs jo hi era, degut a que pertanyo al Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, des de fa temps. (I així em vaig poder incloure en tot el que el títol anomena).
I hi va assistir des del dissabte a la tarda el Bisbe Auxiliar de Barcelona (de casa meva i jo sense haver-lo conegut mai!), Sebastià Taltavull. Un gran Bisbe! Vaig apreciar molt la seva presència i convivència entre nosaltres, sense cap representativitat ni preeminència especial. No hi estava acostumada. Em va sorprendre, sobtar i sentir, com poques vegades el trobar-me amb un veritable "Bisbe", el que busco i desitjo trobar en ells: un Pastor i un amic. Em recordà unes paraules de lTim 3,2b, on Pau diu que el pastor d'una comunitat ha de ser "... sobri, assenyat, educat, acollidor, dotat per a ensenyar". Érem 56 persones les components del grup. Ell s'en va fer un de més.
Vaig escoltar la seva ponència amb una atenció constant i plena. (He de confesar que dificilment segueixo cap homilia, sigui com sigui, amb una total atenció. Malgrat m'ho proposo i faig un gran esforç. Cap resultat. Fins i tot les lectures de la Missa em costaria repetir-les tot seguit. "Se me va el santo al cielo", com diríem en castellà. Totalment a desgrat meu. Sense voler.) El que diu aquest parèntesi realça el resultat que en aquesta ocasió deteminada vaig assolir.
Va concelebrar amb altres capellans del Grup, en la Missa del diumenge, en una petita capella. I la va presidir. Com a Pastor. I, en algun moment intercalava frases i pensaments adients amb una total naturalitat. I la Litúrgia no se'n va ressentir. Ans el contrari.
I fa més d'un any que està a Barcelona. Vaig sentir vergonya no aliena, sinó ben meva, per no haver-lo descobert fins ara.
Montserrat R.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada