dijous, 4 d’octubre del 2012

BENEÏT FABRA!

Aquest estiu em va venir a les mans un llibre de la biblioteca del meu pare, que tenia el meu fill: "Plorant y rient" d'Emili Vilanova, imprès el 1891 per la Imprenta "La Renaixensa", Xuclá, 13, baixos. Un parell de lletres  i un accent que conté aquestes paraules ja em feren sospitar que la lectura no seria fàcil. Però endavant! El retrocés en la història, del tema que sigui, sempre t'enriqueix. En aquest cas era l'ortografia.
Efectivament vaig començar a llegir-lo i el guirigall en l'escriptura era total. De mica en mica, vaig començar en sentir un cert goig en constatar la independència absoluta ortogràfica. I el disgust del començament va anar tranformant-se en goig  per: paraules que tenia que anar endevinant i expressions noves  que intentava fer entenedores i les anava comparant amb l'escriptura d'ara. He de reconèixer que em va agradar, a la vegada que entendrir, pensant com la llengua havia sigut tan arbitrària i tan sonora, en aquella època. Perquè té una melodia que commou.
Ara escrivim tots igual. I quan apareix en un llibre una falta ortogràfica, sentim una esgarrifança estranya (la poden també sentir els que em llegeixen...), L'artífex de transformar aquell caos en aquest ordre vigent fou en Pompeu Fabra (Barcelona 1868 - Prada 1948), que estudià la carrera d'enginyer industrial, però decidí dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua, de manera que va establir la seva ordenació. (Perdoneu aquesta parrafada que és prou coneguda per tothom).
Particularment el llibre en qüestió m'ha agradat, sense l'ordenació fabriana, perquè a més a més de la sonoritat de la que he parlat, m'ha recordat una manera de parlar d'algú que prescindeix de cap regla i ordre. Exagero una mica, però m'ha fer pensar en algunes frases i paraules de la meva germana (de les que estic fent memòria i recopilació).
I això ho trasllado al moment actual que vivim (qualsevol tema que escullo és per escapar del problema caòtic de nivell polític i estatal actual). Ordre? Desordre? Unitat? Campi qui pugui? Que cadascú es contesti.
El que aconsegueixi baixar l'atur i que la gent mengi. I sense grans desigualtats. És el que penso. Estic amb en Fabra. 
Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada