Estic maravellada. Vaig buscar un llibre en la meva biblioteca, en la part del llibre religiós i la seva lectura m'ha portat prop d'un nen nascut d'una verge. El que esperavem. El que, ara, esperem.
Es tracta d'una versió de Marta Pessarrodona, editada l'abril del 2012, d'una inconclusa "Vita Cristi" escrita per Isabel de Villena, que la presenta molt fragmentàriament amb el títol de "Jesús i les dones", i en la mesura que ha estat possible, adaptada al català oriental actual.
Elionor de Villena, filla il·legítima d'Enric de Villena, va néixer, segurament, a la ciutat de València. El 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat (clarisses, de l'ordre de Sant Francesc) de la ciutat de València, va adoptar el nom de sor Isabel de Villena. Va redactar la "Vita Christi" com a ensenyament per a les monges clarisses que va arribar a presidir com a abadessa.
Marta Pessarrodona fragmenta l'obra d'Isabel, escollint només els capítols en que la història de Jesús té relació amb les dones. Així, aborda una primera part amb cinc capítols sobre la concepció de Maria, la seva infantesa i sobre les virtuts "de la petita Maria", com tendrament titula el Capítol LXI, la visita al Temple i la de Maria a Elisabet, el naixement i adoració de Crist, i el cap. XCI: "Com la Señora desmama el seu amat fill" i la vida de treball que segueix.
En la segona part del llibre aborda: les dones en la vida activa de Crist i, en la tercera, també fa ressaltar a les dones, en l'Evangeli, després de la mort de Crist.
Continuo seguint les anotacions que fa M.Pessarrodona en el seu llibre, versió, com hem dit fragmentada de la de I. de Villena: "Joan Fuster obrint camí, va subratllar el caràcter femení de l'obra de sor Isabel." Això per una banda, volia fer notar. I, per una altra: "Fidel a l'època i a la seva condició de persona culta (...) el seu text és farcit de llatí".
Tot aquest intent d'aclariment exposat fins ara, ha sigut per aclarir-me jo. Em fixaré, només, en la primera part, que és el que ara volem viure: adveniment i naixement del Senyor.
I vull ressaltar el llenguatge emprat: dolç i amorós en tota relació amb el Fill anunciat i esperat. Tot ell és tan tendre, que, pobre de mi! en un començament i sense saber el tarannà de tot el llibre vaig qualificar alguna expressió 'd'una mica cursi'. Tot seguit vaig esmenar-me a mi mateixa i vaig caure com en un encanteri de dolçor i meravella que ja va perdurar en tot el llibre. (Demano disculpes a tothom per la meva primera impressió).
L'inici del llibre em va soprendre. El Cap.1 es titula: "Com per un Àngel fou anunciada a Sant Joaquim la Immaculada Concepció de la seva Santíssima Filla". I l'Angel del Senyor anuncia a Joaquim, espós d'Anna que aquesta concebrà una filla, estant ja en edat avançada i així també li diu a Anna: "... Déu nostre Senyor vol que concebeu una filla tan singular que pecat original, ni venial ni mortal en ella mai no s´hi trobarà. Pura de tota culpa la concebreu, i pura la criareu, i en puresa i netedat restarà tota la seva vida, car d'aquesta Senyora n'ha dit Déu nostre Senyor, per boca de Salomó: 'Pulchra es. amica meva, et macula non est in te'."
El text està ple de frases en llatí, però ella sempre tan original i espontània ho tradueix, a continuació, però per a dir-hi la seva. No sé massa llatí, però el justet d'aquell del batxillerat de la meva època que em permet veure com la traducció que ella fa té més paraules que la frase llatina. Afegint-hi sentit.
El tractament és el que ella havia après i viscut de petita i que correspon al seu ascendent principesc.
Les descripcions del naixement, tant explicant la situació de Maria abans de parir com després, són molt delicades i emotives. Així descriu: "Estant així la Senyora tota inflamada i absorta en l'amor diví i en el desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitjanit comparegué el gran príncep sant Miquel amb tota la seva cort del cel, i agenollant-se davant sa senyoria, li besaren la mà l'un rera l'altre com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat."
Explica, a continuació, com Sant Miquel cridà a Sant Gabriel, el gran secretari de la Senyora, i al príncep Rafel "perquè tots tres cantessin per alegrar sa senyoria. I abans de començar, demanaren de gràcia a Sant Josep que volgués fer de tenor". Aceptà aquest amb alegria. (Se'm fa dificilíssim deixar de copiar les frases originals, perquè tot és tan bonic i emocionant i tan ben dit... Però he de tallar).
"I, amb aquesta melodia, quan fou l'hora i el temps establerts pel Pare eternal, sortí el Senyor del ventre virginal de la seva mare sense causar-li cap dolor, deixant-la verge i pura tal com David havia profetitzat...". Quan hem sentit expressar el naixement de Jesús amb tanta puresa? Sense voler m'ha vingut a la memòria i al pensament el naixement de la plaça St. Jaume, d'enguany. No hi tinc res en contra. Però fa vibrar com aquestes línies? Rotundament, no.
A les poques línies continua: "I prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana presència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitars'hi com amb la cosa que més estimava del món. I sense mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare es digueren tan altes i secretes paraules que no bastava enteniment angèlic per comprendre-les, cosa que omplí la Senyora de tanta alegria que no es pot estimar ni explicar."
"I mirant aquella divinal persona tan tendra i delicada, la Senyora mare sentí un dolor tan excessiu que tot el cor la travessà, especialment quen el sentí plorar de fred. (...) La Senyora agafava els peuets del seu fill i els hi escalfava amb les seves pròpies mans, no tenint altra mena de foc..."
El fill creix i "el primer mot que digué fou anomenar 'mare' sa senyoria, amb tanta dolçor d'amor que l'ànima de sa mercè fou plena de grandíssima satisfacció."
Oi que em deixareu acabar amb una altra breu cita, unes línies més endavant, quan el nen ja treballa ajudant primer a sa mare?: "I la Senyora piadosa, que el veia venir així cansat i suat, sortia a rebre'l amb els braços oberts i, descarregant-lo de seguida, posant-se'l a la falda i besant-lo i abraçant-lo estretament, li eixugava amb un drap i amb molt d'amor la suoreta del front, regant de llàgrimes la seva faç divinal...". He volgut de totes totes, escriure aquesta paraula: "suoreta", que m'ha trasbalsat.
No ho creieu adient per acabar de mostrar tot l'encant de la narració?
Montserrat Ribas i Piera
El text està ple de frases en llatí, però ella sempre tan original i espontània ho tradueix, a continuació, però per a dir-hi la seva. No sé massa llatí, però el justet d'aquell del batxillerat de la meva època que em permet veure com la traducció que ella fa té més paraules que la frase llatina. Afegint-hi sentit.
El tractament és el que ella havia après i viscut de petita i que correspon al seu ascendent principesc.
Les descripcions del naixement, tant explicant la situació de Maria abans de parir com després, són molt delicades i emotives. Així descriu: "Estant així la Senyora tota inflamada i absorta en l'amor diví i en el desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitjanit comparegué el gran príncep sant Miquel amb tota la seva cort del cel, i agenollant-se davant sa senyoria, li besaren la mà l'un rera l'altre com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat."
Explica, a continuació, com Sant Miquel cridà a Sant Gabriel, el gran secretari de la Senyora, i al príncep Rafel "perquè tots tres cantessin per alegrar sa senyoria. I abans de començar, demanaren de gràcia a Sant Josep que volgués fer de tenor". Aceptà aquest amb alegria. (Se'm fa dificilíssim deixar de copiar les frases originals, perquè tot és tan bonic i emocionant i tan ben dit... Però he de tallar).
"I, amb aquesta melodia, quan fou l'hora i el temps establerts pel Pare eternal, sortí el Senyor del ventre virginal de la seva mare sense causar-li cap dolor, deixant-la verge i pura tal com David havia profetitzat...". Quan hem sentit expressar el naixement de Jesús amb tanta puresa? Sense voler m'ha vingut a la memòria i al pensament el naixement de la plaça St. Jaume, d'enguany. No hi tinc res en contra. Però fa vibrar com aquestes línies? Rotundament, no.
A les poques línies continua: "I prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana presència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitars'hi com amb la cosa que més estimava del món. I sense mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare es digueren tan altes i secretes paraules que no bastava enteniment angèlic per comprendre-les, cosa que omplí la Senyora de tanta alegria que no es pot estimar ni explicar."
"I mirant aquella divinal persona tan tendra i delicada, la Senyora mare sentí un dolor tan excessiu que tot el cor la travessà, especialment quen el sentí plorar de fred. (...) La Senyora agafava els peuets del seu fill i els hi escalfava amb les seves pròpies mans, no tenint altra mena de foc..."
El fill creix i "el primer mot que digué fou anomenar 'mare' sa senyoria, amb tanta dolçor d'amor que l'ànima de sa mercè fou plena de grandíssima satisfacció."
Oi que em deixareu acabar amb una altra breu cita, unes línies més endavant, quan el nen ja treballa ajudant primer a sa mare?: "I la Senyora piadosa, que el veia venir així cansat i suat, sortia a rebre'l amb els braços oberts i, descarregant-lo de seguida, posant-se'l a la falda i besant-lo i abraçant-lo estretament, li eixugava amb un drap i amb molt d'amor la suoreta del front, regant de llàgrimes la seva faç divinal...". He volgut de totes totes, escriure aquesta paraula: "suoreta", que m'ha trasbalsat.
No ho creieu adient per acabar de mostrar tot l'encant de la narració?
Montserrat Ribas i Piera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada