No sé com catalogar la psicosi que porta en si mateix el fet actual de la bogeria pel futbol. Perquè ningú s'empipi, començaré dient que jo m'hi trobo una mica immersa també. I no sé com ha sigut.
A casa, la meva filla era fan des de fa molt de temps. El meu marit era dels que havia d'anar tancant el televisor perquè l'afectava. I prou. Però, ara, ja em telefona el meu fill: "Mare, vinc a veure el futbol a casa teva per acompanyar-te". Companyia de tota mena: de presència i d'emoció conjunta. Fins aquí hem arribat! Ell s'hi ha afeccionat i jo no me'ls perdo. He de confessar, en defensa pròpia, que jo només veig i, per tant vibro, quan juguen els de casa. Però aplaudeixo i m'aixeco i celebro els nostres gols tan si estic sola com amb algú. Ja he caigut fons!
No m'ho explico. La meva racionalitat em diu que només es tracta d'uns joves que mouen amb el peu una pilota d'una banda a l'altra... I que hi ha un llibre començat, "Maletes perdudes" sobre la taula, que resta oblidat. On és el meu seny? Crec que ben perdut. Però és així. No em vull enganyar.
Quan he arribat a això no m'he de escandalitzar per les persones que van a Sud-Africa (Això d'escollir aquest continent ho trobo positiu. Compte pel món sencer! Ja era hora!) a veure com es passen la pilota sobre la gespa.
Recordo que en l'època franquista es comentava que era una manera d'enredar-nos per deixar de pensar, seguir amb la mà alçada i viure sota la Dictadura amb una petita il.lusió. Doncs, em retracto del pensament que també el vaig fer meu. Ens trobem en la mateixa i penosa situació. I tots tan contents!
A base de pensar-hi i pensar-hi... arribo a la mateixa conclusió "franquista". El moment polític i vital és delicat, per no dir dur i difícil. Com s'alegrarà la humanitat? A base de gols i vuvuzeles: és ben trist!
Montserrat R.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada