divendres, 11 de desembre de 2015

8 DE DESEMBRE

Aquesta data és prou coneguda pels seguidors de les meves creences. No cal especificar. I és coneguda per tothom, ja que la gent, per més laica i allunyada del tema religiós que sigui, s'hi recolza i en fa dia festiu.  I tots contents. (Jo crec que, si fos atea de veritat, voldria, per a ser conseqüent, que fos dia feiner. I totes les festes que s'apropen, quin sentit tenen per a la majoria? Bé, no era aquest el tema que volia sospesar. Per tant, punt i apart).

Des de que vaig néixer, pràcticament, he anat a la Catedral en aquesta data, a encomanar a la Puríssima, que aquest dia porta a les seves mans les claus de la ciutat (de quan aquesta era emmurallada), que guardi de tot mal a Barcelona d'una manera especial. (Ja ens trobem en la pregària de petició! Però necessito expressar la meva demanda, tot i sabent que l'atenció ja hi és, però així també repercuteixi en l'exigència de la meva possible cooperació...). De nena i de jove allò era una reunió masiva de la família Ribas. Ara, ahir concretament, érem dos cosins i la meva pròpia familia. Però és igual! En esperit em trobo amb els que ja "ens han precedit" i amb els que seguim el seu tarannà. Jo, des de fa uns anys, he avançat l'arribada i m'incorporo a  la cerimònia religiosa, és a dir la Missa que el Sr. Cardenal i el bisbe auxiliar i altres sacerdots concelebren.

Vivint encara la festa d'ahir, sento que em vaig sentir molt pròxima a tots els que hi érem perquè la unció dels celebrants, el silenci amb que la vàrem acollir, els cants del cor amb la participació de tots ens unia, no deixant de banda la pròpia interiorització. I, en donar la pau, ho vaig fer de cor i unida amb tots i cadacun dels presents perquè s'havia assolit una empatia en la pregària, la forta vivència eucarística i l'evocació de Maria.

A més, el to blau cel de totes les casulles, en honor a la puresa de Maria, el marc impressionant de la Catedral il·luminada, el silenci per a acollir les pregàries que em van ajudar a la meva interiorització, però, a la vegada, dins d'un marc comunitari. I em vaig preguntar després (i ara també) si aquest marc és el més adient per recordar la visió evangèlica... Doncs, que voleu que us digui? Només sé que jo vaig viure un encontre espiritual molt entranyable. A més, aquell marc, per a mi té una història personal (i també entranyable): aquí ens vam casar i si triàrem la Catedral, va ser perquè volíem viure un moment molt important de la nostra vida en aquest marc excepcional. (Oi, Josep, que penses el mateix?). 

Jo em sento "església", la que Crist fundà. Desitjo que sigui evangèlica, que segueixi la mirada i els passos de Jesús. I aquest mateix objectiu ha de ser el meu. I com em concreto en la cerimònia que vaig viure ahir (dir "assistir" em semblaria  pobre de sentit) vaig pensar que em destorbaven aquells senyors i senyores empolainats de l "Orden de Caballería del Santo Sepulcro" (em surt en castellà perquè no assoleixo fer-me-la meva). Els estudiosos tradicionals em donarien raons d'acceptació. Potser sí que té un sentit i unes arrels profundes. Però, ja en ple segle XXI, no em satisfà que algunes i determinades persones tinguin els primers seients reservats i destaquin així entre el poble de Déu allí present. Ah!, i que en l'altar, la dona, si bé llegeix alguna lectura (fins aquí hem pogut arribar!) brilla per la seva absència... Posem-se al dia, per favor!

No vull seguir amb un reguitzell de queixes. Em centro en tot el positiu. I en dono gràcies a Déu!.

Montserrat Ribas




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada