INTERROGANTS

Abans d'ahir vaig patir dos veritables xocs o vaig viure dos experiències punyents, digueu-li com volgueu...

No voldria parlar com a protagonista. Però no en tinc més remei. Vull escriure en aquest bloc sentiments i vivències que em colpegen en un o altre sentit. Avorrit per als altres? Potser sí, però escrivint-ho m'ho explico a mi mateixa. Tinc necessitat d'aquestes expansions per intentar entendre la meva vida. (Si algú ho llegeix i vol deixar-ho estar, està en tot el seu dret. Però jo ho necessito).

Per la tarda, junt amb una altra amiga del col·legi (que en fa d'anys d'això! Ben mirat, de tot ja en fa molts d'anys...!) vàrem anar a casa d'una altra companya de classe. Ens coneixem des dels 10 anys. Els meus records i tota la vida que he entravessat (o ella m'ha entravessat a mi...) la tinc present i l'estimo i sóc fidel al seu record. Ja estem, doncs, a la casa d'aquesta segona. Teníem noticies negatives sobre el seu estat mental. Em va conéixer. Ens vàrem abraçar amb tot l'afecte. Però, la continuació? "Mira mi reloj que siempre llevo puesto. Ahora marca las seis. Despues vendrá el siete... A la Misa que voy cantan el 'Ave, ave, ave Maria...' (i va cantar completa la cançó mariana que entonen a Lourdes). Tengo tres servilletas, pues tengo que ir limpia i una sirve para canviar la otra i ponermela cogida a la brusa i la otra en la mesa...però no, tengo tres... " No continuo perquè amb aquest petit esqueix es comprèn  la seva actuació i situació mental. Hi vàrem estar una hora. Sempre amb el mateix tipus de conversa, fins i tot un moment la va acompanyar amb uns passos de ball. Jo plorava per dins i va esclatar per fora quan vaig sortir de la casa. La amiga i jo estàvem abatudes i ni podíem gairebé comentar res. Primer xoc moral.

Arribo a casa. Sona el telèfon. "No deus saber qui ha mort, de manera fulminant? El rector de la teva parròquia, Mn. Joan Rovira". "No pot ser...El diumenge vaig parlar amb ell... Una persona tan serena, amable, que amb les seves paraules senzilles, entenedores per a tothom, difonien la Bona Nova d'una manera sentida i exemplar..." Com podeu veure tot el que vaig expressar d'una manera atropellada em recorden una mica les paraules de Maria Magdalena, davant el sepulcre buit:" Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré" (Jn 20,15b). Ben mirat la relació està en que foren unes paraules intempestives, dictades per un cor adolorit. (S'entén una mica?). Segon xoc moral.

Entre el primer i el segon xoc vaig entrar en una església. No podia pregar. Silenci absolut per part meva. Era Ell qui em tenia que dir quelcom. Al poc començava la celebració d'una Missa. Vaig restar-hi, seguint-la automàticament. En combregar vaig pensar que Jesús m'acompanyava. Primer resultat positiu.

El segon xoc em va fer retornar a restar quieta, esperant la resposta a la meva nova pregària en silenci.

I he de confessar que una certa pau interior em va envair. Dolor i pau es van entrelligar dins meu. El Senyor va contestar el meu silenci...

En l'acte d'acomiadament, avui, en entrar el fèretre a l'església, hem entonat: "Poble de Déu / poble en marxa /..." Acabo. Sobren els comentaris.

Montserrat Ribas  

DEMANAR?

Fa uns quants anys vaig fer la tesina per a la llicència de Teologia sobre "La demanda de petició". Vaig llegir què opinaven persones especialitzades, pensar, recordar el que havia sentit des de petita... Com podeu veure tenia un guirigall davant meu. I el tema m'era molt proper vitalment, com a tot ésser humà. 

Però mai dono per resolta una qüestió de forma categòrica. Perquè el pensar no s'atura i, com la vida, continua en estudi, o sia, donant-l'hi voltes. Sobretot en qüestions tan properes, punyents i aclaparadores. 

En la preparació d'aquell escrit que havia de ser la formulació del meu pensament, em va aclaparar força el pensament d'Andrés Torres Queiruga. Vaig parlar amb ell fins i tot. Les meves preguntes eren contestades de la manera que exposa en els seus llibres. Em convencia i, a la vegada, em destirotava. 

Vaig arribar a la conclusió, com ell afirma, que Déu ja sap tot el que desitgem i necessitem i la pregària de petició és un afegitó una mica inútil. Per posar un exemple: ¿Déu lliurarà de la mort a aquella persona per a la que li demanem li retorni la salut? Coneixem, per experiència, que en aquell cas i en aquell altre i en el de més enllà la salut no retorna, malgrat la demanda sigui ferma i continuada. 

Assentada i acceptada aquesta posició, exposava com la comunicació dels nostres problemes en to de súplica al Senyor era una manera de sentir-me prop d'Ell. De lo contrari, estava sola i Déu molt lluny de mi. Per aquesta raó i en aquest sentit no havia d'abandonar-la. 

Precisament fa pocs dies en Torres Queiruga donava una conferència aquí a Barcelona. No hi vaig poder anar. Però comentaris que he sentit em continuen ajudant en aquest pensament-solució que transcórre juntament amb la meva vida.

Vaig a un pensament que ell va exposar: En les families on hi ha un fill malalt, els pares estan al costat d'ell. No per això és segur la curació, però aquest acompanyament és sempre positiu. Per a tots.

I aquí ve la semblança amb la pregària de petició: Déu ens ha creat i continua creant-nos continuament. Així com el dels pares amb el fill malalt, Déu Pare vol sempre tota relació basada en l'amor.

Em dóna pau i tranquil·litat tot pensant en la comunicació meva amb Ell en tot tipus de circumstàncies: alegres i doloroses. Ell no ens abandona mai. Com correspondrem nosaltres?

No he volgut "sortir d'estudi" amb aquest tema, en aquests moments i temps difícils que travessem. Tot al contrari. Hi trobo el fonament.

Montserrat Ribas  

  

PERSONAL I UNIVERSAL

Al mes de juliol vaig rebre una carta-paquet d'uns amics que viuen a França. M'enviaren una carta de tres folis regraciant el meu darrer llibre (puc dir darrer perquè n'he escrit dos!) i, a la vegada, establir una "conversa", ja que la simpatia és mútua. Hi adjuntaren una tarja de la darrera exposició d'un dels fills que és pintor, diversos prospectes interessants... i un llibre. Es titula "Temoignages" (Desclée de Brouwer.- Paris, 1954). El vaig fullejar i com a tema en la primera pàgina el titula amb lletres ben grosses: "LA MORT",  i ho explicita (i atenua, vaig pensar) en la portada: "La mort et l'au-dela".

Eren els primers dies de vacances. Ben mirat jo ja faig vacances tot l'any (que no vol dir no fer res, però sí estar lliure d'un treball fix, als meus 84 anys...) a la casa d'estiueig. Sortia d'onze dies d'estar ingressada a la Dexeus i en aquella situació, tot i que a mi m'agrada encarar els problemes i situacions, em vaig concedir un repòs, vaig pensar que el llegiria més endavant i el vaig deixar aparcat.

Fa pocs dies, a final de setembre, m'hi vaig endinsar sense massa ganes, però els llibres que un amic m'envia seran sempre llegits... I sorpresa! En dos dies l'he llegit (182 pàgines, lletra menuda i en francès, tres detalls que podien haver creat dificultats). Em sentia  alliberada. De no sé què. Però alliberada...

Tot i pensant en el que vaig exposar en el llibre "Fer-se gran", sobre la vellesa i les seves tares amb un sentit el màxim positiu possible, a l'hora de la veritat he de fer un esforç diari-matinal per viure-ho tot en el sentit positiu que proclamo. Però, senyors meus, costa, cal un esforç continuat. I si a més surts d'un ingrés hospitalari, la cosa es fa encara més dificultosa. Doncs bé, aquest llibre on hi escriuen diversos autors donant compte del que significa aquest acabar, que no és tal, sinó un continuació totalment joiosa de la nostra vida i on també s'hi expliquen finals de vida concrets, em va mostrar un  felicitat i joia en els meus moments vitals actuals. 

Vull fer notar que dissenteixo d'alguna de les afirmacions i que algun capítol, en llegir només el títol, com pot ser: "Presence des morts", es podria passar de llarg (però com que una altra de les meves manies és llegir la totalitat del que tinc entre mans... també ho he llegit i en alguns punts no m'hi trobo).

Però vaig a allò positiu. Cito alguns passatges que m'enforteixen.:

"Le chrétien devrait vivre en présence de la mort comme il vit en présence de Dieu".

"On n'improvise pas sa mort; on meurt chrétiennement dans la mesure exacte oú l'on a vécu chrétienneme".

"...car l'amour est aussi fort que la mort et restera finalment le grand victorieux".

"Mourir n'est pas finir, c'est le matin suprême...".

I moltes cites evangèliques, que crec heu llegit tots un moment o altre. Amb Crist ressuscitarem.

Tot això em fa pensar i somriure i sentir que la vida de l'home comença a la terra per arribar a un moment on la continua  en aquest "Au-delas" infinit. La vida és una gran unitat. 

Enteneu que em sentís alliberada?

Montserrat Ribas 

ELS SENTIMENTS NO TENEN DATA

Han passat molts dies i esdeveniments des del meu darrer escrit en aquest bloc. Però, ja una mica estabilitzat tot: vacances, clínica i metges, tornada a Barcelona, etc.. vull retornar a expressar els meus sentiments que sorgeixen en moltes ocasions (si la vida es contempla, i no es viu amb inconsciència, cada dia hi ha alguna cosa que ens eixampla o encongeix el cor), que és la finalitat que em proposo: reviure-ho escrivint i , si es dóna el cas, donar-ho a conèixer,

He acabat el preàmbul, que creia adient. I retornant al títol que encapçala l'escrit, vull parlar d'un esdeveniment del que em vaig assabentar el dia 6 de juliol passat. Per dos articles de La Vanguardia.

El diplomàtic suec Raoul Wallenberg es va proposar ajudar a pal·liar la mortaldat dels nazis vers el poble jueu. Va salvar més de 300.000 jueus hongaresos, xifra que pot ésser molt més elevada. El diumenge 9 de juliol de 1944, el diplomàtic suec arriba a Budapest. Els nazis, en els dos mesos anteriors, havien deportat a Polònia a més de 400.000 jueus hongaresos.

Wallengerg, de 32 anys, es proposa salvar a jueus de la deportació als camps d'extermini. Ho fa utilitzant les institucions del dret diplomàtic. I acull  en 30 edificis, on oneja la bandera sueca, a molts jueus, que no podran ser deportats. Passen a ser "suecs pendents de repatriació".  

Wallenberg desapareix quan l'exèrcit Roig entra en Hongria, al derrotar als nazis. No se'n sap res més. Es tem que fou executat. Però el que més em crida l'atenció és que no mor en mans dels nazis, sinó que desapareix el 17 de gener de 1945, després de la derrota nazi.

He fet un breu esquema d'un home, per mi fins ara, desconegut, que en saber d'ell m'ha alliçonat, admirat, emocionat i he estimat.

Què en penseu de les canonitzacions que "a bombo y platillo" celebra l' Església? No en parlo en contra.

Però aquest home figura ja en el meu Santoral. I la seva tenacitat i valentia m'acosta a Déu.

Montserrat Ribas 

ELISABETH

No em pregunteu perquè escric aquest bloc ja que ni jo mateixa ho sé.

Penso en l'Elisabeth Sánchez que va morir  el divendres passat, dia 6, i l'enterrament va ser el dissabte, 7 de juny, abans d'ahir. I el dolor i el pensament continuen. He d'expansionar-me.

Fa uns mesos em varen dir que li havien diagnosticat càncer. Feia poc que, en una reunió d'amigues que havíem treballat com Assistents Socials a Càritas, vaig preguntar com es trobava i em digueren que molt malament. I als pocs dies em van telefonar que havia mort. Tenia 54 anys.
Em comunicarem que la cerimònia era l'endemà a 2/4 de10 al Tanatori de Sant Gervasi. No m'ho vaig ni plantejar. Al moment vaig pensar que hi assistiria.

Fins aquí sembla un cas més dels molts que m'envolten. Em sento sempre dolguda, però  si no quedés una mica banal i fora de to, diria que ben aviat la meva vivència és: "y a otra cosa, mariposa". Però ara ve el que no m'explico a mi mateixa: feia 17 anys que no la veia. No havíem continuat cap relació entre nosaltres, típica de les que han treballat en un mateix lloc i en una mateixa tasca durant uns anys, fins que la meva jubilació m'apartà del treball i, per tant, d'ella. I el sorprenent es que em va afectar molt i la necessitat d'anar a l'enterrament fou ineludible. Per què? No ho sé. Però fou així. I en parlo i hi penso i el dol em continua.

Casada, amb un fill de 16 anys, filla única. Tenia un pervindre vital prometedor. I, de sobte, la familia va patir una greu ferida.

A Càritas havíem treballat, quan jo vaig començar ja bastant gran, en el mateix grup. La recordo sobretot com a persona sumament carinyosa i agradable. Perquè aquest dol dins meu per la mort d'una persona amb la que ja no m'unia cap relació?. Repeteixo, ni jo mateixa ho sé.

I en la cerimònia de comiat em vaig sentir fortament colpejada pel dolor que traduïen amb llàgrimes contínues els pares. Intueixo el patiment que sentien el marit i el fill. Però em vaig sentir molt compenetrada amb els plors dels pares, a qui no coneixia, però el seu dolor em va commoure.

Elisabeth, poc podries pensar en la meva reacció tan punyent. L'única resposta que em dono a mi mateixa, és que te la mereixes. 

Montserrat Ribas

LA MEVA GERMANA

"Converses amb la meva germana" és el títol que he triat pel meu segon llibre. Pot ser que, a la meva edat, parlar d'un segon llbre (i més quan el primer data de pocs anys enrera) faci riure o somriure una mica. Però la vida és impensable, i la meva vena d' escriure també.

La presentació del llibre va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès el passat dilluns, 26 de maig. No aprofito, doncs, aquestes línies per ampliar un possible públic, ja que ho escric uns dies després. Que si és una mica de propagaganda? Doncs, potser sí... Encara que odio forçar a ningú a la seva lectura. Però, com explicaré a continuacó, és un llibre en honor de la meva germana Carmen. I per això em permeto a mi mateixa la llibertat de parlar-ne. Editat per l'Editorial Saragossa, es troba en la Claret, La Central, etc...Dades que explicito pensant en el goig que sentiria la meva germana. Res més.

La Carmen i jo érem totalment diferents. Ella divertida, treballadora, esbalotada... Jo més quadrada. Massa. Va treballlar uns 35 anys a Càritas Diocesana, com Assistent Social, atenent  a la gent  més desvalguda. El seu treball es convertia en amistat i ajut alhora.

Però amb una total anarquia. Amb el seu desordre d'horaris, treballant moltes més hores que les estipulades... Però dues Llars de Jubilats es van edificar i posar en activitat ( col·laborant amb els voluntaris de les dues Parròquies, està clar...), una en el barri de Pomar de Badalona i l'altra en el Carmel. Potser, més ben dit crec que la seva anarquia, que jo li criticava tant, va resultar netament positiva. 

El llibre consta de 13 Converses que jo estableixo amb ella, parlant de tu a tu, en un sentit actual, (pot semblar una mica surrealista, que ho és, ja que ella va morir físicament fa 12 anys!).

I abordo 13 temes en els que incloc d'una manera poc cronològica sentiments, fets, esdeveniments, anècdotes...que tenen a veure amb el tema  que encapçala la "Conversa".

Les tres darreres sí estan centrades pels darrers aconteixements, doncs són "La malatia", "La mort" i "Cant a la vida".

Són moltes les anècdotes que estan impregnades d'humor. Els meus fills no recorden haver rigut mai tant com amb ellla, amb  les seves ocurrències, converses i vivències.

Però també hi ha el vessant doloròs: malatia durant 10 anys, (que s'incrementa en el seus darrers 5 anys) amb les entrades a Urgències del Clínic, amb ingressos a quiròfans, proves contínues d'endoscòpies, cataterismes, diàlisis tres vegades a la setmana, embòlies que li porten a la pèrdua de la visió, atrofia locomotriu, etc, etc, etc... I tot ho va pasar sense perdre aquell fons d'alegria i de forta valentia que va demostrar durant tota la vida.

Acabo. No és una biografia d'ella el que he volgut escriure. Són passatges de la seva vida, escrits amb tota la meva estimació. He disfrutat molt parlant amb ella. I d'ella.

Dues coses vull ressaltar del meu escrit: La gran diferència temperamental entre les dues que havien donat lloc a moltes recriminacios per part meva, han canviat de sentit. Penso que el seu desordre i anarquia em fan transformar les recriminacions amb una admiració pel que va comportar el saber estimar i treballar posant-hi tot el seu amor en tot i tothom.

I també vull resaltar la seva valentia en tot moment, durant la seva vida i en la seva malaltia.

No m'allargo en les innombrables anècdotes  que es troben en les "converses". Però va saber-nos alegrar i fins i tot fer riure en moltes ocasions.

La darrera frase la dirigeixo a ella, tot dient-li: "Gràcies, Carmen, per la teva gran estimació i per ser com eres"

Montserrat Ribas

PER SI NO S' ENTÉN

He estat uns dies a Mallorca. No penso fer un reportatge del paisatge, ciutats, platges... Només apunto que no cal anar lluny a gaudir de pau i bellesa ambiental. Mitja hora d'avió et trasl·lada a aquesta illa tan propera i nostra. Com sempre que hi vaig torno amb una certa recança. Però la vida continua...

Vull només parlar d'un fet que em va indignar i fer riure alhora. 

En els autobusos ciutadans que circulen per Palma, com orientació que donen als passatgers, anuncien per altaveu la propera estació on pararà. Fins aquí tot esta conforme. És a dir, és una bona ajuda perquè hom no es despisti en el recorregut que vols fer (i més si no coneixes massa l'entorn, com jo mateixa). La incongruència està en que la veu que defineix la parada ho diu en català i en castellà.

Copio textualment tres de les parades que es van anunciar. (Redueixo a citar-ne tres, però totes tenien les mateixes característiques) perquè es vegi fins on arriba la tonteria lingüística: 

"Plaça del mercat.. Plaza del mercado

Plaça del rei Jaume primer.- Plaza del rey Jaime primero. (Fins el nom del rei es va variar!)

Parada Indústria, vuit.- Parada Industria, ocho"

Vaig arribar a la conclusió de que creuen que la gent és tonta. I a més, (sobre tot!) que el castellà no es perdi en les illes!

Tristement divertit!

Montserrat Ribas

SOBRE EL PERDÓ

El títol ja indica que avui el tema és seriós. I no sé la raó de parlar-ne perquè no he tingut cap entrebanc amb ningú recentment. Però fa temps que el tema em volta pel cap i avui vulll expressar el que penso sobre el fet de perdonar.

Els cristians som conscients de que en el "Pare Nostre" en parlem a diari. Potser d'esma, a vegades... I més en general, quan perdono un menyspreu o ofensa petita o gran que m' afecta més o menys, reflexionant-hi té com a desenllaç el meu perdó.

Però em pregunto, aquest perdonar és total, exigit pel meu sentit ètic o hi queda un ressentiment mínim endinsat dins meu? Parlo sempre en el meu cas, de ferides psicològiques, eventuals, mai físiques (les desconec).

Crec que, sense voler-ho, em pot quedar algun retret junt amb el perdó encara que sigui de manera molt tènue. Actuaré i parlaré, com abans amb la persona per la que m'he sentit ofesa? Com entenc aquell perdó que he concedit de tot cor? Ni jo mateixa m'ho sé contestar...

Fa pocs dies vaig anar a Saragossa, i em vaig retrobar amb una amiga, (l'amiga més amiga, com dèiem quan érem petits) amb qui vaig anar a col·legi quan teníem 9 anys, el curs 1938-1939. En tornar jo a Barcelona, vàrem continuar tenint un cert contacte, però feia uns quaranta anys que no ens havíem vist. Els meus records i afectes perduren al llarg dels anys... Però vaig al que em porta aquesta eventualitat. El 1936, van matar, per les bones (millor dit per les males) als seus pares i els dos germans. Van quedar tres nenes que ingressaren com internes en el col·legi. El perdó vers els assassins pot haver sigut complet per part d'elles i quedar en un sentiment de pau o, si més no, d'indiferència? No sé contestar a la pregunta. La deixo en l' aire. ( I que Déu hi faci més que nosaltres...) 

Em ve a la memòria un altre acte brutal, amb una resposta exquisida que admiro i enalteixo ( i que també em fa trontollar el raonament). El pare d'una amiga meva de Barcelona, els primers dies de la guerra (1936), va anar a una comissaria a preguntar, per instàncies de l'esposa que va recórrer a ell, per un amic que s'havien endut "els milicians" de casa seva, i del que no en sabia res. A l'Arrabassada van matar-los a tots dos. En assabentar-se del brutal i sense sentit fet, la mare de l'amiga en qüestió (la nena tenia 6 anys) va reunir als tres fills i van pregar (iniciativa de la mare) pels que ho havien fet. No sé expressar cap comentari sobre aquesta magnífica reacció... I em pregunto: van quedar tots en pau ja per sempre?

Amb tos els meus dubtes, passo a les paraules de Jesús en la Creu: "Jesús deia: -Pare, perdona'ls, que no saben el que fan" (Lc 23, 34a).

El perdó que ens concedeix Déu, en demanar-li per les nostres faltes, lleus o greus, és el que clarament veig i afirmo de manera contundent que ens el dóna d'una manera total en aquell moment i per sempre. D'aquest perdó total no en tinc cap dubte. Només d'aquest. Dels altres...

Montserrat Ribas

  

DIUMENGE DE RAMS

No penso descriure els fets d'aquest dia en que recordem l'entrada de Jesús a Jerusalem, previs a la seva imminent passió. Els quatre evangelistes la narren. I la majoria de nosaltres l'ha llegit i viscut cada any. 

Encara que jo considero la vida i el pas dels temps com una línia contínua, és bo replegar-se cada any a la història passada, per a fer-la viure dins nostre de nou.

Amb el meu fill vàrem, doncs, assistir a la benedicció de rams, palmons i palmes que en la Rambla Catalunya, davant de l'església de St. Ramon de Penyafort, va organitzar aquesta parròquia. Seria millor emprar el verb celebrar, més que assistir.

Vàrem evocar els cants de l'entrada de Jesús a la Ciutat, amb exclamacions de joia i la benedicció dels rams agitats per donar-li la benviguda, repetint l' "Hosanna! Beneit el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!" (Jo 12, 13b).

En acabar, nosaltres assistírem a la Missa que, dins l'església, es celebrà a continuació. Vàrem pujar al presbiteri on havien improvisat unes cadires per ampliar l'aforament. Allí, doncs, molt a prop de l'altar seguírem el ritual i visquèrem la celebració.

Però, per fi arribo al fet que vull assenyalar i m'ha portat a exterioritzar una emoció espontània que ni jo mateixa esperava sentir. Un grup de nens i nenes, de 3 a 12 anys, més o menys, acompanyats de dues catequistes van abadonar l'església en començar l'evangeli, per tornar al voltant de l'altar poc abans de la consagració. Tot amb molt d'ordre. El sacerdot els va adreçar unes paraules adients al seu nivell d'infants. Abans de la comunió baixaren del presbiteri, sempre amb les seves palmes i palmons.

Arribo (per fi!) al que volia expressar. El darrer nen que va baixar, una mica separat dels seus companys, d'uns quatre anys, vestit una mica desgabellat, ja que tant la camisa, com la jaqueta, com els pantalons li venien molt grans (suposo que ja li van comprar així perquè amb la creixença pugués portar-ho uns anys) es va girar vers l'altar, amb el palmó a la mà i una expressió en la cara que no puc definir. Potser no havia entès gaire el què de tot allò, però en mirar l'altar la seva cara reflexava  innocència, bondat i curiositat alhora, que a mi, encara no sé per què, em va emocionar i vaig sentir rodolar una llàgrima dels meus ulls.

Aquest petit detall em va fer viure intensament el sentit d'aquella festa de goig i, a la vegada, preludi del dolor del Senyor d'una manera forta i impensada. Si hom no ho troba lògic, jo tampoc. Però va ésser així. 

Vaig comprendre a fons la frase de Jesús. "Deixeu estar els infants. No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del del cel és del qui són com ells".

Montserrat Ribas

SOMRIURE

Cada dia a La Vanguardia hi ha un petit espai titulat "La foto del lector", on n'apareix una, que algú ha enviat, xocant i singular per un detalll o altre, i que acostumo a mirar amb veritable curiositat. Em constata el deficient coeficient intel·lectual i pràctic d'una part (mínima, g. a. D.!) de la humanitat. 

Ja pot ser un pas de vianants que s'acaba en una paret, per tant intransitable, o bé dos indicadors de carretera, que, a pocs metres l'un de l'altre, indiquen el mateix nom en direcció oposada, o uns recipients d'escombraries posats en la vorera d'un carrer estret, que dificulta el trànsit peatonal.... He de dir que m'empipa i penso en el despiste dels dirigents d'aquelles anomalies. Però dec ser masoquista perquè sempre m'hi fixo. I sempre m'emprenyo (aquesta paraula no l'empro mai. Potser és la primera vegada que ho faig però és la que he trobat més adient...)

La d'ahir, (i per això escric aqueste límies) no va tenir l'efecte d'importunar-me. Es tracta de la foto d'un anunci en un aparador d'una botiga d'accessoris infantils. I en grans lletres majúscules hi han posat pomposament: "PROMOCIÓ" al costat d'uns dibuixos de cadiretes per nadons. I a sota de la tan orgullosa i fantàstica promoció hi figura: P.V.P. ABANS: 110 euros indicant amb una linea diagonal sobre el preu, que ja no està vigent. Quina sort pot assolir el possible comprador! Perquè sota el preu antic s'hi llegeix:: P.V.P. ARA: 109,99 euros. Tota una ganga!!

L'autor de la foto, el lector David Arasa, comenta en l'encapçalament: "Quina gran promoció ! Per llogar-hi cadires!". I el comentarista hi afegeix: "Li prendran dels dits?".

És agradable trobar aquest tipus de notes. Eren les 12 de la nit quan jo fullejava el diari i em vaig adormir amb un ampli somriure. Tot agraint el gran descompte... 

Montserrat Ribas