QUARTA EDAT

Avui, 16 d'agost, quan la majoria de la gent està en la platja, fent aquell viatge que ha programat pel temps de vacances o no fent res, jo enceto aquesta pàgina amb aquest rètol tan "optimista". 

Ho he posat entre cometes, com per canviar el sentit de la paraula, quan el que vull, veritablement, és que conservi el seu propi. Potser per no esverar, d'entrada.

Aquest estiu, millor dit, fa uns mesos, me n'he adonat que jo ja hi sóc de ple en aquesta "quarta".

Perquè he parlat i escrit força sobre el tema de la "tercera" després de pensar-hi i llegir sobre el tema, però, actualment trobava a faltar raonaments i certes afirmacions adients a la meva situació actual. Bé, m'invento aquesta "quarta" i em sento millor psicològicament..

He començat una etapa de més meditació que acció. He de continuar tenint objectius a fer a la vista, però d'una manera menys tensa. Amb més tranquil·litat Les disminucions físiques, com, en el meu cas, una certa inestabilitat en caminar, el que fa que camini com un ànec o com si trepitgés ous, m'ho determinen.

No per això, constato, que m'estimo menys tot el que em rodeja. Així en assabentar-me de la mort d'una persona que venia del poble proper a arreglar qualsevol aparell electrònic, en trucar-lo, per a demanar-li un nou servei, em digueren: "ens va deixar el mes d'abril...", tot i que el darrer estiu ens acomiadarem amb un: "si estic viu", per part seva, ja que patia un greu tractament, no m'ho esperava. Vaig patir un trasbals pensant en ell, tan amable, treballador, alegre i emprenedor.El recordo i em dol molt.

El principal és que em sento ja prop de l'encontre definitiu. I ha de ser trist aquest encontre? Pensant-ho a fons, penso que Qui m'espera m'estima infinitament. I això pot ser trist? Hi ha el factor de novetat i desconeixement físic d'aquest gran pas, que pot enterbolir aquest pensament. Però el mateix qui m'espera m'ajuda i m'ajudarà. 

Amb aquesta esperança visc. I dono gràcies pels temps passats, per l'actual i els que m'esperen. 

Montserrat Ribas i Piera