diumenge, 20 de juny de 2010

POESIA

Aquest títol pot semblar poc o gens adequat com tema d'un escrit d'ara. El món sencer està passant per moments d'angoixa degut a la crisi i els desastres continuats i, si hom té un mínim de sensibilitat. queda aclaparat. Ahir mateix, en llegir el diari he de confessar que els ulls m'espurnejaren. Al Kirguizistan pot haver-hi més de dos mil morts degut a l'anarquia que hi regna..., fotografia del lloc de l'execució en la presó de Draper d'un home de 49 anys (assassí, el que vulgueu, però pena de mort!)...., citació a declarar del Cardenal de Nàpols per esbrinar si està implicat en cas de corrupció a nivell immobiliari..., s'han rescatat 2 cadàvers i se suspenen les operacions de salvament per problemes físics en una mina de carbó d'Amagà (Antioquia, Colòmbia), on resten sepultats uns 50 treballadors..., la carta, amb data d'l de febrer passat d'Itziar Gonzàlez a l'alcalde Hereu, exposant que proposi la revocació del planejament urbanístic impulsat per les Administracions, (Hotel del Palau), que no es va tenir en compte..., etc..., etc... Com veieu, de tots colors i tot ben trist.
Fa una temps que la premsa va encongint els cors de tothom. Si més no, el meu. I ara em poso a parlar de Poesia? Vàries raons m'hi impulsen a fer-ho: el record del meu marit, la necessitat de sobreviure (pot ser una exageració, però psíquicament ho necessito), i enfrentar-me amb la crisi i el batibull diari amb un esperit ple de sentiments propis que m'ajudin a afrontar el caos mundial.
El meu marit, que morí fa 19 anys, era poeta i advocat (exercí en l'ordre contrari, però la seva personalitat responia al que apunto). Va disfrutar i patir intensament amb els seus apunts de versos i poemes sencers que escrivia en qualsevol moment que la seva professió oficial li permetia. Alguns corregits, d'altres només esbossats. I omplia folis i folis amb breus apunts o llargues composicions. I de manera molt repetida. I amb un total desordre. Perquè els poetes són així...
No els va voler publicar mai. D'aquí que no els va endreçar. Només editava, amb la complaença dels quatre de casa, la "Nadala", que no parlava mai de la festivitat escaient. Tocava diversos temes: religiosos (mai el Nadal), contes (La Ventafocs, El flautista de Hammeln...), records de la seva estimada Lleida (on va néixer i hi va viure fins els 14 anys), etc..., etc... En fèiem una tirada d'uns 400 per felicitar el Nadal i Any Nou a familiars i amics. Aquests poemes sí que eren retocats, revisats i polits.
Tot els altres s'anaven amuntegant en unes carpetes, de manera indiscriminada. Els fulls arriben a formar un piló d'uns 30 cm. (Aquesta descripció li semblaria tan poc poètica! Però escric jo, que no en sóc.)
Em va costar comprendre moltes de les seves reaccions. Un exemple: un diumenge no em va poder acompanyar a passeig amb els nens perquè havia d'escriure. En tornar estava eufòric. Li vaig demanar em mostrés el poema. Ah, no! No tenia res escrit. El tenia ja composat mentalment... Ja em direu si això és fàcil d'entendre!
Però no em queixo. N'estic orgulllosa. I fa un temps he decidit anar desxifrant els 30 cm de fulls (per cert, la seva lletra és innintel·ligible i els meus esforços em costen, junt amb consultes els meus fills, per arribar a entendre moltes paraules).
I vull editar un llibre. Per a qui?. Per als qui l'estimem. La raó ja la trobo suficient.
Ben al contrari del que molts pensen sobre la poesia de que "és fer volar coloms", el meu repecte per ella és total i incondicional. Ja fa temps vaig comprendre la seva afirmació de que la poesia (la bona) és la forma de comunicar amb més precisió la veritat.
I mentre ho desxifro i poso en net disfruto i ploro per dins. Tot a la vegada. I em sento viva i el sento viu.
Montserrat R.

1 comentari:

  1. Montserrat,
    Em sembla tan bonic el que fas! M'encanta el teus entusiasme i la teva vitalitat.
    És evident que el teu marit és amb tu, en el teu record. És fantàstic que vulguis publicar les seves poesies i t'animo a que ho facis. Si s'edita el el llibre m'agradaria que m'ho fessis saber perquè en voldria tenir un.
    Montse Tubert

    ResponElimina