Resulta que, tot suposant que al possible lector li passa com a mi aquests dies, en llegir el diari o sentir les notícies quedo aclaparada! I tinc interès per tornar-ho a sentir o veure per saber com es va desenvolupant. Amb el cor encongit, em sento unida a tanta gent que pateix per una o altra raó, i a qui voldria consolar...
Que si tanta matança indiscriminada en aquella platja, que si tants (molts!) soldats han mort en aquella frontera i en aquella altra i en la de més enllà..., els qui han trobat la mort en aquella mesquita, Grècia amb el seu problema econòmic i les cues de gent als caixers i la limitació per a ells de disposar dels seus diners... Tot és com un gran caos que es va incrementant dia rera dia. I ho estan patint gent del carrer, com jo mateixa...
Senyor, Senyor, Tu pots més que nosaltres! Ajuda als qui ho viuen i als qui en són els causants! Aquesta pregària, d'una manera inconnexa, però de tot cor, em va sortint esporàdicament al llarg del meu dia quan el silenci es fa al meu voltant i penso, penso i penso...
Com un interval en aquest viure desassossegat, sorgeix alguna nota, algun fet que ens retorna la calma, perquè ens fa somriure. Concretament, en el meu cas, ahir tot llegint les esqueles del diari (sí, sí, sóc de les que llegeixen les esqueles, no me'n amago. Això per enredar més la troca dels meus pensaments; però és així, què hi farem!) Però, ahir, em va fer somriure llegir una petita esquela que deia: "...sua hijos X i Y; su perrita, Z, y demás familia, lo comunican a sus amigos y conocidos, y les ruegan un recuerdo en sus oraciones. La ceremonia...." He deixat també en l'anonimat el nom de "la perrita", ja que la tracten com un més de la família i ella també ens comunica la defunció de la seva mestressa. Em poso en el seu punt de mira. He anat pensant en la companyia que aquesta gosseta li deuria fer a la Sra, ara difunta. I el meu somriure, primer una mica burleta s'ha anat convertint en congratulant i agraït.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada