ELOGI

Tinc fama de que critico les coses. Excessivament. Em costa molt arribar a apreciar que una pel.lícula p.ex., és molt bona, que tal llibre és molt bonic... Tendeixo a destacar més el negatiu que el positiu de les coses que veig i visc... en fi que sóc una mica repel·lent. Ho reconec.

Però, per altra banda, quan trobo algun pensament, realització, vivència... que em sembla bé jo crec que ho frueixo i m'agrada més que als altres. Una cosa vagi per l'altra.

Avui és la Festa del Sagrat Cor. Me n'ha assabentat la meva filla, religiosa de la Societat del Sagrat Cor, despertant-me amb la seva telefonada matinal. (A més de no viure a Barcelona, he de patir els seus horaris!... Què hi farem!)

Aquesta devoció del segle XIX m'ha arribat deslligada de la idea de cor-víscera per ampliar-se en la idea "Déu és amor". I punt i a part.

El que no es desfà són les representacions de la imatge. I aquí s' hi troba la meva crítica típica en un grau força elevat. (Jo crec que amb tota raó.) Però situant-me en el contrast esmentat, elogio i trobo molt encertat el símbol (o logo, com vulgueu) que ha adoptat la Societat a la que pertany la meva filla. Fantàstic! Una silueta esquematitzada d'un cor obert en l'encontre de les dues línees superiors que encercla el mapa del món amb una petita creu dalt. Senzill, esquemàtic i profund. Aquí està dit tot: l'Amor de Déu cap a tot home existent en el món.

Era ben difícil encertar-ho i està plenament aconseguit. La meva enhorabona a qui va saber arribar-hi i a totes les que el tenen com símbol de vida. Símbol que tots podem fet una mica nostre.

(En acabar d'escriure aquestes línies llegeixo el bloc de la meva filla. Parla del mateix tema. Crec en la transmissió de pensaments).

Montserrat R.

PREGÀRIA

Tinc el costum de rellegir, a casa, amb calma, el Full Dominical. I, posats a fer, el llegeixo tot. Algunes notes que intueixo que no m'interessen, de manera ràpida (que vol dir ni enterar-me'n, però aquest és ja el meu objectiu). La raó principal d'aquesta lectura casolana és un "fenomen psíquic" (com a tal l'anomeno perquè no l'entenc) que pateixo: sento però no capto les lectures de la Missa (evangeli inclòs) i l'homilia, ja que la imaginació va per una altra banda. Intento fixar-m'hi, i al cap de poc la lectura o el sermó s'han acabat i no m'ho feu repetir, perquè he captat molt poques idees. Vull deixar clar que la Biblia és un llibre molt estimat i que no sóc burra del tot. Què em passa? No ho sé. Però acostuma a succeir. (Al marge total de qui i com es llegeixi o parli).

I en el Full del 30 de maig vaig tenir una agradable sorpresa en trobar-hi un breu article sobre Gabriela Mistral. En ell es cita un poema-pregària que ella emprava cada dia.

El transcric; "En este nuevo día / que me concedes, ¡Señor!, / dame mi parte de alegria, / y haz que consiga ser mejor. / Dame Tú , el don de la salud, / la fe, el ardor, la intrepidez, / séquito de la juventud; / y la cosecha de verdad, / la reflexión, la sensatez, / séquito de la ancianidad, /¡Señor dame tu alegria!".

I, com a pregària, l'he feta meva. (Traduïda al català, és clar). Canvio, com sempre, el sentit de demanda pel de "conversa" sobre el que ja sé que el Senyor sap que necessito. Però és tant important parlar amb Ell, en començar el dia, de la salut, de la veritat, del seny... i de l'alegria que necessito per viure!

Són molts els matisos que toco... I em disposo a iniciar el dia!

Montserrat R.

NOVES TECNOLOGIES

A mi tot això que va apareixent i avançant i canviant i ampliant em costa molt. A base de tocar tecles però justament la pertinent, ni la de més enllà, ni la de més ençà; aquella concretament, perquè si no l'hecatombe (parlo amb tanta experiència!) és segura.

Em refereixo a tots els estris que s' inventen (no em vull parar a pensar com ho inventen, perquè la meva ignorància i perplexitat arriba, si ho intento, a un grau immensurable) per a fer la vida més fàcil, ràpida i planera. Tots aquests adjectius al revés, és a dir: difícil, lenta i dificultosa és la manera que han incidit en la meva.

I a més a més s'hi afegeix la humiliació en observar com els nens són amos de la situació, en aquest aspecte, ja des de ben petits. Mentre que jo (sóc del 29. Bé de 1900. No aneu més enrera. Però tot i amb això ja podeu sumar i multplicar....i el número és considerable. Això ho comento "en defensa pròpia"...) em trobo amb tants entrebancs.

Fa uns set anys que la guerra entre l'ordinador i jo va començar. Tenim, ja, curtes treves, però el perill està sempre latent. He empipat a fills i amics en moltes ocasions. Però no tiro la tovallola.

Tinc el goig d'haver viscut fortament la part positiva d'aquest nou mecanisme el dissabte passat. I dono per ben inventat aquest conjunt de tecles que, a vegades, em desgavellen.

Com a cloenda del curs de tema filosòfic que ens dirigeix en Joan Ordi, amb gran simpatia i altruisme, una vegada al mes a Callús, vaig fruir d'una vídeo-conferència amb en Jean Grondin. (l955). Aquest és estudiós de Heidegger i de Gadamer (1900-2002) , qui va ser amic personal d'en Krüger. El seu llibre que hem seguit és "¿Qué es la hermenéutica?" Fa desfilar les diverses opinions i tendències per part de filòsofs, alguns d'ells desconeguts per mi, fins ara.
A una hora fixada va aparèixer en la pantalla i va anar responent a les qüestions que en Joan li va anar presentant, en relació amb els nostres dubtes i demanda d'aclariments. Ell parlava des de Mont-real i la visió de la seva expressió sense cap pressa, amable i erudita podia ser captada nítidamet per nosaltres ( jo, a més, bocabadada) així com les seves explicacions.

La meva reconciliació amb aquesta nova tecnologia és total.

Montserat Ribas

ESTIMAR

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.

I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.

Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.

Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.

A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.

Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.

Montserrat R.

CRISI

És necessari, obligatori i cívic pensar i parlar sobre el tema "crisi". Hi som al mig. (Ni el futbol en pot esborrar la imatge... que ja és dir!). La meva "ciència política" té un nivell molt baix. No puc donar grans idees ni solucions. Diré el que penso.

En principi estic d'acord en les rebaixes de sous, i com molt bé va fer notar en Castells, els que ho han de patir han de ser els funcionaris ja que no poden quedar mai a l'atur. Crec que a l'Administració sobra gent i que algun Ministeri no és necessari per regir una Nació.

Aprovo que les pensions "normals" no s'augmentin (per a bé de les "no normals") i que les baixes i les P.N.C. (Pensió No Contributiva) no deixin de tenir el seu increment. El trist i irònic és que els pensionistes que les reben no poden tenir una vida digna tant si hi ha increment com si no. (El seu mal ve d'anys enrera). Al marge d'aquesta crisi.

La rebaixa dels grans sous és necessària. El que es diu sobre la medicació ho trobo encertat. Abolir la jubilació parcial també. I el xec nadó, en la majoria dels casos, és un increment de luxe. Altres decisions escapen a la meva crítica positiva o negativa, ara. Necessito endinsar-m'hi més. I sentir comentaris d'entesos fiables.

I en l'aplicació del que es decideixi demano i prego (al Cel; crec que no es pot anar més amunt...) que es faci amb justícia i honestedat. Penso que cada cas és la vida d'una persona, d'una família determinada i no es pot engegar tot per la borda "por real decreto". Una vegada més clamo pels que ja no poden viure ara dignament. I penso, en oposició, amb els sous excessius que tothom sabem que existeixen.

Ja sé que la cosa és seriosa, i amb tot el respecte pels que patiran amb aquesta austeritat que s'anuncia, em permeto una escapada irònica. No puc deixar de recordar un passatge del llibre, "Sí, Ministre", traducció en català del que fou la sèrie televisiva anglesa, de la que es va editar el llibre en qüestió. El Ministre està horroritzat perquè tota la premsa li critica el que no hagi reduït el nombre de funcionaris, com havia promès. La solució (ironia anglesa) que li suggereix en Bernard (secretari-consultor) és que pot respondre tranquil·lament que ha acomiadat 8.000 funcionaris que eren els que hagués necessitat contractar per a fer l'estudi de com rebaixar el número abusiu.

Montserrat R.

UNA CONVERSA

En les converses entre un grup d'amics que ens trobem periòdicament afloren tot tipus de temes

En la darrera, "¿como no?" vàrem comentar el problema de la nostra Església actual. Influenciats, està clar, per les contínues i reiterades notícies que la premsa i la televisió ens fan arribar. Que si tal bisbe ha dimitit perquè..., que si el Benet XVI ha demanat perdó...(això de demanar perdó s'ha estès d'una manera fulminant. Hom s'aixeca al matí pensant de què ha de demanar perdó...). Torno al tema en pla seriós. Es constata la dificultat de que els joves sàpiguen què és l'Església de Jesús, de com va baixant el nombre de seguidors del Crist. Perquè hi ha molts embolics, molta ànsia de poder, rutina de part del creients i no sé quantes coses més negatives s'exposaren.

En conjunt el to va resultar francament pessimista. Ens dol, però costa veure el desenllaç feliç. (feliç a nivell de saber entusiamar a la gent amb la Bona Nova).

Al final, la darrera intervenció d'un dels presents em va interpel·lar i m'ha fet pensar.Venia a dir que creia que es perdia molt el temps (el temps que sempre és or en la vida!) amb la crítica continuada i el comentari de tot el que se sent i ens fa mal (ens fa mal perquè ens hi endinsem!).

Tots i cadascú de nosaltres som Església. Només avançarem i la farem avançar amb un propi comportament digne, de pregària, d'estimació als altres, de dedicació als pobres i necessitats. És a dir, menys crítica i més apassionament perquè la nostra pròpia conducta sigui el més profundament cristiana possible.

La reunió aribà al terme. Era l'hora d'anar a dinar.

Per a mi la intervenció final del qui parlà em va obrir de bat a bat el cor a l'esperança. No hem de mirar el futur només amb els nostres càlculs. Hem de potenciar la fe, confiant en el Déu de Jesús.

I recuperar a Crist com Mestre interior.

Montserrat R.

LOURDES

He anat a veure la pel.lícula "Lourdes" a una sessió molt especial, A l'Alexandra, a les 14,10. En entrar i començar estava sola en la sala. En sortir ho hem fet cinc persones. Tot una mica estrany, però havia decidit veure-la per poder opinar i saber a què atenir-me, ja que havia sentit, per una banda, alguna opinió molt positiva i per altra, la decisió per part de una gran majoria de persones conegudes (gent de "missa") que han decidit no veure-la, perquè "aquest tipus de temes..."

Doncs bé, el tema m'ha atret, l'he trobat molt ben realitzada, tot revivint en els paisatges el lloc que jo tant estimo (ja m'explicaré, a continuació). I m'ha fet pensar.

Es una bona pel.lícula. Potser amb un excés de contenció en cada fet, moviment, paraula, gest... Tot això té un valor, perquè ha contribuït a poder veure-la serenament i no s'ha allunyat de la meva concepció del fenòmen "Lourdes". (M'horroritza pensar que hagués sigut tractada amb histèria i excitació). Però aquesta "fredor" o reserva continuada m'ha deixat perplexa. S'aparta una mica d'una possible realitat.

Aquests raonaments evoquen una gran defensa pro-entusiasme meu per Lourdes? Anem per parts. Estimo i desitjo anar a Lourdes. Allí em sento membre d'una gran Església, on els que pateixen són els que allí manen (no passa enlloc més), on no hi ha diferenciació de càrrecs ni autoritats. Més aviat formo part d'una munió de gent senzilla, entre els que m'hi trobo bé. I, per sobre de tot, la pregària en la cova i els seus voltants. Allí es prega i he pregat jo mateixa amb intensitat i en silenci molts cops. Cosa difícil d'assolir.

Les botigues no em molesten perquè ja ni les veig. La remor de la gent la valoro en aquella salutació a Maria, en el Rosari "internacional" de la nit. Resumint: la pregària vora la cova (m'és igual la possible veracitat o no de les aparicions) i el respecte i atenció als malalts són, per a mi, els dos puntals de Lourdes. (Ja m'he confessat...).

Tornant a la pel.lícula: la recomano, potser per la gran contenció amb que està realitzada. Que si, com he expressat la trobo excessiva en part, resulta un encert per a l'exposició d'aquest tema.

Montserrat R.

PATIMENT

Fa pocs dies vaig tornar a visitar la Vil·la Casals (Museu Pau Casals) a Sant Salvador, El Vendrell.

Pau Casals nascut al Vendrell el 29 de desembre de 1876, va residir a França, als Estats Units i a Puerto Rico. La seva intensa activitat no li va fer abandonar mai els seus vincles amb Catalunya. El 1909 es va fer construir la Vil·la Casals, on retornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els seus amics i la família.

Aquest preàmbul no vol ser didàctic, sinó expressió de la bellesa del lloc, que, a través d'un recorregut museogràfic contemporani ha recuperat l'atmosfera familiar i la bellesa que tenia la casa en els seus millors temps.

Recomano a tothom la seva visita. Jo hi penso tornar. L'ambientació es completa amb diferents videos que, de sobte, apareixen en una o altra paret de cada estança, a mida que vas avançant per la casa. Per acabar amb el seu magnífic discurs sobre Catalunya, en les Nacions Unides. Vull afegir que el muntatge és obra d'un gran dissenyador de Museus, en Santi Giró, amic meu.

Apart de tot aquest elogi obligat, ja que em surt de l'ànima, vull fer esment d'unes paraules que en un video es van pronunciar i que reflexen tot un estat d'ànim. En un concert seu a Venecia, fa notar la veu "en off" que, abans de començar, hi va patir més que en qualsevol altre. Va patir, doncs i patia abans de cada concert. Parlo de quan ja la seva fama i vàlua era reconeguda arreu. Intueixo aquesta angoixa prèvia també en altres artistes reconeguts i de gran èxit. Tota "creació" conlleva un patiment previ. I per contrast, jo crec que la joia és també superior quan es superen, a la de la resta dels mortals.

No ho hem experimentat, també nosaltres en la petitíssima escala que ens correspon?

Montserrat R.

DESIGUALTAT

Abans d'ahir vaig visitar, l'hotel que, vulgarment s'anomena "La Vela", per la seva forma i situació i, que el seu nom és "W-Barcelona". Situat en el mar, pràticament en el port de casa nostra. Jo ni el coneixia, ja que per poder construir-lo han tingut que situar-lo com un element portuari, degut a que la seva alçada era prohibitiva vora el mar. Es troba, doncs, en plena zona marítima, lloc al que no acostumo a anar.

Un grup conegut el visitava. M'hi vaig adherir portada per la curiositat.

En entrar, no em vaig atabalar. És un hotel gran, ampli, amb elements decoratius moderns, és a dir, res dels luxes (de mal gust) dels grans hotels àrabs, que he conegut per la televisió. Però varen "rizar el rizo" i ens ensenyaren la cambra (i en dic així perquè no trobo el nom adient) més gran. Medeix el conjunt, 3OO m2. Per a 6 persones. Consta de dues habitacions dobles, amb els seus lavabos (la paraula també em queda curta) corresponents i el cos central, amb tot tipus d'aparells d'alta tecnologia, estances amb sofàs, una imitació del doble seient de fusta d'en Gaudí (potser pensant amb el seu disenyador el vaig veure com fora de lloc), el llit doble separat per tires amples de miralls mòbils, per aillar-lo quan convingui, espai de tocador i tot el pertinent per pasar una "bona nit". En l'amplia terrassa, quatre "tomanes" per pendre el sol i una doble, matrimonial o de parella.

Vistes al mar, a part de Barcelona, al Port Olímpic, tot des d'una alçada sorprenent, ja que es troba en un pis molt elevat. El color dominant: blanc, beige, gris. Sense estridències. L'estridència era el conjunt en sí. I el cop d'efecte va ser quan ens van dir que costava només "la cambra", l0.000.--Euros/dia.

Sempre tens sorpreses. L'opinió d'una amiga amb qui després ho vaig comentar era que llocs com aquest contribueixen a donar llocs de treball a moltes persones. (En el fons semblava respondre a fer una obra de misericordia).

Feia pocs dies per la televisió van emetre un reportatge sobre Uganda. He treballat enmig de la pobresa existent a Barcelona.

Penso que aquesta grandíssima diferència és una ofensa per a gran part de la població del món.

Montserrat R.

DEL SENTIT DE LA VIDA

El títol és el d'un llibre d'un filòsof actual, que he conegut (llegit) aquest any.

Recordo un póster (d'una série de molts, tots amb la figura de Mafalda, amb expressions escollides pel meu moment) que les companyes de Càritas em dedicaren en la meva jubilació i en el que exclama:"Jubilada, sí. Caducada, no". Serà pel póster, o perquè sóc de mena xafardera, m'interessen moltes coses i vaig acceptar la invitació del meu professor (i, ara, també amic), Joan Ordi, per assistir a unes trobades sobre Filosofia. Vaig a Callús, un dissabte al mes, dia de trobada del grup, que comporta un seguiment de llibres i apunts. (No me les dono de gran filòsofa. Només dic que m'interessa). Moltes coses no les entenc, però el conjunt és positiu. Què serà que sempre he tingut interès en assistir a les conferències o xerrades on no ho entenc tot?. Misteri.

Doncs bé, aquest any he "conegut" (ara els professionals deuen pensar que ja era hora!) a Jean Grondin, nascut a Quebec el 1955, que estudià a Heidelberg i Tubinga i segueix la línea del seu mestre, Hans Georg Gadamer. Hem seguit el seu llibre :"Qué es la hermenéutica?".

Paro el rotllo que hom pot veure's a venir. És pura introducció del que m'ha semblat nou, interessant i sobretot esperançador.

Prefereixo citar alguna de les seves frases :"La vida tiene sentido si logramos abrirlo y abrir los sentidos a la vida para poder apreciarla y saborearla". "El sentido no tenemos que inventarlo sino que ya viene como apreciación reflexionada de las cosas". "El sentido está en lo que sientes, como el sentido del viento o una música y permite a las cosa ser lo que son". "Para mí, el sentido de las cosas es la realidad misma". "Cada ser humano espera lo mejor. Gadamer, mi maestro decia que el pesimismo se miente a sí mismo. Espera lo peor, pero en la esperanza secreta de que todo sea mejor". Etc, etc, etc...

No continuo. Las he escollit entre un escrit-resum que ens va enviar en J. Ordi.

Acte seguit he comprat el llibre: "Del sentido de la vida. Un ensayo filisófico".

De manera instintiva l'he considerat "el filòsof de l'esperança". He rebut un valuós regal.

Montserrat R.