CRISI

Tinc una màquina fotogràfica antiga (deu tenir uns vint anys), d'aquelles que s'obren fàcilment per la part de darrere per posar el rodet comprat prèviament en una botiga dedicada a la fotografia (jo ja començo a notar una certa reticència per part del venedor en vendre tal artefacte). El rodet s'adapta a les ranures adients, es tanca la part que he obert i el faig córrer tot prement el botó superior que empro per fer les fotos; el rodet corre fins que es para. Vol dir que ja tinc la màquina preparada per usar-la. Explico aquesta primera disposició perquè suposo que molts no ho recorden (tot posant cara d'expressar-me: "Quina antigalla!", dirigit a l'artefacta i a la meva persona).

Quan era jove havia tingut una bona màquina alemanya de l'època, una Zeiss-Ikon, en la que tenia que calcular la distància i la llum adient fent rodar dos dispositius davanters. Me la vaig estimar molt però també em va cansar molt! Tants càlculs anant pel món, de vacances, m'esgotaven. Perquè faig fotos només en els viatges, excepte quan els nens eren petits, que si el dia de la palma, que si el dinar de Nadal, que si els volia veure créixer en comparar-les, en el pas del temps...

Estic orgullosa de la que ara tinc. I a la vegada una mica avergonyida quan he d'acostar la màquina als meus ulls, perquè enquadra així i no a distància (continuo les explicacions per al públic en general, que és tot el públic que em rodeja i del que percebo, a vegades, un somriure sorneguer...). I passo la major vergonya quan demano a algú que ens faci una foto, per poder sortir el grup que anem junts. La frase amb la que, vegonyosament, els abordo és: "És una màquina antiga i ha d'enquadrar acostant-la als seus ulls. Però encara surten bé", dic en to de disculpa.

Fou de cop i volta, quan la crisi actual començava a fer estralls, que em vaig adonar que tothom s'havia passat a la nova tecnologia que li permet fer les fotos a distància, que les pot veure tot seguit, que les pot esborrar... Té moltes avantatges, és veritat. Però jo no penso deixar de banda la meva, ja prehistòrica. El resultat que n'obtinc és el que desitjo. Ja m'està bé.

I jo em pregunto (perquè a més de viatjar, penso): ¿com gairebé tothom ha pogut fer la despesa de canviar de màquina en aquests temps difícils? I no m'ho sé contestar.

Em recorda, fa ja molts anys, quan  tothom portava els paraigües de tons llisos. Per obra i gràcia de que la moda ho va imposar, van aparèixer pel carrer, en qüestió de dies, tots cromàtics. Se'n deduïa una nova despesa. Però les aficions i gustos empenyen la majoria de la gent. I paga que és gata... (No sé explicar aquesta expressió, però m'ha sortit de manera inconscient i per mi té sentit...).

I tornant al tema del canvi de l'aparell fotogràfic, ¿quina resposta es dóna a la crisi actual? Que m'ho expliquin...

Montserrat Ribas