ESTIMAR

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.

I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.

Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.

Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.

A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.

Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.

Montserrat R.