dimarts, 22 de març de 2016

MERCÉ

No cal posar el cognom perquè moltes l'hem conegut, i jo, si més no, la tinc en el pensament aquests dies d'una forma permanent.
El dia de Sant Josep, en telefonar a una amiga (Maijo), companya en el treball de Càritas, em va dir tot seguit la noticia fatal: "La Mercè Suñol ha mort". Silenci. Gravetat. El cor adolorit.
Els detalls del desenllaç es van anar concretant: "Estava en un Balneari de Navarra amb una amiga, descansant...Va ingressar, indisposta, a l'hospital de Tolosa... Una pancreatitis aguda... A les dues hores d'ingressar..." Quan més detalls sabia, més agut era el meu dolor per la seva pèrdua. 
Era una gran persona! Discreta, amable, intel·ligent, profunda...
Aquest retrat-resum d'ella m'ha sortit espontani. I no la vaig tractar massa. En la feina, en les reunions dels Serveis ens trobàvem: ella pel voluntariat i jo per vellesa. Recordo que quan ella s'explicava ho feia d'una manera planera però encertada, ja que, sempre, el seu raonament era elaborat i just.
Dinàmica. Recordo la seva arribada a la feina, amb la moto, signe d'un treball "que va per feina". Després les vàries operacions per una caiguda. Fèmur al canto, crec recordar. La moto es canvia per les crosses i ella continua actuant "contra viento i marea".
La conversa més llarga que amb ella vaig tenir va ésser arran de la meva visita a l'hospital en la seva segona operacio. Estiguérem soles unes dues hores. No es queixava, però la cama malmesa va continuar ja sempre afectada. I ella valenta en tot moment. Finalment, es va organitzar una visita-berenar anual a la residència on es va traslladar a viure. Hi vaig anar aquesta darrera primavera. Amable i contenta ens va ensenyar la seva cambra amb il·lusió i simpatia.
Era dona de pregària. Ho intueixo, pel caire de vida que va adoptar.
Avui ens reunirem al Monestir de Valldonzella per oferir al Senyor una Missa en el seu record. La meva petició anirà en direcció contrària. Demanaré a Déu que ella m'orienti en el temps que em queda de vida. Que sàpiga seguir-la amb la intesitat, l'acceptació i l'alegria que sempre va mostrar ella. Qualsevol petició a favor d'ella és inútil. No cal. No ho necessita.
Aquest positiu i estimat record que tinc d'ella ha assaltat el meu pensament aquests darrers dies. Per què aquests sentiments  no li van ser formulats per mi, d'una manera discreta, però directa? 
Un lliçó més que em dóna: ser més explícita en vida de la persona que hom estima i no solament guardar-ho en el record.
Gràcies Mercé, per tot el que he après de tu!

Montserrat Ribas i Piera   

1 comentari:

  1. Tots vam aprendre de la Mercè. Sempre espontània i sincera, sense malícia, de bon humor. Un bon element per al voluntariat, desitjosa que la gent més pobra tirés endavant a partir de les seves pròpies capacitats, gens paternalista. Anava al que és essencial i no s'entretenia a queixar-se. Et trobarem a faltar!

    ResponElimina