dissabte, 1 de novembre de 2014

INTERROGANTS

Abans d'ahir vaig patir dos veritables xocs o vaig viure dos experiències punyents, digueu-li com volgueu...
No voldria parlar com a protagonista. Però no en tinc més remei. Vull escriure en aquest bloc sentiments i vivències que em colpegen en un o altre sentit. Avorrit per als altres? Potser sí, però escrivint-ho m'ho explico a mi mateixa. Tinc necessitat d'aquestes expansions per intentar entendre la meva vida. (Si algú ho llegeix i vol deixar-ho estar, està en tot el seu dret. Però jo ho necessito).
Per la tarda, junt amb una altra amiga del col·legi (que en fa d'anys d'això! Ben mirat, de tot ja en fa molts d'anys...!) vàrem anar a casa d'una altra companya de classe. Ens coneixem des dels 10 anys. Els meus records i tota la vida que he entravessat (o ella m'ha entravessat a mi...) la tinc present i l'estimo i sóc fidel al seu record. Ja estem, doncs, a la casa d'aquesta segona. Teníem noticies negatives sobre el seu estat mental. Em va conéixer. Ens vàrem abraçar amb tot l'afecte. Però, la continuació? "Mira mi reloj que siempre llevo puesto. Ahora marca las seis. Despues vendrá el siete... A la Misa que voy cantan el 'Ave, ave, ave Maria...' (i va cantar completa la cançó mariana que entonen a Lourdes). Tengo tres servilletas, pues tengo que ir limpia i una sirve para canviar la otra i ponermela cogida a la brusa i la otra en la mesa...però no, tengo tres... " No continuo perquè amb aquest petit esqueix es comprèn  la seva actuació i situació mental. Hi vàrem estar una hora. Sempre amb el mateix tipus de conversa, fins i tot un moment la va acompanyar amb uns passos de ball. Jo plorava per dins i va esclatar per fora quan vaig sortir de la casa. La amiga i jo estàvem abatudes i ni podíem gairebé comentar res. Primer xoc moral.
Arribo a casa. Sona el telèfon. "No deus saber qui ha mort, de manera fulminant? El rector de la teva parròquia, Mn. Joan Rovira". "No pot ser...El diumenge vaig parlar amb ell... Una persona tan serena, amable, que amb les seves paraules senzilles, entenedores per a tothom, difonien la Bona Nova d'una manera sentida i exemplar..." Com podeu veure tot el que vaig expressar d'una manera atropellada em recorden una mica les paraules de Maria Magdalena, davant el sepulcre buit:" Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré" (Jn 20,15b). Ben mirat la relació està en que foren unes paraules intempestives, dictades per un cor adolorit. (S'entén una mica?). Segon xoc moral.
Entre el primer i el segon xoc vaig entrar en una església. No podia pregar. Silenci absolut per part meva. Era Ell qui em tenia que dir quelcom. Al poc començava la celebració d'una Missa. Vaig restar-hi, seguint-la automàticament. En combregar vaig pensar que Jesús m'acompanyava. Primer resultat positiu.
El segon xoc em va fer retornar a restar quieta, esperant la resposta a la meva nova pregària en silenci.
I he de confessar que una certa pau interior em va envair. Dolor i pau es van entrelligar dins meu. El Senyor va contestar el meu silenci...
En l'acte d'acomiadament, avui, en entrar el fèretre a l'església, hem entonat: "Poble de Déu / poble en marxa /..." Acabo. Sobren els comentaris.

Montserrat Ribas  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada