El GRAN ESDEVENIMENT

M'he atrevit a posar aquest títol, perquè ho va ser: la vinguda de Benet XVI per consagrar com a basílica el temple de la Sagrada Familia. La premsa, la televisió, els comentaris de la gent, l'afany per viure a fons la jornada, el pensament propi, etc... han omplert tots i cada detall de la jornada. Per tant, el meu escrit serà un brevíssim sumari del viscut i sentit. I ho faré de forma esquemàtica (per no cansar per repetitiu. Però sabreu el què penso).

1.- Vaig poder estar dins el temple. Molt ordre, atenció, expectació, pregària i delectació. Les dues hores de la cerimònia, que afegint-hi l'arribada, espera i sortida, es van convertir en gairebé el doble, no em va fatigar gens. Estava vivint uns moments irrepetibles. Després he sentit, per part de la gent que ho veié per la tele com una certa commiseració perquè les imatges que mostraren foren magnífiques, i està clar, jo asseguda dins del temple... Ho sento. El que es viu directament no té comparació a tot el que em puguin dir. Convençuda, doncs, d'haver-hi assistit.

2.- La litúrgia fou l'adient. Ningú no es va extralimitar. La música va inundar el gran temple acabant d'oferir (anava a dir un espectacle, però allò no es pot qualificar així) un toc de bellesa a l'espiritualitat i sentit d'una Eucaristia.

3.-L'homilia adient, emprant les tres llengües, gens feixuga, càlidament dedicada a tots els oients que l'escoltaren d'una manera o una altra. (¿I què serà que en les crítiques que he sentit, algú només pensa en les darreres paraules sobre la sexualitat i no saben capir tot el missatge evangèlic d'amor i pau que omplí gran part de les seves paraules?).

4.-Crítica a la que m'adhereixo plenament: les monges (dones!, està clar) van fer un trist paper. I sobre això, a tots nivells, el President de l'acte, el Cap de l'Església no vol fer el mínim plantejement.

5.- Molta vigilància al carrer: mossos i policies, cada tres metres, en tot el recorregut que va fer "el papamòbil "(aquest nom és francament lleig. I si en pensessim un altre?), de cara al públic. Ho vaig trobar excessiu. En acabat, però, m'uneixo al raonament que feu en Rigol, dient que potser hi havia massa vigilància, però si tot va anar en ordre no es penedia de la decisió.

6.- Les declaracions i les demostracions d'entusiasme per part de qui esperaven veure el rostre del Papa, i gairebé amb llàgrimes afirmaven que els hi havia dirigit la mirada.. el màxim que podien esperar! Particularment estic ben lluny d'aquesta efusió. El respecto. I prou. (Vull fer notar que he vist tots els Papes que he viscut, menys Joan Pau I, que no em va donar temps).

7. -El temple monumental i amb una claredat impressionant. Però de dins no és Gaudí. Massa rígides les bases i troncs de les columnes, entre altres coses. Si ho hagués dissenyat ell, hi hauria posat algun aspecte més insospitat, alambinat i únic. He de confessar que em compto entre les persones que no hagués continuat el Temple.

8.- I per acabar, potser el que més goig em va causar. Penso que el sentiment cristià (amb tota la mera curiositat que es vulgui en molts casos) està viu a Barcelona. Molt més viu del que expressem en moltes ocasions amb un sentiment pessimista i una exclamació: "Això s'acaba....!"

Montserrat R.