UNA NIMIETAT, PERÒ...

Una nimietat, però que m'empipa, em desestabilitza, em fa passar uns moments d'angoixa que crec podrien ser inútils. És del que vull parlar.

M'aparto totalment dels comentaris, de les senyeres en els balcons i de les converses que si no vols ser o aparentar ser un imbècil es "porten" aquests dies. Deixeu-me respirar per uns moments i parlar d'una niciesa. Fa molt de temps que ho penso, però la vida acostuma (i més ara) a plantejar tants destorbs i a aportar tants problemes, que mai ho he comentat, per por de parlar d'una veritable tonteria. M'ho he passat jo sola. I ho he patit sola.

Però fa uns dies vaig llegir un article d'en Quim Monzó en el que abordava un tema molt poc important. Però que m'ha fet pensar: "Jo, que no sóc ningú al seu costat, si ell parla d'aquest tema, jo també puc parlar del meu". 

Fins aquí tot són enigmes i jeroglífics. Vaig a aclarir-ho. (Si algú ja en té prou de tanta prosopopeia i espera alguna cosa important, deixi ara mateix de llegir). 

L'article, que no tinc al davant, però que recordo, venia a dir que en aquest temps de tants avenços tecnològics (i de totes menes) reclama una batedora, maquineta o artefacte culinar que serveixi per escórrer l'enciam o similar. Ja hi ha, afegeix un estri que té una manivela que has de fer girar amb la força de la teva mà i braç perquè quedi sense l'aigua pertinent. I reclama, contundament, algun aparell que endollat convenientment estaviï l'esforç manual.

I pensant en la pura tonteria en que es basa la seva reclamació m'atreveixo a exposar la meva (que per mi és molt més greu...). És sobre el problema que en usar el telèfon si algú vol centrar la conversa no només en un; "Què tal?, Com estàs?" I això es pot allargar explicant històries (acostumen a ser "negres" si són sobre la sogre o elogiar una pel·lícula o parlar merament del temps...) per acabar: "Bé ja ens veurem un dia i parlarem...", que no m'ha causat cap més problema que fer-me perdre el temps, sinó que es tracta d'algú que et vol invitar al cine o a dinar o a anar a sentir una conferència..., aquí ve el lio, perquè el primer que t'és indispensable és mirar la teva agenda, per poder localitzar aquell dia i veure si està en blanc o no. I tens una sola mà per agafar el telèfon i estàs unida a la paret o moble, si es de taula, sense possibilitat de fugir-ne. Amb el receptor, si has tingut la sort de tenir l'agenda a prop i has pogut agafar-la, rai, però si t'has d'aixecar l'operació es complica. I una vegada passat o resolt aquest problema has de fer equilibris entre el cap i el muscle superior de la teva espatlla per poder tenir dues mans que passin les pàgines de l'agenda i quan has trobat el dia, resulta que no entens res del que està escrit perqué ho vas apuntar molt depressa i t'urgeixen les ulleres (continues fent equilibris amb l'espatlla) i ves a saber on les has deixat...! I com és (em pregunto també) que amb tants avenços no s'ha trobat encara una solució que eviti tota aquesta problemàtica. (Advertència final: el meu telèfon principal encara és de paret. "Más difícil todavia")

Bé, ja ho he dit. Ja m'he tret un pes de sobre!

Montserrat Ribas

LA POLÍTICA I JO

No he entès mai massa de política. I com que la meva memòria sempre ha flaquejat força, en les converses m'he abstingut d'anomenar noms del polítics per no recordar-los (excepte els dels capitostes...Tampoc sóc tan burra!)

Però amb el temps he anat canviant. Crec que ser cristià comporta una certa adhesió i interés polític. I jo baso els avenços en el món que vivim sota la mirada social del benestar per a tothom i, per tant, regits per ella. O sia que crear consciència social és política. A això em refereixo plenament. No cal pertànyer a cap partit per a ser polític... Cal, però, que algú o alguns pensin decideixin, regulin... Aquests alguns són els anomenats "polítics". Però, insisteixo: tota persona, amb la seva manera de viure, parlar, pensar, fa sempre política.

Rellegint el libre d'en Josep Lligades, "La política dels cristians" (XVIII premi Joan Maragall, del 2008) m'he afiançat en el que pensava i m'ha obert horitzons nous o, si més no, descuidats per a mi. Ell afirma que la gestió de la cosa pública és un afer que correspon a tots els ciutadans (dono per entés que el masculí de la darera frase inclou els dos sexes). Totalment d'acord.

Encaminar la meva visió vital vers l'estat de benestar per a tothom és la direcció que dono al meu afer polític.

Estem en un moment "dolç" (poso aquest adjectiu com sinònim d'intens, no de relaxat) per a pensar, escoltar i, sobre tot viure segons l'ètica cistiana, tant si ho són com si no.

No vull acabar sense dir dues paraules sobre el problema de Catalunya i Espanya. El sol fet d'anomenar els dos països per separat ja denota el que penso.

Recordo que amb vuit anys, en el col.legi a Salamanca, em dolia, ja que les estimanva, que les meves companyes no fossin catalanes. Tenia vuit anys! Ja sóc més raonable...

En la darrera manifestació, que, com he llegit en dos articles del diari i jo també ho penso: no sé d'on van sortir tantes senyeres estelades! Resumint: som una Nació.

Però tot el meu independentisme personal va sempre referit a que el ser de la nova Nació, si arriba a ser-ho, es basi en la justícia i el benestar social. Si no em decebria. I això és tasca de tots i cadascú de nosaltres.

Montserrat Ribas

BENEÏT FABRA!

Aquest estiu em va venir a les mans un llibre de la biblioteca del meu pare, que tenia el meu fill: "Plorant y rient" d'Emili Vilanova, imprès el 1891 per la Imprenta "La Renaixensa", Xuclá, 13, baixos. Un parell de lletres  i un accent que conté aquestes paraules ja em feren sospitar que la lectura no seria fàcil. Però endavant! El retrocés en la història, del tema que sigui, sempre t'enriqueix. En aquest cas era l'ortografia.

Efectivament vaig començar a llegir-lo i el guirigall en l'escriptura era total. De mica en mica, vaig començar en sentir un cert goig en constatar la independència absoluta ortogràfica. I el disgust del començament va anar tranformant-se en goig  per: paraules que tenia que anar endevinant i expressions noves  que intentava fer entenedores i les anava comparant amb l'escriptura d'ara. He de reconèixer que em va agradar, a la vegada que entendrir, pensant com la llengua havia sigut tan arbitrària i tan sonora, en aquella època. Perquè té una melodia que commou.

Ara escrivim tots igual. I quan apareix en un llibre una falta ortogràfica, sentim una esgarrifança estranya (la poden també sentir els que em llegeixen...), L'artífex de transformar aquell caos en aquest ordre vigent fou en Pompeu Fabra (Barcelona 1868 - Prada 1948), que estudià la carrera d'enginyer industrial, però decidí dedicar-se a l'estudi del català i a la difusió de la correcció de la llengua, de manera que va establir la seva ordenació. (Perdoneu aquesta parrafada que és prou coneguda per tothom).

Particularment el llibre en qüestió m'ha agradat, sense l'ordenació fabriana, perquè a més a més de la sonoritat de la que he parlat, m'ha recordat una manera de parlar d'algú que prescindeix de cap regla i ordre. Exagero una mica, però m'ha fer pensar en algunes frases i paraules de la meva germana (de les que estic fent memòria i recopilació).

I això ho trasllado al moment actual que vivim (qualsevol tema que escullo és per escapar del problema caòtic de nivell polític i estatal actual). Ordre? Desordre? Unitat? Campi qui pugui? Que cadascú es contesti.

El que aconsegueixi baixar l'atur i que la gent mengi. I sense grans desigualtats. És el que penso. Estic amb en Fabra. 

Montserrat Ribas

COMENCEM EL CURS

Encara que no us ho cregueu, cada any, a finals de setembre començo un nou curs. I l'equiparo amb el del 2 d'octubre de quan anava a col·legi.

És totalment absurd, a la meva edat. Però jo em sento que canvio la manera de viure de l'estiu: llegir, piscina, no pensar gaire. (Bé, aquest estiu ens hem sentit sotraguejats per diversos problemas a nivell social i polític i aquest "no pensar gaire" no s'ha pogut portar a terme), potser pregar més, contemplar la natura d'una manera més propera, parlar pausadament amb els  fills, parents i amics, si es dóna el cas...

I començo el curs: escriure, pensar més, tenir obligacions (qui no en té, se les busca...), incorporar-me més a la vida de treball que t'organitzes (perquè per sentir-me "viva" en tinc necesitat), conversar amb més amics, en fi organitzar-me una vida pensant en mi i els altres i actuant amb el màxim esforç que les meves facultats m'ho permetin. Perquè els anys pesen en bé i en mal. El que vol dir: amb més intensitat en no voler perdre el temps i en menys forces físiques pròpies de l'edat.

D'aquí es dedueix que vull mirar endavant, que la vida continua i que jo m'hi trobo de ple (com en aquells 2 d'octubre passats...). No deixo de banda els records, que són tants!, però no hi vull quedar estancada.

I que Déu m'ajudi en aquesta visió vital, fins que ell vulgui. Per part meva la decisió hi és. I que per molts anys!

Montserrat Ribas

INCONGRUÈNCIA

Ja torno a ser davant l'ordinador. Puc dir-me a mi mateixa quelcom que m'ha impressionat, dolgut, agradat, alegrat o trontollat.

Avui és la Diada. Ja ho sé. Però no en vull dir res. Prou que en sentim parlar, discutir, estar a favor o en contra pel que aquest dia significa i com anirà l'expressió del poble.

Tampoc vull parlar de que les vacances d'estiu s'acaben (la calor no) i cadascú, especialment a la meva edat, ha de saber escollir les tasques que ens faran sentir vius en el curs que comença  (el sentit de 'curs' val per a tota la vida). A vegades costa. I, per desgràcia per part de molta gent en edat laboral no les poden preveure, sinó que la seva búsqueda és un veritable martiri. Tot això donaria per fer varis blocs. Però jo retorno a un passat . 

El que més em dol és que jo, als meus 15 anys! ni ho vaig sentir comentar ni me n'havia assabentat. I fou molt greu el fet en sí mateix i la meva ignorància sobre els fets.(desconeixement bastant generalitzat perquè els "affaires" entre Alemanya i Rússia, estratègicament, es portaven en secretisme. Problemes internacionals). Ho vaig llegir ahir a la nit i tot just m'he despertat m'he assegut davant la pantalla, perquè necessitava comentar-m'ho. 

El "Titànic" va commoure i va arribar a tothom (en aquest"tothom" hi sóc jo també), però, suposo que per interessos bèl·lics internacionals no es va difondre l'enfonsament d'un  barco de l'Alemanya nazi, el "Wilhelm Gustloff", en la segona guerra mundial que va ser torpedejat per un submarí soviètic, el 30 de gener de 1945. El vaixell anava  gent que escapava del perill soviètic. S'hi van amuntegar 10.582 persones, de les que van sobreviure unes 1200. La majoria dels morts per congelació, en les aigües a una temperatura glacial.

Com a cloenda del desastre, (també me'n vaig assabentar ahir al vespre) resumiré que en cinc mesos, en aquella zona del Bàltic van morir unes 30.000 persones per la mateixa causa i les mateixes condicions.

I jo, als meus 15 anys, en aquells mateixos dies i any estava preocupada per saber el pretèrit imperfecte d'un verb en llatí o la llista dels reis gots...

Per la desgràcia i la meva ignorància va costar adormir-me ahir.

Montserrat Ribas    

JOCS OLIMPICS

Crec que molts de nosaltres, aquests dies, hem estat unes estones, algú unes hores, de cara al televisor. I un nombrós públic era present en el gran i magnífic Estadi londinenc.
Aquella gent organitzadora es va “matar” per assolir un espectacle impressionant, multitudiari, divers i imaginatiu. Pemso en les hores i hores, i dies i dies (i potser anys) que hi empraren. El resultat fou esclatant.
Doncs bé, a mi no em va agradar. Algú es pot escandalitzar en sentir aquesta afirmació. M’explicaré. Estic totalment a favor dels Jocs Olímpics. L’esforç humà i constant d’anys i anys que aportaren els participants en les diferents modalitats d’esports diu molt a favor d’ells. La meva enhorabona als qui van guanyar com als qui van perdre. L’esforç fou una constant. El mèrit correspon a uns i altres.
Els plors, uns d’alegria i per altres de sentir-se derrotats, ja entren en la meva crítica. Comprenc els del primers. Recrimino els dels segons causats per no saber perdre. En tot joc hi ha qui guanya i qui perd. Per mi és important la serenitat dels que no assoleixen el que pretenien. Els no finalistes em mereixen la mateixa admiració que els que guanyen perquè hi han posat també tot el seu esforç, que és el que val. Deixo el punt sentimental.
Passo al que m’ha portat a escriure aquestes línies, com pura expansió del que la visió televisiva em va revelar. La inauguració com la cloenda foren excessives: un espectacle que va depassar la meva admiració i va donar lloc al meu cansament: tantes imatges diferents, portades a terme amb una velocitat extrema. No puc criticar tot l’espectacle, perquè no el vaig veure tot. Quan van començar a sortir els participants dels diferents esports vaig tancar la televisió, per pur esgotament. I vull fer notar que l’apertura, que va tenir magnífics efectes en el seu desenvolupament (no ho vull negar), transpirava un esperit “chauvinista”, (valgui la paraula” que adjudiquem sempre als francesos). Perquè es va centrar en la gloriosa i no tan gloriosa història del poble anglès. (Repeteixo que no vaig veure tota l’emissió).
I són moments per tanta exaltació i despesa quan gairebé tot el món estem patint una profunda crisi? Quan no hi pensava, m’animava veure tanta gent plena d’eufòria i alegria. Però el sentit comú em portava al meu anterior interrogant.
I que pensi tothom el que vugui.

Montserrat Ribas   

FINESA ESPIRITUAL

Estem a 31 de juliol. El calor intolerable. No puc queixar-me, ja que dins de casa la temperatura és suportable. Però no es pot pensar en sortir i continuar existint...Fins ara, l’escrit és superficial i banal. Però això té un aspecte positiu per a mi: tinc molt temps per llegir. I això és el que faig amb més intensitat que quan les sortides al camp (estic fora de Barcelona) o trasllat a altres pobles propers per relacions d’amistat m’ocupen el temps.
    Fins ara una composició de lloc i estat (com si d’una meditació ignasiana es tractés) per arribar a afirmar: beneïda reclusió! Un dels llibres que he llegit és el que m’impulsa a posar-me a l’ordinador per repetir-me les idees i principis (mentre no sé escriure qualsevol pensament no el dono per entès) i si em llegeix algú  (tot podria ser, però no hi compto massa) poder comunicar el que m’ha dit el llibre: “No extingáis el Espíritu” d’en Victor Codina, SJ. (Editorial Sal Terrae.  Santander, 2008)
    I el més adient que puc dir sobre ell, ja que no pretenc, ni de lluny, fer una recessió del libre en la seva totalitat, és ressaltar la finesa espiritual que tot ell transpira.
M’interessa tot el que em parli i m’aclareixi, en el possible, la força de l’Esperit en cada persona, i per conseqüència en tota l’Església i ara m’atreveixo a dir, després de llegir aquest llibre: “en totes les Esglésies”.
    La crítica en quan es parla de l’Església és constant. Els que hi volen pensar, tot i estimant-la com a mare, l’acusen per la seva rigidesa en molts punts on la falta de llibertat és ben patent. Estic amb ells en molts punts que ara no és moment d’especificar, ja  que no pretenc allargar-me en aquest sentit. Però em dol que la crítica sigui en to dur i sever. I per fi he trobat una persona que me’n parla amb to suau, obert, lliure, entenedor i amb una direcció: no atacar els que no pensen com ell.
    Acostumo a llegir amb un rotulador, per marcar punts essencials (no en detriment dels altres) que estan exposats de forma clara i m’impacten. I el seu record m’impulsa a copiar-los. En la pàgina 169 diu: “ …Todo esto implica que la Iglesia no puede limitarse a escuchar la Palabra de Dios que le llega por la Escritura y la Tradición eclesial, sino que tiene que abrirse a escuchar lo que el Espíritu le dice a través de los acontecimientos”. I en la pàgina 185: ”Precisamente, si el Espíritu en el Evangelio de Juan arguye al mundo de pecado y de injusticia (Jn 16,7-11), ello significa  que el Espíritu nos pide cambios profundos y no permanecer por más tiempo en una situación que resulta hoy insostenible para una humanidad adulta (…) Estamos en tiempo de parto, en momentos de aprieto, pero el Espíritu puede convertir la tristeza en gozo (Jn 16,21-22).
    I a través d’afirmacions de varis documents del Vaticà II que cita, comenta: “...la presencia misteriosa y salvífica del Espíritu a lo largo de toda la historia, que siempre llega antes que los misioneros…” (pàg. 212). I en la 214 llegeixo: “…hace que todas las religiones participen del Espíritu de Cristo y sean, por tanto, camino de salvación y fuente de vida por el Espíritu de Jesús y se asocien misteriosamente al misterio pascual, aunque esto suceda de modo para nosotros desconocido…”. No m’allargo més , encara que tinc moltes més frases rotulades. Anant al llibre ho aniré recordant. I en la meva vida tindré un referent intel•ligent, alliçonador i ple d’esperança.
    Amb molta documentació i finesa exposa el que en la portada del llibre puntualitza: “Una iniciación a la Pneumonologia”. Moltes gràcies per la seva comunicació, P. Codina.

     Montserrat Ribas i Piera

HORARIS DEL COMERÇ

El problema que la premsa i altres mitjans de comunicació ens assabenten sobre els horaris nous que molts establiments demanen i exigeixen i que, a la vegada, està en discussió de la resolució definitiva, m’ha fet rumiar i no acabo de definir-me. (Encara que a mi no m’ateny personalment, però sí socialment. Tot el que es discuteix ho segueixo i la meva deliberació és personal).
L’estat actual de crisi que afecta a tantes famílies em fa pensar que per molts comerços seria positiu l’ampliació d’horaris en dies laborals i en els dies de festa. Hi ha més possibilitats de venda i la seva economia pot augmentar. Trobo negatiu, però, que es comenti sempre això de cara a facilitar les compres als turistes que invadeixen (sí, és una veritable invasió!). Només cal fer una passejada per les Rambles per quedar extenuat, amb tot el dret que tenen de venir a casa nostra, però. I el principal argument sobre obrir en dies de festa es fa recaure. per part dels qui hi estan a favor, en que els turistes puguin invertir a totes hores. O sia és una bona solució per incrementar les vendes.
Però, senyors meus, no tenen calendaris i rellotges aquests visitadors de la ciutat per organitzar-se les compres? I el consum inútil, moltes vegades, s’incrementa d’una manera absurda i folkòrica… I crec  que denigra el ser de la persona augmentant sense to ni so el consum i convertint el necessari en superflu.
Un altre punt a considerar és la unió, i si més no, la relació que tota familia necessita per a viure com a tal. És l’exclamació d’un nen alemany: “Els dissabtes el papà és meu” (i ara afegiria ;”i els diumenges” (d’un article del diari).
Per tant, quan parlen el pares amb els fills, l’esposa o companya amb el marit?  Si  això dels festius s’accepta, penso en un desordre familar, una possible manca d’intercanvi d’idees, al no poder estar junts els membres de la familia. I  no és molt més important això que l’augment de les compres ?
I posats, en el cas d’acceptar-ho, ¿per què no puc trucar i parlar amb el meu advocat, administrador, dentista o podòleg en casos greus urgents i dolorosos que m’afecten, precisament, en els caps de setmana ? D’això no se’n parla. El consumisme guanya la partida.
Diuen que a Madrid ja s‘ha definit la permissivitat horària dels comerços. Amb el temps veurem si és positiva la posició presa. I com repercuteix en l’aspecte social i familiar.
No he expressat de manera clara la meva posició, però crec que ja es deixa entreveure.

Montserrat Ribas   

TOT ÉS POC

Ahir vaig veure el partit: Espanya - Itàlia (no cal dir de futbol, perquè suposo que la majoria de les persones, després d'aquella onada de pluja, es trobava a casa. I amb pluja o sense atreu i entusiasme a molta gent).

No sóc una "fan" de l'esport i el veig o no el veig, segons les situacions ambientals (companyia a casa), I, a més, acostumo a veure només la segona part, perquè vaig fent diverses coses per casa i fins aquell moment no estic lliure. I pels petards ja sé com ha anat fins aleshores. Com sempre, doncs, quan vaig seure vaig comprovar els dos gols que Espanya havia fet. No em va venir de nou. I després el triomf va continuar. Té un cert punt estètic veure jugar bé (deixant de banda les empentes, caigudes i cops que es propinen volutàriament o no) i es pot dir que els tres quarts d'hora no és temps perdut per a mi.

Però no és l'objectiu d'aquestes línies parlar de l'esport en sí. Ni hi entenc massa ni m'obsessiona.

El que vull ressaltar és el desencís que sento en apreciar que  que una victòria, com la d'ahir (i la de tantes vegades per un o altre equip), que ha demanat un gran esforç i estatègia, i que tot això s'ha assolit després d'uns entrenaments estressants i repetitius, rebin com a reconeixement un objecte, com és una copa, per moltes incripcions que porti. Pot semblar surrealista el que penso i dic però és el meu punt de vista.

I parlo així perquè sempre ho comparo mentalment amb la "condecoració" que vivia jo en el repartiment de premis del col·legi, en acabar el curs. Es concentraven en la sala d'actes (era el menjador habitual, sense les taules i el lloc era digne, ja que era de recent construcció). I ens anaven anomenant a cada una, que ens posavem de peu per ressalta més l'acte, i després del nom es citaven el premis que se'ns atorgava: que si religió (era el més anomenat), que si història, que si ciències naturals, que si matemàtiques (era el menys citat), etc, etc... I darrera del meu nom aquest menys citat era el que obtenia , entre d'altres, més repetitivament. Anava a la taula presidencial i la monja, cap d'estudis feia l'entrega d'un llibre per premi obtingut. El rebia i anava a saludar els pares, que com la resta de familiars de totes assistien a l'acte. I tornava al meu lloc. I el desencís, cada any, era la sensació desagradable que sentia. M'havia esforçat tot l'any en aquesta assignatura estimada per a mi, però, a la vegada, havia tingut que vèncer moltes dificultats, Havia treballat a fons, a casa i a col·legi i el resultat positiu no m'havia sigut fàcil... I com a reconeixement havia rebut un llibre, qualsevol llibre, interessant o no. Però un llibre era el resultat de la meva tenacitat en aquesta àrdua assignatura.

I quan veig la copa en el camp de futbol, enmig de grans aclamacions, m'enrecordo del meu llibre dels anys 40 i pocs. I el desencís es reprodueix. Coses meves! Però que em prueixen un cert malestar.

Trobaria molt més digne, enlloc de la copa i el llibre, que només unes paraules sentides i agradoses fossin el colofó de l'èxit. Sentiment meu, potser molt particular. Però ho he viscut i visc així... Què hi farem!

Montserrat Ribas

UN LLIBRE SINGULAR

La raó del títol és que l'autor ha assolit, parlant de la malaltia d'una persona fins a la seva mort, entonar un cant a la vida.

L'autor és Pablo d'Ors (Madrid, 1963). És nét d'Eugeni d'Ors, de qui faig la referència per aportar el meu convenciment que un avantpassat famós no marca ni senyala positivament o negativa la seva vàlua. Si ell val és per si mateix, no per ser nét de qui és. I una nota que em va entendrir: dedica el llibre a la memòria del seu pare (deixant de banda el seu avi).

El llibre es titula "Sendino se muere". Em va estranyar, en les primeres línies,  que les referències que fa al tal Sendino fossin expressades en femení. Tot seguit vaig saber que es tracta de la malaltia i mort d'Africa Sendino, metgessa d''hospital. L'autor és sacerdot i escriptor. La seva tasca era atendre, acompanyar i parlar amb els malalts que es trobaven hospitalitzats, i en general, en situacions greus. Aquesta va ser la trobada entre ells dos: atenció de part d'ell a una malalta més i l'hospitalització per la seva malaltia per part d'ella.

Sendino (ja l'anomeno com ell va fer sempre) va comentar un dia a un  company de feina: "Tengo un càncer de mama". Amb naturalitat i senzillesa (tot i sabent els resultats nefasts que podia comportar. I, efectivament, la malaltia va fer un curs progressiu d'empitjorament. Ell expressa: "tuve el honor de conocer i frecuentar a Sendino durante las últimas semanas de su vida." La qualifica d'"especial";  més endavant passa a trobar-la "admirable", per acabar amb "insigne".

Descobreix la seva sensibilitat per la compostura del seu posat i  per la dolcesa de la seva parla, entre d'altres qualitats.  Persona culta, però sempre senzilla en la forma d'expressarse. (Crec que el segon és sempre conseqüència del primer). I quan ella li demana que l' ajudi a escriure sobre com porta la malaltia, perquè li han demanat que ho faci, ell ho accepta. I llegint notes del seu diari,  escrit de forma inconstant i irregular va decobrint  la gran dona que ja intuïa  i va regraciant cada vegada més la sort que ha tingut en conèixer-la s'adona que en augmentar la gravetat de la malatia els escrits d'ella van agafant un to més dispers, més fluix i infantil. Fins que va morir.

L'autor anota:" 'Sendino se muere' no és ciertament lo que ella escribió sinó lo que yo aprendí a su lado mientras intentó escribir". No m'allargo més en les seves apreciacions perquè crec que només llegint-lo hom por interioritzar-lo (Fragmenta Editorial). Un pensament d'ella m'ha copsat i el vull exposar: "...Porquè si ayudar a los demás es bueno, mejor es ser ocasión para que los demás nos ayuden. Sí, lo más difícil de este mundo es aprender a ser necesitado."

Només amb aquestes línies meves podeu copsar tot el que es desprèn del llibre: parlant de la mort es descobreix la grandesa de la vida.

Montserrat Ribas