JOSEP !

Sí, Josep, m'adreço a tu directament en aquestes línies, com tantes vegades faig, de paraula, al llarg dels dies. Fa 24 anys que no estàs al meu costat. Però sí que hi ets d'alguna manera. Lloat sia Déu, que et va donar una fe ferma, malgrat tots els teus dubtes, que comentaves amb mi. I a mi m'ajudares molt. Tant en aquest sentit, com en donar a la meva vida i pensament una obertura que em va descobrir molts horitzons, ja que estimaves la vida amb tanta força...

Però, ara, vull concretar la meva i teva joia, que d'alguna manera o altra, devies viure el dissabte darrer, de 9 a 11 de la nit, tot sentint el recital dels teus poemes, acompanyats de música, (a càrrec de flauta travessera, fagot i arpa) de manera adient conjuntada amb les teves paraules i els teus sentiments recitats per un bon actor.

Tot té la seva història. Tu vas deixar un plec de poemes teus, en set carpetes que portaven diferents títols. A més de molts altres papers sense catalogar, repetits en el teu incansable anar retocant les paraules justes que volies expressar. Va ser en Santi, el teu amic, que em va advertir: "Si no recopileu els poemes d'en Josep i els treieu a la llum, tota la seva obra acabarà en les escombraries. I no s'ho mereix!".

I hi vaig treballar. Pensant i calibrant amb els fills quina era la frase definitiva d'aquest i aquell altre full... I va sorgir el llibre, que presentàrem fa un parell d'anys.

Fa temps, no sé gaire cóm, perquè encara no ho he entès del tot, un grup musical, el Trio Lycopersicon, va parlar amb l'Enric, explicant-li que volien juntar la veu de l'actor, Enric Arquimbau. interpretant els teus poemes, amb el seu acompanyament musical. L'Enric, amb molta satisfacció, va donar el seu vist-i-plau.

I tu vas poder sentir recitar 39 poemes teus. Jo els sentia, més ben dit, sentia les teves paraules quan m'ensenyaves els poemes en un començament, a mig fer, en el teu despatx de casa, en el menjador, en el despertar teu, a les 5 de la matinada, que és quan et venia sovint la inspiració em deies... I recordava les meves sortides matinals de diumenge a esbargir els nens al Parc Cervantes, tot dient.me tu que restaves a casa, perquè creies que era un matí per un poema que et voltava pel cap. I en tornar jo, del Parc, t'acostumava a trobar content perquè el poema s'havia fet realitat. Tot demanant-te jo que me'l mostressis, em deies: "No, no tinc res escrit, però el tinc en el cap..."

I vaig sentir: "A la plaça de l'Ereta / anant cap a Sant Llorenç / les monges de l'Ensenyança / hi tenen un convent/ Jo tenia catorze anys /  i ella en tenia tretze / Jo els últims pantalons curts / ella mitjonets i trenes / " (...)

I els que dedicares als nostres fills en el dia de la seva Primera Comunió: "L'amic d'avui, Enric, els importants de sempre / ni el tenen massa en compte, ni se l'estimen gens. / Tu fot-te'n i quan vagis o vinguis de l'escola / estreny ben fort la mà del xicot del fuster." (...)     "Filla, que el noi del fuster / se t'acosta amb la mà estesa, / mentre et crida tot baixet / dient el teu nom: Teresa. / Entre la serra i la biga / ja sou un: amic i amiga. / Recorda-ho sempre, Teresa," (...)  

I molts d'altres. Sempre les teves paraules que jo escoltava amb l'emoció continguda...

I la teva dèria de no voler publicar... En acabar el concert  de música i de paraules teves, un fort aplaudiment de tots els que ens congregàrem en el Monestir Cistercenc de Santa Maria de les Franqueses, es va deixar sentir, mentre l'actor aixecava ben alt teu llibre.

Josep, enhorabona de tot cor i amb tota l'emoció. I gràcies per tot.

Montserrat Ribas