DINAR DE JUBILADES

Sabeu que vinc molt contenta de celebrar el dinar de Nadal amb el grup de jubilades de treballadores de Càritas Diocesana? En veure'ns, Les salutacions de totes eren sinceres Érem una cinquantena; tot dones. Entre nosaltres eren pocs els homes aleshores. I aquests pocs no han vingut. També han faltat companyes. I tot ha tingut un "bon rotllo", com dirien els joves. Traduït en el meu llenguatge: amistat, sinceritat, joia.

Ens hem saludat totes amb totes, amb alegria de reveure´ns. Però l'alegria general era per part de totes, de veritat. Que a aquesta no l'he conegut, per canvi de pentinat, o pel pas del temps i mentre la saludava li preguntava el nom i en un lloc recòndit del cervell la identificava i ens reconeixíem tot rient, que les organitzadores ens informaven de les que s'havien excusat de venir, per malaltia, o pel què fos... Ens explicàvem les nostres històries, posant-nos al corrent de les nostres vides..., que si una havia celebrat les noces d'or i ens obsequiava amb bombons, que si, pobra, aquella està molt malalta, s'ha agreujat darrerament, que si aquella que pinta a l'oli ha fet aquestes felicitacions de Nadal per avui..., que si l'altra se'n va a viure a les Canàries...

Jo estava situada entre dues que ens veiem sovint, i que formem part d'un petit grup. Des del principi, jo ja em trobava ben situada, he pensat. Però no, no..., la conversa s'ha generalitzat en el possible i les notícies corrien d'un cap a l'altra de la taula...

Total, que he tornat contenta. M'he trobat acompanyada. I totes teníem alegria de reveure'ns. No hi ha hagut res de fals entre nosaltres. Veritable alegria fruit de veritable amistat. Tot molt senzill i, a la vegada, profund.

Gràcies en dono al Senyor. perquè l'alegria i la pau veritable sempre ens ve d'Ell.
Montserrat Ribas i Piera