Ahir vàrem votar a Catalunya, fa poc va venir Benet XVI, i... per què no? avui es juga el Barça - Madrid. Esdeveniments de molt diferent importància i valor. (Cadascú que li atorgui el seu). Però la gent en parla, ho comenta. És conversa obligada. Especialment el primer per ser més recent: després d'una setmana de viure la campanya per ràdio, televisió, premsa.., (amb un caire d'esgotament per part dels que ho promovien com dels que ja estàvem extenuats d'escoltar les mateixes propagandes...) vàrem seguir amb interès els resultats finals. Que Déu els ajudi i ens ajudi! Estem vivint moments molt difícils!
He exposat la vida pública que ens ha tocat viure aquests dies. Però no vull comentar res de tot això. Ja se'n parla prou! Descanso i us deixo descansar!
Rebo des de fa poc la revista: "Catequistas". Li van demanar a la meva filla, religiosa del Sagrat Cor, professora en el col·legi de Godella (prop de València, on ella resideix), si hi volia col·laborar.
És catequista dels alumnes que desitgen rebre el Sagrament de la Confirmació. Són nois i noies adolescents que han fet aquesta opció.
El seu article del nº. 209, titulat "El valor de lo escondido", m'ha fet pensar. I faig un salt. Deixo de banda les grans notícies que vivim i passo a comentar un petit article, que he llegit fa uns dies i, de sobte, m'ha resultat preferent a l'hora d'escriure aquestes línies.
Cataloga en tres grups els seus alumnes: els inquiets, que li exigeixen un canvi de dinàmica i renovació, els que ho saben tot, prontes a contestar, interessats i que l'animen en la seva tasca i els que passen desapercebuts, que no destaquen per les seves preguntes ni per les seves respostes i que ella anomena "els grisos", però valora fortament.
Jo m'adhereixo a la seva opinió. Són aquests els que necessiten un ajut especial, ja perquè es treguin de sobre la poca estimació que puguin tenir d'ells mateixos, ja perquè la seva timidesa els fa quedar com "arraconats" en el grup. I aquest ajut especial perquè s'integrin amb plena llibertat (cal recordar que l'opció ha sigut lliure) s'ha de traduir en un reconeixement de sentir-se atesos i estimats.
Acaba la nota dient que aquests nois "grisos", "discrets" i tantes vegades "invisibles" són com tresors que s'han de descobrir. La tasca és difícil, però engrescadora.
Repeteixo: penso com ella
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada