SI VOLS SOMRIURE

Aquest bloc va adreçat a qui, tot anant pel carrer, en un viatge, en qualsevol desplaçament o situació en que es trobi, tingui ocasió de somriure. Sentim moltes coses de gent desconeguda, en totes les ocasions descrites, que ens criden l'atenció. Aquesta base ja existeix. Cal que ens hi fixem, que fem nostra l'expressió, dibuix o exteriorització espontàni/a que, per alguna causa ens ha cridat l'atenció. I res millor per a això que enviar un "Al carrer" a enricgoma@enricgoma.com, on explicas l'acudit (involuntàri) que has serntit de no sabem qui, o el dibuix surrealista, o la indicació mal girbada... , tot allò que ens ha cridat l'atenció i ens ha fet somriure. En aquest moment es torna a somriure. No volia forçar la propaganda, però no m'estic de dir-vos que us snimo a incorporar-vos-hi,

Aleshores hi ha una persona, el meu fill, que cada matí (jo estic amb l'esperança que Qui ens ha de jutjar ho entomi com una pregària, ja que ajuda a somriure i aixó sempre fa bé al pròxim) la seva primera tasca és; seure a l'ordinador i llegir els "Al carrer" que li envien i, triant els millors, ja que són molts els que rep cada dia, els envia a tots els que li han comunicat que volen estar en la xarxa. 

En aquests moments són 720 els socis. Amb les baixes, ja que tothom és lliure de finalitzar la relació quan vulgui... serien:792

A més, de tant en tant, organitza una celebració, que està suvencionada per tots els socis, ja que ell ha editat llibres amb aquests materials, li han agafat en revistes, periòdicament, etc...

Als meus 87 anys vaig assistir, fa pocs dies, al Palau Robert, de 9 a 11 de la nit (i la festa continuava), a un concert d'en Josep Pedrals i acompanyament, tot celebrant el 17è aniversari d'aquesta nova modalitat relacional que va idear el meu fill.

Acabo la propaganda, però deixeu-me dir que va ser molt maco i em vaig emocionar veure al meu fill mentre el meu nét saltironava al seu voltant, agraint les aportacions de tots els socis.

No es troba gaire sovint gent que, de forma desinteressada, promogui aquest "alegrar la vida", encara que li suposi feina. Vaig pensar en el content que estaria (i està) el seu pare. (Anava a posar: Amén)

Montserrat Ribas i Piera