VACANCES

El seu sentit no és similar per a tothom. La major part de les persones en situació laboral les esperen amb candeletes: s'interromp l'horari matinal tots els altres, es deixen de banda les preocupacions que tot treball comporta, hom pot fer l'opció de viatjar o de descansar o d'endinsar-se en tot el que no ha pogut fer fins ara... Ve a ser un "arribar a la Terra Promesa". D'altres no en tenen tanta necessitat: els treball els dóna el sentit de viure de forma metòdica i ordenada. Per a mi, en aquella època, sempre vaig pensar que llegir un bon llibre en moments esporàdics, quan la feina m'ho permetia, tenia més alicient que disposar de tot el dia per a fer-ho (no sento càtedra, simplemente opinió meva). Hi ha gustos per a tot! Però en prncipi, les vacances són esperades i viscudes amb joia.
Si pensem en les vacacances de les persona jubilada, tots els raonaments anteriors canvien. La diferència i trencament de la vida no es dóna de manera tan contundent. El descansa comporta, en tots els casos, un ritme de vida més autònom i més tranquil. Potser estar badant asseguda en un banc en el jardí o en el carrer sense que tinguis mala consciència d'estar perdent el temps. Hi ha més serenitat (això a vegades és un dir perquè alguns viuen aquests dies de forma precipitada i esgotadora).
Per a mi consisteix en més relació amb els meus fills i amics, i en intentar assolir unes determinades fites. Fites, que a la meva edat, estan presidides pel pensament, i la seva realització té part de contemplació, interiorització i la seva realització està marcada per la calma, el record i nous projectes (sí, nous projectes, ho heu entès bé. Mai ens hem de donar per vençuts en mirar cap endavant).
Tallo, doncs empesa pel descans, aquest espai de comunicació de temes que m'afecten. Els continuaré, però, vivint, de la forma més intensament possible.
Montserrat R.

FET SOCIOLÒGIC: FUTBOL

No sé com catalogar la psicosi que porta en si mateix el fet actual de la bogeria pel futbol. Perquè ningú s'empipi, començaré dient que jo m'hi trobo una mica immersa també. I no sé com ha sigut.
A casa, la meva filla era fan des de fa molt de temps. El meu marit era dels que havia d'anar tancant el televisor perquè l'afectava. I prou. Però, ara, ja em telefona el meu fill: "Mare, vinc a veure el futbol a casa teva per acompanyar-te". Companyia de tota mena: de presència i d'emoció conjunta. Fins aquí hem arribat! Ell s'hi ha afeccionat i jo no me'ls perdo. He de confessar, en defensa pròpia, que jo només veig i, per tant vibro, quan juguen els de casa. Però aplaudeixo i m'aixeco i celebro els nostres gols tan si estic sola com amb algú. Ja he caigut fons!
No m'ho explico. La meva racionalitat em diu que només es tracta d'uns joves que mouen amb el peu una pilota d'una banda a l'altra... I que hi ha un llibre començat, "Maletes perdudes" sobre la taula, que resta oblidat. On és el meu seny? Crec que ben perdut. Però és així. No em vull enganyar.
Quan he arribat a això no m'he de escandalitzar per les persones que van a Sud-Africa (Això d'escollir aquest continent ho trobo positiu. Compte pel món sencer! Ja era hora!) a veure com es passen la pilota sobre la gespa.
Recordo que en l'època franquista es comentava que era una manera d'enredar-nos per deixar de pensar, seguir amb la mà alçada i viure sota la Dictadura amb una petita il.lusió. Doncs, em retracto del pensament que també el vaig fer meu. Ens trobem en la mateixa i penosa situació. I tots tan contents!
A base de pensar-hi i pensar-hi... arribo a la mateixa conclusió "franquista". El moment polític i vital és delicat, per no dir dur i difícil. Com s'alegrarà la humanitat? A base de gols i vuvuzeles: és ben trist!

Montserrat R.

POLÍTICA

Començo declarant que no hi entenc un borrall (potser no tant, però vull deixar clar el pes del contingut del meu escrit). Bé, no hi entenc. Però, avui, dia, 29 de juny de 2010 estic indignada. En relació al títol. Perquè jo l'únic que sé amb una certesa total és que estimo Catalunya. (Per cert que tinc un record nítid de la meva infància: sentia pena pels que no hi havien nascut. Siguem raonables. Ho conceptuo, ja fa temps, d'exageració). I quan ataquen el tema, m'impulsen a parlar-ne. I d'aquí aquestes línies.

Ahir a la nit ja m'arribava la declaració de Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Parla de tants "articles", "apartats", "incisos"... que em va ser difícil acabar de copsar-ho. (Vaig trobar a faltar, una vegada més, el meu marit, advocat. Encara que penso que no l'hi hagués donat a llegir perquè no haguéssim dormit) Però ja no em va agradar. (Vaig recordar l'observació de la meva àvia que davant la notícia que la seva germana li comentà sobre que un satelite -sense accent- donaria la volta a la terra, ella va respondre sense endinsar-se més amb cap detall: "Roseta, no m'agrada gens").

Aquest matí, ben d'hora ja llegia el diari. I he vist que no estava sola en la meva indignació El President de la Generalitat ho estava tant com jo. Poques vegades he llegit amb tant d'interès un escrit en relació amb la política d'un país: "Acatar no vol dir renunciar. No renunciarem a res del que s'ha pactat, signat i votat. Ens hem sentit maltractats en aquest procés però, ara, en cap cas ens sentim vençuts. Tot el contrari. No hi ha tribunal que pugui jutjar els nostres sentiments ni la nostra voluntat. Som una nació"... "Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut". M'he sentit acompanyada. Amb detalls d'una clara finor: "Som davant d'una sentència que és responsabilitat exclusiva d'un tribunal. No som davant d'un judici de la resta d'Espanya contra Catalunya. L'Estatut es va fer amb ànim de concòrdia"...

Gràcies, President.

Acabo de rebre un e-mail de la meva filla que viu a València:"Mare , hem de canviar els plans del dia 10. Tenim una manifestació".

Montserrat R.

L'AMIGA

L'article del títol no és arbitrari. És premeditat.

Avui és St. Joan. I ella es deia "Juana Mary". Sí, parlava castellà. El pare, notari de Barcelona durant uns treinta anys, destinat, finalment a Madrid. I la mare d'ascendència mallorquina. Ella,"l'amiga" va néixer a Osca. Tenia un any més que jo.

A Vilassar de Mar estiuejaven des del 1934 (estius, que en aquell temps eren viscuts al llarg dels tres mesos) a la casa del costat. D'aquí la coneixença. Anàrem al mateix col·legi i a la mateixa classe. Batxillerat, examen d'estat, magisteri juntes. I ella ja es va casar.

(Un petit incís, que aborda un altre tema. Jo sovintejava les visites a casa d'ella i vaig observar i parlar dels seus dos primers embarassos. Recordo una advertència que, arran de les meves trobades, em va fer la meva àvia: "Montse, no és convenient per a una noia soltera les contínues visites a casa d'una amiga casada..." O tempus, o mores!!!)

Als nens petits, en començar a anar a escola se'ls hi acostuma a preguntar: "Qui és el més amic dels teus amics?" No recordo que m'ho preguntés mai ningú. Ja es donava per fet: la Juana Mary. I si m'ho preguntessin ara contestaria el mateix.

Als seus 31 anys va passar a viure a Madrid. Durant uns anys les cartes van ser el nostre enllaç, a més d'alguna visita mutua a les nostres respectives residències. Ella, quatre fills; jo, dos.

Al cap d'uns anys "vàrem descobrir el telèfon"(ho comentàvem perplexes, ja que no l'havíem emprat massa) i les trucades s'intensificaren i les converses continuaren. En quedar jo vídua, vaig anar uns dies a casa seva. Li agraeixo l'atenció que em va dedicar.

Fa 9 anys va morir. De càncer. (No sé de quina mena. Només m'importava la notícia fatal i la seva davallada física). La vaig anar a veure dues vegades a la clínica. Aguantava una mitja hora esplèndida en la que parlàvem i parlàvem tot barrejant els records amb les notícies actuals. Però quan veia que vacil·lava en la parla i es ficava al llit, el canvi era total. Silenci. Absència.

Avui, en llevar-me he pensat intensament amb ella. He telefonat al seu marit. Hem connectat com si ella encara hi fos present. Crec que ens ha alleujat als dos.

Voldria que aquestes línies serioses que m'he sentit impulsada a escriure, tinguin la dimensió d'un homenatge a la que, encara ara, és "l'amiga". I em reafirmo en què l'amistat és un gran tresor.

Montserrat R.

POESIA

Aquest títol pot semblar poc o gens adequat com tema d'un escrit d'ara. El món sencer està passant per moments d'angoixa degut a la crisi i els desastres continuats i, si hom té un mínim de sensibilitat. queda aclaparat. Ahir mateix, en llegir el diari he de confessar que els ulls m'espurnejaren. Al Kirguizistan pot haver-hi més de dos mil morts degut a l'anarquia que hi regna..., fotografia del lloc de l'execució en la presó de Draper d'un home de 49 anys (assassí, el que vulgueu, però pena de mort!)...., citació a declarar del Cardenal de Nàpols per esbrinar si està implicat en cas de corrupció a nivell immobiliari..., s'han rescatat 2 cadàvers i se suspenen les operacions de salvament per problemes físics en una mina de carbó d'Amagà (Antioquia, Colòmbia), on resten sepultats uns 50 treballadors..., la carta, amb data d'l de febrer passat d'Itziar Gonzàlez a l'alcalde Hereu, exposant que proposi la revocació del planejament urbanístic impulsat per les Administracions, (Hotel del Palau), que no es va tenir en compte..., etc..., etc... Com veieu, de tots colors i tot ben trist.

Fa una temps que la premsa va encongint els cors de tothom. Si més no, el meu. I ara em poso a parlar de Poesia? Vàries raons m'hi impulsen a fer-ho: el record del meu marit, la necessitat de sobreviure (pot ser una exageració, però psíquicament ho necessito), i enfrentar-me amb la crisi i el batibull diari amb un esperit ple de sentiments propis que m'ajudin a afrontar el caos mundial.

El meu marit, que morí fa 19 anys, era poeta i advocat (exercí en l'ordre contrari, però la seva personalitat responia al que apunto). Va disfrutar i patir intensament amb els seus apunts de versos i poemes sencers que escrivia en qualsevol moment que la seva professió oficial li permetia. Alguns corregits, d'altres només esbossats. I omplia folis i folis amb breus apunts o llargues composicions. I de manera molt repetida. I amb un total desordre. Perquè els poetes són així...

No els va voler publicar mai. D'aquí que no els va endreçar. Només editava, amb la complaença dels quatre de casa, la "Nadala", que no parlava mai de la festivitat escaient. Tocava diversos temes: religiosos (mai el Nadal), contes (La Ventafocs, El flautista de Hammeln...), records de la seva estimada Lleida (on va néixer i hi va viure fins els 14 anys), etc..., etc... En fèiem una tirada d'uns 400 per felicitar el Nadal i Any Nou a familiars i amics. Aquests poemes sí que eren retocats, revisats i polits.

Tot els altres s'anaven amuntegant en unes carpetes, de manera indiscriminada. Els fulls arriben a formar un piló d'uns 30 cm. (Aquesta descripció li semblaria tan poc poètica! Però escric jo, que no en sóc.)

Em va costar comprendre moltes de les seves reaccions. Un exemple: un diumenge no em va poder acompanyar a passeig amb els nens perquè havia d'escriure. En tornar estava eufòric. Li vaig demanar em mostrés el poema. Ah, no! No tenia res escrit. El tenia ja composat mentalment... Ja em direu si això és fàcil d'entendre!

Però no em queixo. N'estic orgulllosa. I fa un temps he decidit anar desxifrant els 30 cm de fulls (per cert, la seva lletra és innintel·ligible i els meus esforços em costen, junt amb consultes els meus fills, per arribar a entendre moltes paraules).

I vull editar un llibre. Per a qui?. Per als qui l'estimem. La raó ja la trobo suficient.

Ben al contrari del que molts pensen sobre la poesia de que "és fer volar coloms", el meu repecte per ella és total i incondicional. Ja fa temps vaig comprendre la seva afirmació de que la poesia (la bona) és la forma de comunicar amb més precisió la veritat.

I mentre ho desxifro i poso en net disfruto i ploro per dins. Tot a la vegada. I em sento viva i el sento viu.

Montserrat R.

ELOGI

Tinc fama de que critico les coses. Excessivament. Em costa molt arribar a apreciar que una pel.lícula p.ex., és molt bona, que tal llibre és molt bonic... Tendeixo a destacar més el negatiu que el positiu de les coses que veig i visc... en fi que sóc una mica repel·lent. Ho reconec.

Però, per altra banda, quan trobo algun pensament, realització, vivència... que em sembla bé jo crec que ho frueixo i m'agrada més que als altres. Una cosa vagi per l'altra.

Avui és la Festa del Sagrat Cor. Me n'ha assabentat la meva filla, religiosa de la Societat del Sagrat Cor, despertant-me amb la seva telefonada matinal. (A més de no viure a Barcelona, he de patir els seus horaris!... Què hi farem!)

Aquesta devoció del segle XIX m'ha arribat deslligada de la idea de cor-víscera per ampliar-se en la idea "Déu és amor". I punt i a part.

El que no es desfà són les representacions de la imatge. I aquí s' hi troba la meva crítica típica en un grau força elevat. (Jo crec que amb tota raó.) Però situant-me en el contrast esmentat, elogio i trobo molt encertat el símbol (o logo, com vulgueu) que ha adoptat la Societat a la que pertany la meva filla. Fantàstic! Una silueta esquematitzada d'un cor obert en l'encontre de les dues línees superiors que encercla el mapa del món amb una petita creu dalt. Senzill, esquemàtic i profund. Aquí està dit tot: l'Amor de Déu cap a tot home existent en el món.

Era ben difícil encertar-ho i està plenament aconseguit. La meva enhorabona a qui va saber arribar-hi i a totes les que el tenen com símbol de vida. Símbol que tots podem fet una mica nostre.

(En acabar d'escriure aquestes línies llegeixo el bloc de la meva filla. Parla del mateix tema. Crec en la transmissió de pensaments).

Montserrat R.

PREGÀRIA

Tinc el costum de rellegir, a casa, amb calma, el Full Dominical. I, posats a fer, el llegeixo tot. Algunes notes que intueixo que no m'interessen, de manera ràpida (que vol dir ni enterar-me'n, però aquest és ja el meu objectiu). La raó principal d'aquesta lectura casolana és un "fenomen psíquic" (com a tal l'anomeno perquè no l'entenc) que pateixo: sento però no capto les lectures de la Missa (evangeli inclòs) i l'homilia, ja que la imaginació va per una altra banda. Intento fixar-m'hi, i al cap de poc la lectura o el sermó s'han acabat i no m'ho feu repetir, perquè he captat molt poques idees. Vull deixar clar que la Biblia és un llibre molt estimat i que no sóc burra del tot. Què em passa? No ho sé. Però acostuma a succeir. (Al marge total de qui i com es llegeixi o parli).

I en el Full del 30 de maig vaig tenir una agradable sorpresa en trobar-hi un breu article sobre Gabriela Mistral. En ell es cita un poema-pregària que ella emprava cada dia.

El transcric; "En este nuevo día / que me concedes, ¡Señor!, / dame mi parte de alegria, / y haz que consiga ser mejor. / Dame Tú , el don de la salud, / la fe, el ardor, la intrepidez, / séquito de la juventud; / y la cosecha de verdad, / la reflexión, la sensatez, / séquito de la ancianidad, /¡Señor dame tu alegria!".

I, com a pregària, l'he feta meva. (Traduïda al català, és clar). Canvio, com sempre, el sentit de demanda pel de "conversa" sobre el que ja sé que el Senyor sap que necessito. Però és tant important parlar amb Ell, en començar el dia, de la salut, de la veritat, del seny... i de l'alegria que necessito per viure!

Són molts els matisos que toco... I em disposo a iniciar el dia!

Montserrat R.

NOVES TECNOLOGIES

A mi tot això que va apareixent i avançant i canviant i ampliant em costa molt. A base de tocar tecles però justament la pertinent, ni la de més enllà, ni la de més ençà; aquella concretament, perquè si no l'hecatombe (parlo amb tanta experiència!) és segura.

Em refereixo a tots els estris que s' inventen (no em vull parar a pensar com ho inventen, perquè la meva ignorància i perplexitat arriba, si ho intento, a un grau immensurable) per a fer la vida més fàcil, ràpida i planera. Tots aquests adjectius al revés, és a dir: difícil, lenta i dificultosa és la manera que han incidit en la meva.

I a més a més s'hi afegeix la humiliació en observar com els nens són amos de la situació, en aquest aspecte, ja des de ben petits. Mentre que jo (sóc del 29. Bé de 1900. No aneu més enrera. Però tot i amb això ja podeu sumar i multplicar....i el número és considerable. Això ho comento "en defensa pròpia"...) em trobo amb tants entrebancs.

Fa uns set anys que la guerra entre l'ordinador i jo va començar. Tenim, ja, curtes treves, però el perill està sempre latent. He empipat a fills i amics en moltes ocasions. Però no tiro la tovallola.

Tinc el goig d'haver viscut fortament la part positiva d'aquest nou mecanisme el dissabte passat. I dono per ben inventat aquest conjunt de tecles que, a vegades, em desgavellen.

Com a cloenda del curs de tema filosòfic que ens dirigeix en Joan Ordi, amb gran simpatia i altruisme, una vegada al mes a Callús, vaig fruir d'una vídeo-conferència amb en Jean Grondin. (l955). Aquest és estudiós de Heidegger i de Gadamer (1900-2002) , qui va ser amic personal d'en Krüger. El seu llibre que hem seguit és "¿Qué es la hermenéutica?" Fa desfilar les diverses opinions i tendències per part de filòsofs, alguns d'ells desconeguts per mi, fins ara.
A una hora fixada va aparèixer en la pantalla i va anar responent a les qüestions que en Joan li va anar presentant, en relació amb els nostres dubtes i demanda d'aclariments. Ell parlava des de Mont-real i la visió de la seva expressió sense cap pressa, amable i erudita podia ser captada nítidamet per nosaltres ( jo, a més, bocabadada) així com les seves explicacions.

La meva reconciliació amb aquesta nova tecnologia és total.

Montserat Ribas

ESTIMAR

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.

I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.

Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.

Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.

A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.

Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.

Montserrat R.

CRISI

És necessari, obligatori i cívic pensar i parlar sobre el tema "crisi". Hi som al mig. (Ni el futbol en pot esborrar la imatge... que ja és dir!). La meva "ciència política" té un nivell molt baix. No puc donar grans idees ni solucions. Diré el que penso.

En principi estic d'acord en les rebaixes de sous, i com molt bé va fer notar en Castells, els que ho han de patir han de ser els funcionaris ja que no poden quedar mai a l'atur. Crec que a l'Administració sobra gent i que algun Ministeri no és necessari per regir una Nació.

Aprovo que les pensions "normals" no s'augmentin (per a bé de les "no normals") i que les baixes i les P.N.C. (Pensió No Contributiva) no deixin de tenir el seu increment. El trist i irònic és que els pensionistes que les reben no poden tenir una vida digna tant si hi ha increment com si no. (El seu mal ve d'anys enrera). Al marge d'aquesta crisi.

La rebaixa dels grans sous és necessària. El que es diu sobre la medicació ho trobo encertat. Abolir la jubilació parcial també. I el xec nadó, en la majoria dels casos, és un increment de luxe. Altres decisions escapen a la meva crítica positiva o negativa, ara. Necessito endinsar-m'hi més. I sentir comentaris d'entesos fiables.

I en l'aplicació del que es decideixi demano i prego (al Cel; crec que no es pot anar més amunt...) que es faci amb justícia i honestedat. Penso que cada cas és la vida d'una persona, d'una família determinada i no es pot engegar tot per la borda "por real decreto". Una vegada més clamo pels que ja no poden viure ara dignament. I penso, en oposició, amb els sous excessius que tothom sabem que existeixen.

Ja sé que la cosa és seriosa, i amb tot el respecte pels que patiran amb aquesta austeritat que s'anuncia, em permeto una escapada irònica. No puc deixar de recordar un passatge del llibre, "Sí, Ministre", traducció en català del que fou la sèrie televisiva anglesa, de la que es va editar el llibre en qüestió. El Ministre està horroritzat perquè tota la premsa li critica el que no hagi reduït el nombre de funcionaris, com havia promès. La solució (ironia anglesa) que li suggereix en Bernard (secretari-consultor) és que pot respondre tranquil·lament que ha acomiadat 8.000 funcionaris que eren els que hagués necessitat contractar per a fer l'estudi de com rebaixar el número abusiu.

Montserrat R.