QUAN ARRIBA AL COR...

Son les vuit del vespre. Arribo a casa amb el cor ple de sentiments, que em fan sentir més viva que mai.. Necessito explaiar-me.
Vinc de la Festa del Voluntariat que el Centre Català de Solidaritat (CECAS) ens ha dedicat. L'acte ha sigut molt sentit, i, per tant, molt tendre.  Aquests dies he pres part a vàries trobades de diferents grups als que pertanyo, per desitjar-nos: "Bon Nadal" uns als altres. I al centre d'aquell acte recordem, d'una manera o altre, Betlem. No en faig cap crítica, ans el contrari.

Tampoc arribo a criticar l'aglomeració de gent pel carrer, que compra o no compra sota les lluminàries. Hi veig un espurna d'estimació en el "jo et dono a tu" dels regals que s'intercanvien.

Però vull ressaltar la Festa (sí, la fran Festa!) que he viscut en el CECAS. Hi érem tots: els nois, (i no tant nois) que allí reben l'atenció adient, els dirigents, els professionals i els voluntaris. Una forta emoció m'unia a aquell grup. Tots hi han participat amb diferents expressions:  cançons d'uns i altres, de tots alhora, versos recitats per voluntaris..., aplaudiments.... Destaco el troços del Poema de Nadal d'en Josep Mª de Segarra, dits amb força i sentiment per un voluntari que és cec (aquests fets alegren i renoven el cor). I entre els aplaudiments i felicitacions un refrigeri ens ha acabat d'unir.

Jo, avui, he tingut un dia molt confús dins meu. Al matí he assistit a l'extremaunció en la seva cambra en el Clinic d'una cosina que estimo i que s'està acabant...

He passat a l'acte de la tarde i un  bullit d'idees s'entrellaçaven, i de nou, el centre era Betlem. I aleshores ho entens tot (o no entens res), però el cor se n'adona que la vida pot semblar contradictòria, però que no ho és.

En sortir de l'Acte m'he vist impulsada a entrar en una església on es pregava en comunitat. Per asserenar el meu enterboliment intern que he viscut en un mateix dia.

He comprobat que és ben minso el meu ajut a aquells nois: només una tarde a la setmana...I m'emociona el seu fort reconeixement... I la meva cosina que s'està morint...

Ho barrejo tot i sobresurt el gran fet de Betlem, del que rebem, amb el mateix Amor la Vida i la Mort.

Montserrat Ribas. 

VERGONYA

Sí, vergonya de pertànyer a la raça humana, després de llegir aquella noticia punyent, que m'arribà al cor. Sóc gran i, sense ser-ho massa, podria afirmar el mateix, perquè els assassinats i les tortures són constants en moments actuals, com ho eren quan  jo era jove.

Però aquesta noticia llegida en La Vanguadia del passat 21 de novembre, malgrat el número de morts perpetrats, en càmares de gas,  exiliats,  deportacions, guerres i assassinats  sobrepassen en molt el número del que ara m'ocupa, se m'ha clavat dins meu d'una manera molt especial. 

I n'he de parlar (o escriure, com faig en el cas present) perquè la cruesa de la noticia l'he de compartir. En tinc necessitat,

El conflicte palestí - israelià és gairebé una constant en les innombrables notícies que ens arriben pet tants mitjans de comunicació, (anava a posar de que ara "gaudim ", però la paraula no ve a to en aquesta noticia) de tants morts, missils, desfetes humanes amuntagades per terra, fruit d'una constant enemistat. No expreso la meva opinió sobre el conflicte. Jo només pateixo, de lluny, i no pretenc ser àrbitre d'aquest desgavell continuat.

El que vull transmetre és el dolor en llegir unes línies concretes sobre com es va fer la matança de sis col.laborados d'Israel, a Gaza. La noticia és breu i ja estem acostumats a que siguin multituds els que són maltractats i morts, que ho llegeixo amb una certa lleugeresa i no en faig massa cabal. (És trist que hagi arribat a aquesta reacció: eren pocs els morts!). Però m'ha fet revoltar és com van ser tirats al mig del carrer els sis homes en qüestió, en un estat deplorable degut als senyals evidents d'haver estat torturats. rematant-los des de la furgoneta, d'on van ser llançats. La gent que ho presenciava (i eren allí per casualitat) es va amuntegar sobre els cossos, d'una  manera inhumana:  amb escopinades, puntades de peu i amb telèfons mòbils gravant la seva agonia. Amb l'agravant que, portaven nens petits agafats de la mà  perquè disfrutessin de l'espectacle. I n'estaven joiosos. Els grans i els nens. 

I jo em pregunto: Què serà d'aquests nens que gaudeixen i veuen contens als seus pares davant d'aquestes atrocitats? I s'hi afegeix una fotografia: un dels cadavers va ser lligat a una moto i el van arrossegar per la ciutat... 

Potser el que més m'ha dolgut és la joia dels pares que portaren els nens, perquè s'unissin a la seva gatzara rient i contents...

"Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?" (Mc 15, 34b).

Montserrat Ribas     

TREBALLL I VIDA

Un cap de setmana, recentment, vaig fer una sortida amb els meus fills, a Sitges, on dormírem i a Vilanova. La gent hauria de saber que no cal sortir a l'extranger, passar l'Atlàntic o anar a països llunyans per disfrutar. Molt a prop nostre hi ha unes veritables meravelles, en general desconegudes per molts, amb paisatges, curiositats, balls i tradicions que no tenen res a envejar les terres llunyanes. A molts els hi sembla que això proper no constitueix fer un viatge, que és el que es proposen. Ben lluny, per part meva de no valorar aquestes llargues sortides per moltes parts del món. Però aprendre a fruir una sortida més breu i casolana té per a mi el mateix encant. No és el meu propòsit fer una explicació del que vaig veure, apreciar i conèixer.

Em vull centrar en un altre tema, que vaig viure aquells dies, al marge de l'itinerari que vàrem recórrer, parlant sobre l'esperit del treball d'una persona que vàrem conéixer, que va realitzar el seu treball amb entusiame, durant la seva vida i que, ara, ja gran, en disfruta parlant-ne i encara endinsat en ell.

A Vilanova hi ha un far; jo no me n'havia adonat mai. En veure'l ens va interessar i ens hi vàrem apropar. En la base del far hi ha un petit museu, molt petit, però que ens va ensenyar un antic pescador que se'n fa càrrec. D'ell vull parlar (i de la filosofia de la vida, de la que ens va donar una lliçó). Per cert, arribàrem just en el moment que tancava el recinte on està ubicat. Però amb el goig de qui pot ensenyar un tresor, ens va obrir, i sense presses ens explicà el seu contingut. L'home en qüestió era fill de Vinaròs, i de família de pescadors. De son pare va aprendre l'ofici (i ho deia amb l'orgull amb que parlaria si hagués sigut ministre...), que ja era tradició de antigues generacions. El contingut del petit museu era conjuntat amb estris de l'ofici, (el seu valuós ofici!) i entre varis amics, ho havien muntat. El que més m'impresionà va ser un gran mapa, fet per ell, manualment, de la costa on ens trobàvem i amb els punts i profunditat on es podia trobar tal peix o tal altre... Editen una revista sobre el tema, titulada "La nostra mar" que jo vaig comprar, sense pensar-m'ho.

Vaig aprecia que la cita bíblica : "Et guanyaràs el pa amb la suor de  teu front..." (Gn 3, 19a) que és el treball, esdevé, com en aquest cas, una veritable joia.

Montserrat Ribas

EL SILENCI I LA FAGEDA

"Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,"....

Quan vaig rebre el full informatiu de la propera sortida de l'Equip 65 (jubilats del Col·legi d'Assistents Socials) no ho vaig dubtar: vaig fer la trucada pertinent per confirmar la meva assistència. Anar a la fageda d'en Jordà i visitar Olot.

Jo havia estat ja als dos llocs. La primera amb dues amigues molt amigues (com ho catalogaria un infant. A tots ens resta quelcom de la nostra infantesa. Perdoneu l'incís) i amb els meus fills fa pocs anys. Potser també hi vaig anar de petita; però no en tinc consciència. Els dos dies als que aludeixo foren ennnuvolats, grisos i tristos. Però, malgrat això, hi vaig trobar un encant que no he trobat en cap més passejada. I, a més m'imaginava el que seria veure-ho en un dia amb clarianes de sol, a la tardor, quan les fulles tornassolejen i en una mateixa ullada en veus de molts diferents colors. Però, tot i que la meva imaginació ho completava, l'espectacle era formós i d'una elegàcia i finor que em va copsar. I vaig repetir, dins meu, les paraules del poeta: "Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre / què més ens podeu dar en una altra vida?"  

I, aquest cop el dia era radiant. L'espurna de poeta que tothom porta dins se'm va tensar, quan en entrar a la fageda vaig poder admirar els alts arbres amb les fulles de tots colors, il·luminades pels raigs de sol, que dificultosament podien travessar-los, però que ho feien, per a goig nostre i mostra de la seva bellesa. 

Una estona vàrem anar en el carro que fa la travessa, però un troç ho vàrem fer caminant. Quina diferència! (En positiu). Em vaig separar una mica del grup. No sentia parlar i la meva conversa fou el silenci impregnat per un sentiment molt dolç i amb el cor ple d´'un pensament amorós vers tot el que vivia, a soles i en aquell lloc. Vaig recordar i fer meus els versos del poeta, quan diu: "Li agafa un dolç oblit de tot lo món / en el silenci d'aquell lloc profond, / i no pensa en sortir o hi pensa en va: / és pres de la fageda d'en Jordà, / presoner del silenci i la verdor, / ..." 

Les paraules del poeta les vaig viure, abans de recordar-les. I vaig tornar als versos que ja he citat: "què més ens podeu dar en una altra vida?..." I, de nou, el silenci.

Montserrat Ribas

   

UNA NIMIETAT, PERÒ...

Una nimietat, però que m'empipa, em desestabilitza, em fa passar uns moments d'angoixa que crec podrien ser inútils. És del que vull parlar.

M'aparto totalment dels comentaris, de les senyeres en els balcons i de les converses que si no vols ser o aparentar ser un imbècil es "porten" aquests dies. Deixeu-me respirar per uns moments i parlar d'una niciesa. Fa molt de temps que ho penso, però la vida acostuma (i més ara) a plantejar tants destorbs i a aportar tants problemes, que mai ho he comentat, per por de parlar d'una veritable tonteria. M'ho he passat jo sola. I ho he patit sola.

Però fa uns dies vaig llegir un article d'en Quim Monzó en el que abordava un tema molt poc important. Però que m'ha fet pensar: "Jo, que no sóc ningú al seu costat, si ell parla d'aquest tema, jo també puc parlar del meu". 

Fins aquí tot són enigmes i jeroglífics. Vaig a aclarir-ho. (Si algú ja en té prou de tanta prosopopeia i espera alguna cosa important, deixi ara mateix de llegir). 

L'article, que no tinc al davant, però que recordo, venia a dir que en aquest temps de tants avenços tecnològics (i de totes menes) reclama una batedora, maquineta o artefacte culinar que serveixi per escórrer l'enciam o similar. Ja hi ha, afegeix un estri que té una manivela que has de fer girar amb la força de la teva mà i braç perquè quedi sense l'aigua pertinent. I reclama, contundament, algun aparell que endollat convenientment estaviï l'esforç manual.

I pensant en la pura tonteria en que es basa la seva reclamació m'atreveixo a exposar la meva (que per mi és molt més greu...). És sobre el problema que en usar el telèfon si algú vol centrar la conversa no només en un; "Què tal?, Com estàs?" I això es pot allargar explicant històries (acostumen a ser "negres" si són sobre la sogre o elogiar una pel·lícula o parlar merament del temps...) per acabar: "Bé ja ens veurem un dia i parlarem...", que no m'ha causat cap més problema que fer-me perdre el temps, sinó que es tracta d'algú que et vol invitar al cine o a dinar o a anar a sentir una conferència..., aquí ve el lio, perquè el primer que t'és indispensable és mirar la teva agenda, per poder localitzar aquell dia i veure si està en blanc o no. I tens una sola mà per agafar el telèfon i estàs unida a la paret o moble, si es de taula, sense possibilitat de fugir-ne. Amb el receptor, si has tingut la sort de tenir l'agenda a prop i has pogut agafar-la, rai, però si t'has d'aixecar l'operació es complica. I una vegada passat o resolt aquest problema has de fer equilibris entre el cap i el muscle superior de la teva espatlla per poder tenir dues mans que passin les pàgines de l'agenda i quan has trobat el dia, resulta que no entens res del que està escrit perqué ho vas apuntar molt depressa i t'urgeixen les ulleres (continues fent equilibris amb l'espatlla) i ves a saber on les has deixat...! I com és (em pregunto també) que amb tants avenços no s'ha trobat encara una solució que eviti tota aquesta problemàtica. (Advertència final: el meu telèfon principal encara és de paret. "Más difícil todavia")

Bé, ja ho he dit. Ja m'he tret un pes de sobre!

Montserrat Ribas

LA POLÍTICA I JO

No he entès mai massa de política. I com que la meva memòria sempre ha flaquejat força, en les converses m'he abstingut d'anomenar noms del polítics per no recordar-los (excepte els dels capitostes...Tampoc sóc tan burra!)

Però amb el temps he anat canviant. Crec que ser cristià comporta una certa adhesió i interés polític. I jo baso els avenços en el món que vivim sota la mirada social del benestar per a tothom i, per tant, regits per ella. O sia que crear consciència social és política. A això em refereixo plenament. No cal pertànyer a cap partit per a ser polític... Cal, però, que algú o alguns pensin decideixin, regulin... Aquests alguns són els anomenats "polítics". Però, insisteixo: tota persona, amb la seva manera de viure, parlar, pensar, fa sempre política.

Rellegint el libre d'en Josep Lligades, "La política dels cristians" (XVIII premi Joan Maragall, del 2008) m'he afiançat en el que pensava i m'ha obert horitzons nous o, si més no, descuidats per a mi. Ell afirma que la gestió de la cosa pública és un afer que correspon a tots els ciutadans (dono per entés que el masculí de la darera frase inclou els dos sexes). Totalment d'acord.

Encaminar la meva visió vital vers l'estat de benestar per a tothom és la direcció que dono al meu afer polític.

Estem en un moment "dolç" (poso aquest adjectiu com sinònim d'intens, no de relaxat) per a pensar, escoltar i, sobre tot viure segons l'ètica cistiana, tant si ho són com si no.

No vull acabar sense dir dues paraules sobre el problema de Catalunya i Espanya. El sol fet d'anomenar els dos països per separat ja denota el que penso.

Recordo que amb vuit anys, en el col.legi a Salamanca, em dolia, ja que les estimanva, que les meves companyes no fossin catalanes. Tenia vuit anys! Ja sóc més raonable...

En la darrera manifestació, que, com he llegit en dos articles del diari i jo també ho penso: no sé d'on van sortir tantes senyeres estelades! Resumint: som una Nació.

Però tot el meu independentisme personal va sempre referit a que el ser de la nova Nació, si arriba a ser-ho, es basi en la justícia i el benestar social. Si no em decebria. I això és tasca de tots i cadascú de nosaltres.

Montserrat Ribas

BENEÏT FABRA!

Aquest estiu em va venir a les mans un llibre de la biblioteca del meu pare, que tenia el meu fill: "Plorant y rient" d'Emili Vilanova, imprès el 1891 per la Imprenta "La Renaixensa", Xuclá, 13, baixos. Un parell de lletres  i un accent que conté aquestes paraules ja em feren sospitar que la lectura no seria fàcil. Però endavant! El retrocés en la història, del tema que sigui, sempre t'enriqueix. En aquest cas era l'ortografia.

Efectivament vaig començar a llegir-lo i el guirigall en l'escriptura era total. De mica en mica, vaig començar en sentir un cert goig en constatar la independència absoluta ortogràfica. I el disgust del començament va anar tranformant-se en goig  per: paraules que tenia que anar endevinant i expressions noves  que intentava fer entenedores i les anava comparant amb l'escriptura d'ara. He de reconèixer que em va agradar, a la vegada que entendrir, pensant com la llengua havia sigut tan arbitrària i tan sonora, en aquella època. Perquè té una melodia que commou.

Ara escrivim tots igual. I quan apareix en un llibre una falta ortogràfica, sentim una esgarrifança estranya (la poden també sentir els que em llegeixen...), L'artífex de transformar aquell caos en aquest ordre vigent fou en Pompeu Fabra (Barcelona 1868 - Prada 1948), que estudià la carrera d'enginyer industrial, però decidí dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua, de manera que va establir la seva ordenació. (Perdoneu aquesta parrafada que és prou coneguda per tothom).

Particularment el llibre en qüestió m'ha agradat, sense l'ordenació fabriana, perquè a més a més de la sonoritat de la que he parlat, m'ha recordat una manera de parlar d'algú que prescindeix de cap regla i ordre. Exagero una mica, però m'ha fer pensar en algunes frases i paraules de la meva germana (de les que estic fent memòria i recopilació).

I això ho trasllado al moment actual que vivim (qualsevol tema que escullo és per escapar del problema caòtic de nivell polític i estatal actual). Ordre? Desordre? Unitat? Campi qui pugui? Que cadascú es contesti.

El que aconsegueixi baixar l'atur i que la gent mengi. I sense grans desigualtats. És el que penso. Estic amb en Fabra. 

Montserrat Ribas

COMENCEM EL CURS

Encara que no us ho cregueu, cada any, a finals de setembre començo un nou curs. I l'equiparo amb el del 2 d'octubre de quan anava a col·legi.

És totalment absurd, a la meva edat. Però jo em sento que canvio la manera de viure de l'estiu: llegir, piscina, no pensar gaire. (Bé, aquest estiu ens hem sentit sotraguejats per diversos problemas a nivell social i polític i aquest "no pensar gaire" no s'ha pogut portar a terme), potser pregar més, contemplar la natura d'una manera més propera, parlar pausadament amb els  fills, parents i amics, si es dóna el cas...

I començo el curs: escriure, pensar més, tenir obligacions (qui no en té, se les busca...), incorporar-me més a la vida de treball que t'organitzes (perquè per sentir-me "viva" en tinc necesitat), conversar amb més amics, en fi organitzar-me una vida pensant en mi i els altres i actuant amb el màxim esforç que les meves facultats m'ho permetin. Perquè els anys pesen en bé i en mal. El que vol dir: amb més intensitat en no voler perdre el temps i en menys forces físiques pròpies de l'edat.

D'aquí es dedueix que vull mirar endavant, que la vida continua i que jo m'hi trobo de ple (com en aquells 2 d'octubre passats...). No deixo de banda els records, que són tants!, però no hi vull quedar estancada.

I que Déu m'ajudi en aquesta visió vital, fins que ell vulgui. Per part meva la decisió hi és. I que per molts anys!

Montserrat Ribas

INCONGRUÈNCIA

Ja torno a ser davant l'ordinador. Puc dir-me a mi mateixa quelcom que m'ha impressionat, dolgut, agradat, alegrat o trontollat.

Avui és la Diada. Ja ho sé. Però no en vull dir res. Prou que en sentim parlar, discutir, estar a favor o en contra pel que aquest dia significa i com anirà l'expressió del poble.

Tampoc vull parlar de que les vacances d'estiu s'acaben (la calor no) i cadascú, especialment a la meva edat, ha de saber escollir les tasques que ens faran sentir vius en el curs que comença  (el sentit de 'curs' val per a tota la vida). A vegades costa. I, per desgràcia per part de molta gent en edat laboral no les poden preveure, sinó que la seva búsqueda és un veritable martiri. Tot això donaria per fer varis blocs. Però jo retorno a un passat . 

El que més em dol és que jo, als meus 15 anys! ni ho vaig sentir comentar ni me n'havia assabentat. I fou molt greu el fet en sí mateix i la meva ignorància sobre els fets.(desconeixement bastant generalitzat perquè els "affaires" entre Alemanya i Rússia, estratègicament, es portaven en secretisme. Problemes internacionals). Ho vaig llegir ahir a la nit i tot just m'he despertat m'he assegut davant la pantalla, perquè necessitava comentar-m'ho. 

El "Titànic" va commoure i va arribar a tothom (en aquest"tothom" hi sóc jo també), però, suposo que per interessos bèl·lics internacionals no es va difondre l'enfonsament d'un  barco de l'Alemanya nazi, el "Wilhelm Gustloff", en la segona guerra mundial que va ser torpedejat per un submarí soviètic, el 30 de gener de 1945. El vaixell anava  gent que escapava del perill soviètic. S'hi van amuntegar 10.582 persones, de les que van sobreviure unes 1200. La majoria dels morts per congelació, en les aigües a una temperatura glacial.

Com a cloenda del desastre, (també me'n vaig assabentar ahir al vespre) resumiré que en cinc mesos, en aquella zona del Bàltic van morir unes 30.000 persones per la mateixa causa i les mateixes condicions.

I jo, als meus 15 anys, en aquells mateixos dies i any estava preocupada per saber el pretèrit imperfecte d'un verb en llatí o la llista dels reis gots...

Per la desgràcia i la meva ignorància va costar adormir-me ahir.

Montserrat Ribas    

JOCS OLIMPICS

Crec que molts de nosaltres, aquests dies, hem estat unes estones, algú unes hores, de cara al televisor. I un nombrós públic era present en el gran i magnífic Estadi londinenc.
Aquella gent organitzadora es va “matar” per assolir un espectacle impressionant, multitudiari, divers i imaginatiu. Pemso en les hores i hores, i dies i dies (i potser anys) que hi empraren. El resultat fou esclatant.
Doncs bé, a mi no em va agradar. Algú es pot escandalitzar en sentir aquesta afirmació. M’explicaré. Estic totalment a favor dels Jocs Olímpics. L’esforç humà i constant d’anys i anys que aportaren els participants en les diferents modalitats d’esports diu molt a favor d’ells. La meva enhorabona als qui van guanyar com als qui van perdre. L’esforç fou una constant. El mèrit correspon a uns i altres.
Els plors, uns d’alegria i per altres de sentir-se derrotats, ja entren en la meva crítica. Comprenc els del primers. Recrimino els dels segons causats per no saber perdre. En tot joc hi ha qui guanya i qui perd. Per mi és important la serenitat dels que no assoleixen el que pretenien. Els no finalistes em mereixen la mateixa admiració que els que guanyen perquè hi han posat també tot el seu esforç, que és el que val. Deixo el punt sentimental.
Passo al que m’ha portat a escriure aquestes línies, com pura expansió del que la visió televisiva em va revelar. La inauguració com la cloenda foren excessives: un espectacle que va depassar la meva admiració i va donar lloc al meu cansament: tantes imatges diferents, portades a terme amb una velocitat extrema. No puc criticar tot l’espectacle, perquè no el vaig veure tot. Quan van començar a sortir els participants dels diferents esports vaig tancar la televisió, per pur esgotament. I vull fer notar que l’apertura, que va tenir magnífics efectes en el seu desenvolupament (no ho vull negar), transpirava un esperit “chauvinista”, (valgui la paraula” que adjudiquem sempre als francesos). Perquè es va centrar en la gloriosa i no tan gloriosa història del poble anglès. (Repeteixo que no vaig veure tota l’emissió).
I són moments per tanta exaltació i despesa quan gairebé tot el món estem patint una profunda crisi? Quan no hi pensava, m’animava veure tanta gent plena d’eufòria i alegria. Però el sentit comú em portava al meu anterior interrogant.
I que pensi tothom el que vugui.

Montserrat Ribas