MERCÉ

No cal posar el cognom perquè moltes l'hem conegut, i jo, si més no, la tinc en el pensament aquests dies d'una forma permanent.

El dia de Sant Josep, en telefonar a una amiga (Maijo), companya en el treball de Càritas, em va dir tot seguit la noticia fatal: "La Mercè Suñol ha mort". Silenci. Gravetat. El cor adolorit.

Els detalls del desenllaç es van anar concretant: "Estava en un Balneari de Navarra amb una amiga, descansant...Va ingressar, indisposta, a l'hospital de Tolosa... Una pancreatitis aguda... A les dues hores d'ingressar..." Quan més detalls sabia, més agut era el meu dolor per la seva pèrdua. 

Era una gran persona! Discreta, amable, intel·ligent, profunda...

Aquest retrat-resum d'ella m'ha sortit espontani. I no la vaig tractar massa. En la feina, en les reunions dels Serveis ens trobàvem: ella pel voluntariat i jo per vellesa. Recordo que quan ella s'explicava ho feia d'una manera planera però encertada, ja que, sempre, el seu raonament era elaborat i just.

Dinàmica. Recordo la seva arribada a la feina, amb la moto, signe d'un treball "que va per feina". Després les vàries operacions per una caiguda. Fèmur al canto, crec recordar. La moto es canvia per les crosses i ella continua actuant "contra viento i marea".

La conversa més llarga que amb ella vaig tenir va ésser arran de la meva visita a l'hospital en la seva segona operacio. Estiguérem soles unes dues hores. No es queixava, però la cama malmesa va continuar ja sempre afectada. I ella valenta en tot moment. Finalment, es va organitzar una visita-berenar anual a la residència on es va traslladar a viure. Hi vaig anar aquesta darrera primavera. Amable i contenta ens va ensenyar la seva cambra amb il·lusió i simpatia.

Era dona de pregària. Ho intueixo, pel caire de vida que va adoptar.

Avui ens reunirem al Monestir de Valldonzella per oferir al Senyor una Missa en el seu record. La meva petició anirà en direcció contrària. Demanaré a Déu que ella m'orienti en el temps que em queda de vida. Que sàpiga seguir-la amb la intesitat, l'acceptació i l'alegria que sempre va mostrar ella. Qualsevol petició a favor d'ella és inútil. No cal. No ho necessita.

Aquest positiu i estimat record que tinc d'ella ha assaltat el meu pensament aquests darrers dies. Per què aquests sentiments  no li van ser formulats per mi, d'una manera discreta, però directa? 

Un lliçó més que em dóna: ser més explícita en vida de la persona que hom estima i no solament guardar-ho en el record.

Gràcies Mercé, per tot el que he après de tu!

Montserrat Ribas i Piera   

SEGURETAT

No sé si és que vull viure la Quaresma o si ja la meva edat em fa pensar en un proper esdeveniment seriós (no us amoineu els que em coneixeu: continuo volent viure la vida amb la màxima intensitat possible. I la serietat citada, a més, hi ajuda). Aquests dies estic omplint l'agenda de tot espectacle, xerrada, pregària organitzada ací o allà... Després resulta, i en gran part en tenen la culpa els metges (ja que quan em visiten em troben bé, però en consultar la meva edat em diuen somrients: "La voldré tornar a veure d'aquí a un mes". I així es van multiplican les visites...), que moltes d'aquestes activitats  de caire espiritual es fan sense la meva presència.

Però vaig assistir a un "recès de Quaresma", que consistí en una breu convivència d'una hora i mitja (Quan penso en els recessos que vaig fer als meus l5, l6 anys... al col.legi, d'una setmana, interna i amb confessió general final, això d'ara és "coser y cantar". Jo estic a favor del que faig ara). Lloc: la capella de l'Ajuda, portada pels Caputxins. Un d'ells ens va comentar i fer reflexionar sobre diferents temes. Ni el coneixia, però sent caputxí tenia el meu vist-i-plau assegurat.

I, com faig sempre, em rellegeixo, a casa, el tema que ens han donat imprès i  faig un resum al voltant d'una idea que sobresurt pel seu interès i m'ha frapat. I ja ho he subratllat en sentir-ho.

Total: Ara arribo a parlar del tema, que apunto en el títol. I es basa en el llibre: "Mirall de vida. Una lectura quotidiana de l'Evangeli" de Gabriel Magalhaes.- Fundació Joan Maragall i Ed. Cruïlla.- Barcelona. 2015. Llibre que compraré, està clar. 

Resumint: Des de ben jove, l'home (i no em feu posar; "l'home i la dona", que ja ho dono per entès. Està clar que vull l'igualtat pels dos sexes, però tinguem cura en els aspectes importants i no ens contentem amb aquesta nimiesa...), l'home, com deia, busca la seguretat. En el que sigui i estigui volent assolir. Però quan li sembla i la té aconseguida, en el millor dels casos, li sorgeix  un o varis problemes nous i tota la seva lluita per la seguretat queda en una batalla perduda. Tracto, fins ara, la part negativa del tema. Però és que l'home confia en la seva seguretat per sobre de la seva fe. Per tant, hom dedueix que la inseguretat és "el pa nostre de cada dia".

I això ens porta a pensar (ara ve la part positiva) que el Senyor, en el seu infinit amor ens proposa quelcom diferent: que ens sentim bé en la nostra inseguretat i tinguem fe en la certesa de ser profundament estimats per Déu. El seu amor ens acompanya i embolcalla sempre. Això és la fe. 

Tot això m'ho aplico i veig que ho viscut en molts moments de la meva vida.

I tot pensant-hi, recordo uns moment d'intensa alegria que m'ha corprès i ve a ser que aleshores la gràcia de Déu em fa viure amb seguretat absoluta la meva inseguretat. I l'amor de Déu  m'inunda i és el meu referent.

Montserrat Ribas i Piera  

SOBRE SANT PAU

La seva conversió es va celebrar el 25 de gener. I el que vull escriure vaig sentir -ho i pensar-ho aquell dia. Però els avenços comporten certes contrarietats. Em refereixo a que un entrebanc tècnic del meu ordinador m'impossibilità fer-ne ús durant uns dies. Però ja hi torno. (Després d'un cert nerviosisme que això sempre em comporta).

Jo sóc una fan d'aquest sant. Ho dec als neus pares, qui seguint ja una tradició familiar em portaren cada any a aquest dia a la Missa que es celebra a Sant Pau del Camp, on a continuació ens escrivien, a la sagristia,  els noms dels familiars propers i encomanàvem una missa per la família. Això ja va quedar arrelat en mi i ho vaig encomanar al meu marit i als fills. Bé, doncs encara em continua la dèria... 

I també em  va ajudar a sentir aquesta ferma invocació el professor,Eduard Bosc, ja mort, que en els estudis d'Assistent Social, dedicà el curs a aquest sant, Seria cap el curs 1955-56. I me'l va re-descobrir. Celebrem la trobada anual: missa i dinar, totes les del curs aquest dia amb una fidelitat rigorosa. Ja està  tot dit!

I el sacerdot i amic, Jordi Sànchez Bosch, (a.c.s.) em reafirmava en el seu ensenyament en les nostres converses, al llarg de la seva vida,  Gràcies a tots els que en aquest sentit m'educaren!

Però al llarg de la vida i tot donant-hi voltes he constatat que en les seves paraules hi ha un punt fosc, que em molesta, i sobretot venint d'ell: l'opressió a la dona, en alguns moments. Concretament a 1Tm 2,11-12 llegim: "A l'hora de la instrucció, les dones casades s'han de mantenir en silenci i submises als marits, No els permeto que es dediquin a ensenyar i així dominin als seus marits, sinó que han d'estar en silenci."

I en Ef 5, 24: "Per tant, així com l'Església se sotmet al Crist, també les mullers s'ha de sotmetre en tot als marits"

I ja no poso més cites, perquè crec que amb aquestes dues queda entès que es doni una certa rebel·lia per part meva i de tota dona.

Però tota creença ha d'estar atenta a estudis i pensaments que ens arriben de tots llocs, sempre que siguin fiables, i ens ajuden a obrir-nos nous camins de reflexió. I en un article d' "El Pregó" (número 503), de V. Fàbrega es comentava com el Gènesi explica que Déu va  crear primer l'home que la dona  i que la dona oferí el fruit a l'home, que s'interpretà com que per la dona entrà el pecat en el món.

(Continuo amb la tesi de l'article:) Passem a pensar que en el medi social d'aleshores, on es propagava el cristianisme, el pare de família era la primera autoritat domèstica i la dona restava reclosa en la vida privada i no podia intervenir en assumptes polítics. Sobre aquestes bases socials, per a la difusió del cristianisme es tenien que posar en les seves costums per fer acceptar i reeixir el missatge cristià. 

Agraeixo a l'articulista  aquestes paraules clarificadores. Per a mi ho han sigut.

Montserrat Ribas i Piera

 .   

PESSEBRE?

Efectivament poso un interrogant en el títol ja que jo ho vivia així abans d'anar a veure'l. Em refereixo al pessebre de la Plaça de Sant Jaume, el de l'Ajuntament, però que ens pertany una mica a tots els barcelonins (encara que no hi podem intervenir..., però hi va haver unes eleccions...). Havia sentit comentar que el seu context presentava una certa laicitat, que no corresponia  pròpiament a un pessebre nadalenc, que havia sigut fet així per sortir del pas, etc..., etc...

I vaig agafar el bastó, company meu inseparable, i m`hi vaig arribar, malgrat la por a patir empentes nadalenques. Aquest punt va quedar resolt: molt poca gent. El consumisme tristement típic en aquestes dates havia acaparat les multituds, vaig suposar. I tranquil·lament m'hi vaig acostar.

Vaig quedar gratament sorpresa. El pessebre va tenir la suficient força per emocionar-me. Resultat positiu. La finestra de la casa on apareixen una mare amb un nen als braços i el pare al costat (tradueixo: Maria, Jesús i Josep) ressalta de la resta de finestres per una il·luminació que l'enfoca i la individualitza. Abaix, al carrer, hi han nens (tot figuratiu, està clar) que, amb partitures a les mans a les mans, et fan pensar que canten nadales. Apart, prop de la porta de la casa, un grup de gent que porta presents . Els veïns de tota la casa es veuen en diferents finestres més anònimes. En un panell apart anterior es representen tres camells, amb els seus cavalgants. I en un altre panell s´hi veu una nena que, admirada, contempla una gran estrella en el cel, que apareix darrera unes muntanyes. Què més hi volem per crear un pessebre que representi el Nadal que jo sempre he viscut?

Vaig respirar. Si han volgut fer-lo així per borrar un sentiment religiós, els ha sortit malament. I si no, els dono l'enhorabona! Perquè jo opino, després de veure'l!, que no m'allunya gens ni mica del missatge i la llum del Nadal cristià.

Montserrat Ribas  

8 DE DESEMBRE

Aquesta data és prou coneguda pels seguidors de les meves creences. No cal especificar. I és coneguda per tothom, ja que la gent, per més laica i allunyada del tema religiós que sigui, s'hi recolza i en fa dia festiu.  I tots contents. (Jo crec que, si fos atea de veritat, voldria, per a ser conseqüent, que fos dia feiner. I totes les festes que s'apropen, quin sentit tenen per a la majoria? Bé, no era aquest el tema que volia sospesar. Per tant, punt i apart).

Des de que vaig néixer, pràcticament, he anat a la Catedral en aquesta data, a encomanar a la Puríssima, que aquest dia porta a les seves mans les claus de la ciutat (de quan aquesta era emmurallada), que guardi de tot mal a Barcelona d'una manera especial. (Ja ens trobem en la pregària de petició! Però necessito expressar la meva demanda, tot i sabent que l'atenció ja hi és, però així també repercuteixi en l'exigència de la meva possible cooperació...). De nena i de jove allò era una reunió masiva de la família Ribas. Ara, ahir concretament, érem dos cosins i la meva pròpia familia. Però és igual! En esperit em trobo amb els que ja "ens han precedit" i amb els que seguim el seu tarannà. Jo, des de fa uns anys, he avançat l'arribada i m'incorporo a  la cerimònia religiosa, és a dir la Missa que el Sr. Cardenal i el bisbe auxiliar i altres sacerdots concelebren.

Vivint encara la festa d'ahir, sento que em vaig sentir molt pròxima a tots els que hi érem perquè la unció dels celebrants, el silenci amb que la vàrem acollir, els cants del cor amb la participació de tots ens unia, no deixant de banda la pròpia interiorització. I, en donar la pau, ho vaig fer de cor i unida amb tots i cadacun dels presents perquè s'havia assolit una empatia en la pregària, la forta vivència eucarística i l'evocació de Maria.

A més, el to blau cel de totes les casulles, en honor a la puresa de Maria, el marc impressionant de la Catedral il·luminada, el silenci per a acollir les pregàries que em van ajudar a la meva interiorització, però, a la vegada, dins d'un marc comunitari. I em vaig preguntar després (i ara també) si aquest marc és el més adient per recordar la visió evangèlica... Doncs, que voleu que us digui? Només sé que jo vaig viure un encontre espiritual molt entranyable. A més, aquell marc, per a mi té una història personal (i també entranyable): aquí ens vam casar i si triàrem la Catedral, va ser perquè volíem viure un moment molt important de la nostra vida en aquest marc excepcional. (Oi, Josep, que penses el mateix?). 

Jo em sento "església", la que Crist fundà. Desitjo que sigui evangèlica, que segueixi la mirada i els passos de Jesús. I aquest mateix objectiu ha de ser el meu. I com em concreto en la cerimònia que vaig viure ahir (dir "assistir" em semblaria  pobre de sentit) vaig pensar que em destorbaven aquells senyors i senyores empolainats de l "Orden de Caballería del Santo Sepulcro" (em surt en castellà perquè no assoleixo fer-me-la meva). Els estudiosos tradicionals em donarien raons d'acceptació. Potser sí que té un sentit i unes arrels profundes. Però, ja en ple segle XXI, no em satisfà que algunes i determinades persones tinguin els primers seients reservats i destaquin així entre el poble de Déu allí present. Ah!, i que en l'altar, la dona, si bé llegeix alguna lectura (fins aquí hem pogut arribar!) brilla per la seva absència... Posem-se al dia, per favor!

No vull seguir amb un reguitzell de queixes. Em centro en tot el positiu. I en dono gràcies a Déu!.

Montserrat Ribas

PETITS MOMENTS VITALS

        Com s'ajunten les desgràcies que passen arreu del món i que, d'una manera o altra, ens afecten a tothom! La televisió ens assabenta cada dia de tantes i tantes desgràcies! I la premsa ens torna a obrir les ferides que les notícies ahir ens colpejaren, tot i afegint-hi alguna de nova, potser encara pitjor. No les enumero perquè tothom les coneix i en pateix.  

          Enmig de tot l'enrenou, encara a més, tenim a Catalunya lleugers problemes sísmics. Com el que tingué lloc a la costa ja fa uns dies. Dec dormir en un cert estat d'alarma perquè em va despertar un moviment dels llençols que, tot seguit, vaig interpretar com quelcom fora de la normalitat. Vaig estar una estona desperta amb tensió per si es repetia amb més força. No va passar d'aquí, per a mi. Vivim en tensió per tants esdeveniments punyents que tenen lloc... I això fa que qualsevol anormalitat, per petita que sigui, ens alerti i afecti.
          Jo em proposo saber captar, al llarg de tots i cada moment del dia, aquelles petites vivències i situacions que ens resultin agradables i vitals. Ahir en vaig viure dues. I me les vull tornar a explicar per sentir, de nou, aquella alenada d'aire fresc que em produïren.
         En passar, cap el vespre, ja tornant a casa, pel davant de la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, vaig veure les portes obertes i hi vaig entrar. Per cert, les portes obertes i amb la il·luminació interior, en tota església, inviten a la pregària i és una bona idea de qui ho ha disposat en la meva parròquia. Així també la nova ubicació de la imatge del descendiment de la Creu, és a dir Jesús mort en els braços de Maria (el que a casa, en dèiem, mal dit!, ja ho sé,: "escaparate"). En una fornícula de fusta i vidres i col·locada a la paret, en un lloc molt més visible que en el que es trobava abans i ornada amb una encertada il·luminació, que farà que sigui gairebé una descoberta per a la majoria de la gent.
         Estava a casa l'àvia, amb qui visquérem la meva família. En la cambra que en dèiem de "La Mare de Déu", sobre una calaixera, que ara es troba en el vestíbul de l'església, amb un reclinatori folrat de vellut vermell, al davant  i del sostre hi penjava una llanterna. En férem donació a l'església, quan va morir la meva mare. I en veure-la ahir tan ben situada, vaig tenir una alegria i sentir una calidesa especial. (Primer moment vital)
          I ara vaig pel segon. Al matí havia anat a recollir una clau, que la casa "Soler i Capdevila" em va duplicar. En la botiga em va atendre un senyor gran (més gran que jo, que ja és dir!) i també més sord que jo. Interiorment vaig opinar que no era la persona adient per atendre als clients. Però tot parlant, més ben dit, cridant, en veure el meu cognom, vàrem parlar del meu pare, a qui el seu havia conegut molt, ja que el meu com arquitecte d'un Banc va ser un bon client de la casa, i en acabar la guerra havia refet i equipat totes les sucursals de Catalunya amb les adients caixes de cabdals. Estiguérem parlant (o cridant) una bona estona: que si el seu pare, que venia de pagès es va comença a interessar, com aprenent de ferreter,en aquest ofici... que va anar a Amèrica i acabà especialitzant-se en fer Caixes de seguretat,... que aquest any celebraven els centenari de l'Empresa,... que ell era l'únic germà que era viu dels quatre, dels qui em va ensenyar una foto familiar, amb el fundador inclòs, ...Que aquest fou molt amic del meu pare...i ell el recordava. Total, que havia trobat a qui millor em podria atendre, contràriament al que havia intuït. I també vaig viure uns moments de joia i tendresa.
          I a més, havia una unió entre els dos moments viscuts. M'explicaré. Aquella habitació que he descrit tan pietosament, era propi de la generació dels avis. Més tard, el respectàvem i allí ens ajuntàvem tots el Dia de difunts per resar els tres rosaris (seguits!). Ho fèiem seriosament. Però el que no va ser tant seriós és que anàrem envaint aquell cambra amb objectes que no sabíem on posar. I una de les coses fou la caixa de cabdals que el meu pare va comprar a can Soler. La imatge i la caixa eren una mica antagòniques, però ens vam acostumar a viure-ho així i ja no ens estranyava.
         No direu que no fou un dia gloriós?. Dues vivències que em donaren pau. Penso que cal viure amb atenció i intensament  tot el que sigui positiu. Per poder respirar una mica.

   Montserrat Ribas

"LA CONTRA" I ALTRES COSES

Hi ha gent a qui li agrada molt "La contra" de La Vanguardia (o darrera pàgina). A mi m'agradava; ja no. Per un interviu interessant, hi trobo d'altres molt aliens als meus interessos. Pot ser que no m'interessin ja moltes coses? El que sí veig és que sóc més crítica. Com que he començat per ficar-me amb La Vanguardia, he de dir que l'article d'en Quim Monzó que llegia sempre amb molt d'interès, trobo que han perdut el to irònic i divertit que abans sempre hi trobava. El que sí li agraeixo és que no parla d'aquesta política actual de casa nostra, que, malgrat la visc amb molt d'interès, arriba a esgotar tota la part del meu cervell que li pot concedir l'atenció. Ah!, i un altra cosa: no he pogut soportar mai les "revistas del corazón" i resulta que, ara, les trobo en el diari esmentat. Asfixiant! M'hauré de repensar canvi de premsa habitual.

L'augment del sentit crític ho deu donar l'edat. Perquè jo ja estic avançant triomfalment per la quarta edat (qualificació que m'invento, ja que fa més d'un anys que he canviat possibilitats d'acció, i d'estudis. I una mica de tot). Estic més a casa. Perquè : "Tingues cura al caminar... Surt amb el bastó... Sempre en taxis... Porta penjada "la medalla"... No pots estar sola..." m'ho sento a dir per totes bandes. Decididament estic en la quarta edat (que ja és l'última). Ho dic, després de pensar-hi molt, sense recança.

Al tenir que reposar la cama, que si fer fregues al genoll, que si medecines a dojo, si pomades als canells, que si és l'hora de "sintrom" (és un veritable toc d'alarma!) que si caminar pel passadís... , les sortides al carrer se'm fan més estranyes i fatigants.

Torno a "La contra"  a la que he al·ludit. Un bon senyor, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment ens diu que el dormir, menjar, caminar, fer exerceici i relacionar-se influeixen positivament en el cervell. ("Aquí te quiero ver, escopeta"!). En aquest moment només puc cuidar el meu cervell amb dormir (que ho faig en profunditat i alegria, tot pensant en les matinades obligades de la meva etapa laboral) i menjar (gràcies a la meva filla que vetlla per mi dia i nit i a qui no li agrairé mai prou...). Però el fer exercici i el relacionar-se? Estan en temps d'espera (i moltes vegades, qui espera, desespera...) No sabeu, com el so de trucada del telèfon inalàmbric, que sempre tinc vora meu, m'omple d'alegria. És una veu, una veu coneguda, que em torna al món dels vivents i ens comuniquem, i em sento acompanyada...

Vull reprendre la vida normal que exercia en la meva tercera edat, és a dir, fa poc més d'un any. I m'esforço i intento sortir al carrer, del que torno molt cansada però contenta. Un pas endavant!.

Bé, aquest escrit pot semblar que està ple d'incongruències i improvisacions. Però és tal com em sento ara. I volia explicar-m'ho a mi mateixa.

I aniré fins el final. No he restat aquesta primera setmana, després de dotze dies d'immobilitat a la Dexeus, a casa, tancada i barrada. Acompanyada per la meva filla (el meu àngel de bondat) he anat a escoltar dues conferències, i vist dues pel.lícules. Hi he vist gent. I sortir al carrer m'ha donat vida. 

I reconec que estar una bona estona llegint quieta i amb una pau que m'ha sobtat, també ha sigut beneficiós per a mi. He llegit, i n'he fet un resum, entre d'altres: "Alguien así es el Dios en quien creo", (llibre que recomano). Autor: Andrés Torres Queiruga. Editorial: Trotta. 2013. 

Citaré algunes frases del llibre, que m'han colpit: "Dios no se halla ausente del sufrimiento y la desgracia. Pero está ahí, porque quiere nuestra alegria, se pone a nuestro lado en busca de la alegria posible y en cualquier caso de la alegria eterna", "El mal no es un castigo. Es un obstáculo, aquello que Dios no quiere, en cuya superación trabaja El mismo, apoyando e inspirando nuestro esfuerzo".

Em sembla entendre una mica la frase de Teresa de Lisieux. "Tot és gràcia". 

Montserrat Ribas

EM SAP GREU!

Avui serà molt curt. Una petita nota per a compartir un sentiment que m'ha sorgit tot llegint una esquela a La Vanguardia, ja fa uns dies, No conec en absolut al difunt ni als familiars. No voldria ferir a ningú, si això arribés al seu coneixement. Parlo per pura intuició meva.

Al final de l'esquela d'un senyor, (jove, gran? No posa l'edat) com epitafi han escrit les següents paraules: "L'X ., peculiar per les seves bufandes, corbates, tirants i mocadors vermells." .Ho he llegit dues vegades, perquè ho he trobat pobre, trist, com a compendi d'una vida. A mi no m'agradaria fos el meu resum vital.

He d'afegir, al seu favor, que intueïxo uns familiars o amics xirois, alegres i molt atents a aquestes peculieritats del seu amic o parent, que animà la seva vida. Molt positiu. Tot el que és vital és bo.

Però ho continuo trobant pobre i trist com a resum que vol caracteritzar una vida. Potser millor citar-ho en algún  altre lloc o moment...

És el que jo penso.Que cadascú pensi el que vulgui. 

MIGRACIONS I FRONTERES

Fa dies que, en llegir el diari, i es remata quan veig el Telenotícies, tinc un nou crit intern d'indignació. Amb el problema de l'emigració. Considero que, en aquests moments, és el problema cabdal que pateix gran part de la humanitat en ple. Potser algú pensi que existeixen afers pitjors a nivell gairebé mundial. A mi em frapa i em deixa sense esma tantes imatges dels que pateixen fam, set, malalties, desordre, tirats al carrer i camps en espera dels trens on no podran pujar, de la patera o vaixell on no podran viatjar... Homes, dones, lisiats, nens, vells, malalts que emprenen la ruta, a peu, de molts quilòmetres, perdent la vida pel camí, i si assoleixen el seu desig, aquest es transforma, tantes vegades!, en la pèrdua de la vida i es talla en sec l'esperança i la lluita pel seu esdevenir.

No tinc altra manera d'unir-me al seu patiment que la meva pregària de dues paraules: "Senyor, Senyor..." en els passejos en solitari, en els meus silencis a casa. Sense més detalls, perquè el Seyor que coneix els nostres pensaments i està present en nosaltres, ja sap el què vull dir després d'aquesta invocació. I la meva pregària no es limita a la del matí i nit, com ens ensenyaren a l'escola, tot i que aquestes formen part de la global, la del tot el dia feta d'una manera automàtica i plena, a la vegada. I em sento prop d'ells i pateixo amb ells, a qui molts anomenen d'una forma despectiva i el que en realitat són: els pobres.

Dono compte del meu estat d'ànim per comprendre que en la meva agenda vaig apuntar l'acte d'inauguració del curs que "Cristianisme i Justícia" comença amb la conferència "Fronteres contra els pobres: fronteres contra el Crist", a càrrec de Mons Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger. I, efectivament, vaig sentir parlar d'aquest problema agudíssim, amb les paraules d'una personalitat que el viu a primera línia en les persones de molts dels seus amics que són el pobres que decideixen lluitar i viure una vida digna. Quan els hi demanen la benedicció pel camí que volen emprendre, pensa que són moltes les que han sigut signes d'extremunció. 

I ens va fer pensar que hem acceptat que les fronteres siguin impermeables per als pobres, que tenim una valla amb tot tipus de censors, tecnologia i professionalitat per a detectar persones, no per a la seva trobada, sinò per al seu rebot.

I ens cita com Jesús de Nazaret se'ns ha revelat com un Déu sense fronteres, amb el seu apropament als leprosos, als que ploren, als desgraciats, als pobres en general. D'aquí que si excloem l'immigrant, al pobre, a l'altre, excloem al mateix Crist.

I ens interpel·la : "Ojalá estemos tan cerca de los pobres que se nos confunda con ellos, seamos uno con ellos".

Montserrat Ribas 

LA MORT I LA VIDA

Començo amb aquest títol transcendent el primer escrit del nou curs perquè així ha sigut el meu començament real de la meva vida, ara i aquí.

Tenia "in mente" dos comentaris més a exposar, però a l'hora de començar a escriure, el darrer episodi vital m'ha ofuscat totalment els altres. No tinc altre pensament al cap. I m'he de desfogar i parlar del luctuós succés, que durant més d'un mes, m'ha tingut tensa i bloquejada. I la ressaca se m'ha incorporat. Més que per comunicar-ho a qui  vulgui llegir-ho, la meva necessitat en escriure aquestes línies és per parlar-ne amb mi mateixa, comentar-m'ho, pensar-hi, intentar entendre... 

L'Anna M. Seix, dona del meu germà gran, en Manuel, va morir fa dos dies. Ahir, l'Eucaristia, els records expressats per dues nétes i una filla i la trobada final dels més propers en el cementiri de Montjuïc ompliren el meu matí. I tot continua dins meu.

Només he necessitat dues línies per expressar el fet en sí, però el pòsit de pena, aflicció, incertesa i dolor que m'ha commogut (i em commou) va començar el 19 d'agost, en ingressar ella a l' UCI de la Dexeus on ha estat fins el 22 de setembre. No la vaig veure. Els fills tenien la primacia. Però la meva telefonada diària esperant apuntés una mica la milloria era el desencadenant del patiment de tot el dia. Fins que fou dita la sentència final. I penseu, que la darrera vegada que la vaig veure, el dia del seu sant, 26 de juliol, estava plena de salut (tot i que va enyorar tant al seu estimat Manuel, des de feia dos anys i mig) i animada a fer dos viatges amb els fills. 

Senyor, Senyor, per què la mort, que és l'encontre amb Vós, ha de ser tan dolorosa pels qui els estimem i quedem encara aquí abaix?

Canvio de xip. Penso en unes paraules que em poden aclarir i portar-me, de nou l'esperança, ja que, en sentir-les, les havia valorat i sospesat amb el dolor latent que desvetlla tot enfrontament amb la mort.

El 17 de setembre em trobava al Monestir de Pedralbes (Déu meu, quina bellesa, quietud i pau aporta aquell claustre a la nit, il·luminat adientment!. L'entorn influeix en l'esperit... Gràcies, Senyor!). Allí, Juan de Dios Martín Velasco i Andrés Torres Queiruga van parlar serena i profundament de qui anomenem Déu.

Van parlar de Déu com Presència transcendent, no objectivable o sigui que no es deixa veure, però que està, ho sapiguem o no, en cada un de nosaltres. Van citar alguns versos de Sant Joan de la Creu: "Adonde te escondiste. / Amado, y me dejaste con gemido? / (...) si por ventura viéredes / aquel que yo más quiero, / decidle  que adolezco, peno y muero."

I de la Creaciò. No és quelcom que Déu faci fora d'Ell. Sortim de l'amor de Déu, d' Ell mateix que ens crea pel nostre bé i arribem a la Plenitud que és la plena unió amb Ell. La creació és contínua per part de Déu, ja que sosté la nostra vida. I ens crea capaços d'estimar, pensar... A través de les lleis de la vida.. Vivim en Déu i des de Déu...

Quan sentia tot això, que exposo una mica desordenadament, la pau s'anava endinsant en mi, ja que és vivencial per pensar en tots els que ens han precedit vers i en aquesta Plenitud i a la que tots som cridats. 

I penso que Déu ha estat amb l'Anna M. sempre, i en cada un dels moments de la seva angoixosa malaltia i per sempre més. I amb cada un de nosaltres. 

El dolor s'esmorteix i es converteix en dues exclamacions: "Gràcies, Senyor, pel vostre amor i presència!" i
"Gràcies per la capacitat que ens has donat d'estimar tant!"

Montserrat Ribas i Piera