En les converses entre un grup d'amics que ens trobem periòdicament afloren tot tipus de temes
En la darrera, "¿como no?" vàrem comentar el problema de la nostra Església actual. Influenciats, està clar, per les contínues i reiterades notícies que la premsa i la televisió ens fan arribar. Que si tal bisbe ha dimitit perquè..., que si el Benet XVI ha demanat perdó...(això de demanar perdó s'ha estès d'una manera fulminant. Hom s'aixeca al matí pensant de què ha de demanar perdó...). Torno al tema en pla seriós. Es constata la dificultat de que els joves sàpiguen què és l'Església de Jesús, de com va baixant el nombre de seguidors del Crist. Perquè hi ha molts embolics, molta ànsia de poder, rutina de part del creients i no sé quantes coses més negatives s'exposaren.
En conjunt el to va resultar francament pessimista. Ens dol, però costa veure el desenllaç feliç. (feliç a nivell de saber entusiamar a la gent amb la Bona Nova).
Al final, la darrera intervenció d'un dels presents em va interpel·lar i m'ha fet pensar.Venia a dir que creia que es perdia molt el temps (el temps que sempre és or en la vida!) amb la crítica continuada i el comentari de tot el que se sent i ens fa mal (ens fa mal perquè ens hi endinsem!).
Tots i cadascú de nosaltres som Església. Només avançarem i la farem avançar amb un propi comportament digne, de pregària, d'estimació als altres, de dedicació als pobres i necessitats. És a dir, menys crítica i més apassionament perquè la nostra pròpia conducta sigui el més profundament cristiana possible.
La reunió aribà al terme. Era l'hora d'anar a dinar.
Per a mi la intervenció final del qui parlà em va obrir de bat a bat el cor a l'esperança. No hem de mirar el futur només amb els nostres càlculs. Hem de potenciar la fe, confiant en el Déu de Jesús.
I recuperar a Crist com Mestre interior.
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada