CAIGUDA

M'empipa molt parlar sempre de mi mateixa. Però penso que de tota l'actualitat que ens envolta i les notícies que ens arriben de totes les altres parts del món, els entesos en la matèria ja en parlen prou. Jo llegeixo i llegeixo i em quedo amb la boca oberta (posició que adapto inconscient, però realment, en saber tots aquests guirigalls). Per què donar la meva opinió? Els que em coneixen ja la saben. No calen més afegitons a la premsa, conferències, televisions...

Doncs bé, fa una setmana i escaig que em vaig aguantant el cap amb les mans. No és simbòlic només (per les notícies) sinó també fisicament i real. No té res de virtual. 

Crec que he tingut moltes possibilitats de tenir aquesta conversa amical (espero!) amb nogensmenys que Sant Pere. Sí, aquell senyor que porta una clau molt grossa a les mans i dóna entrada o no a l'Infinit (que no he esbrinat encara les diferents formes en que pot consistir).

Perquè vaig caure de cap enrera en l'autobús fa set dies. Suposo (jo n'estava absent) que: parada del bus, telèfon a una ambulància, baixada del personal que viatjava...(em devien maleir els ossos), I em vaig trobar asseguda en una ambulància. Fora de no saber on anava, vaig contestar conscientment a les innombrables preguntes que em feien els dos infermers. Per cert que m'atreveixo a opinar que foren excessives, perquè allò semblava un interrogatori de la Gestapo. I com que a mi m'agafa la verborrea (crec que seria millor emprar la paraula 'verbositat', com diu el dicccionari, però m'he fet  meva la primera i tarada o no, encara crec en l'autenticitat) o el mutisme, en certs casos difícils, i aquesta vegada va prevaldre la primera: crec que els hi vaig explicar tota la meva vida. L'arribada a la Dexeus va interrompre la conversa. Per cert que vull fer un toc de lloança per l'atenció i amablitat que vaig rebre de les dues persones que m'atengueren.

Ingrés i dos dies d'estada en aquest hospital, que ja és una mica casa meva.

I resulta que per gairebé un miracle, perquè l'únic objectiu del cop va ser el cap, puc continuar vivint. La resta del cos no se'n va assabentar. I aquí estic, a la meva segona casa, la particular, arrepenjant el cap i coll i prenent una varietat de pastilles incommensurable. La seva classificació m'ocupa molt de temps.

I, fora d'això, no sé què fer. Qui va llegir el meu llibre "Fer-se gran" es van assabentar que jo havia de tenir un objectiu, per nimi que fos, per sentir-me viva. Però també hi parlo d'acceptar. I ara estic en aquesta etapa. Amb el cap recolzat accepto, tot remugant una mica. Però sempre hi ha una escletxa que em deixa programar una mica. 

Per ara el meu pla és aquest. L'assoleixo amb calma. I tanta calma! 

Perdoneu la perorata però ha sigut una etapa nova i diferent en la meva vida. I me l'he d'explicar a mi mateixa. I, per sort, compto sempre amb la vostra amistat.

Montserrat Ribas