UN LLIBRE SINGULAR

La raó del títol és que l'autor ha assolit, parlant de la malaltia d'una persona fins a la seva mort, entonar un cant a la vida.

L'autor és Pablo d'Ors (Madrid, 1963). És nét d'Eugeni d'Ors, de qui faig la referència per aportar el meu convenciment que un avantpassat famós no marca ni senyala positivament o negativa la seva vàlua. Si ell val és per si mateix, no per ser nét de qui és. I una nota que em va entendrir: dedica el llibre a la memòria del seu pare (deixant de banda el seu avi).

El llibre es titula "Sendino se muere". Em va estranyar, en les primeres línies,  que les referències que fa al tal Sendino fossin expressades en femení. Tot seguit vaig saber que es tracta de la malaltia i mort d'Africa Sendino, metgessa d''hospital. L'autor és sacerdot i escriptor. La seva tasca era atendre, acompanyar i parlar amb els malalts que es trobaven hospitalitzats, i en general, en situacions greus. Aquesta va ser la trobada entre ells dos: atenció de part d'ell a una malalta més i l'hospitalització per la seva malaltia per part d'ella.

Sendino (ja l'anomeno com ell va fer sempre) va comentar un dia a un  company de feina: "Tengo un càncer de mama". Amb naturalitat i senzillesa (tot i sabent els resultats nefasts que podia comportar. I, efectivament, la malaltia va fer un curs progressiu d'empitjorament. Ell expressa: "tuve el honor de conocer i frecuentar a Sendino durante las últimas semanas de su vida." La qualifica d'"especial";  més endavant passa a trobar-la "admirable", per acabar amb "insigne".

Descobreix la seva sensibilitat per la compostura del seu posat i  per la dolcesa de la seva parla, entre d'altres qualitats.  Persona culta, però sempre senzilla en la forma d'expressarse. (Crec que el segon és sempre conseqüència del primer). I quan ella li demana que l' ajudi a escriure sobre com porta la malaltia, perquè li han demanat que ho faci, ell ho accepta. I llegint notes del seu diari,  escrit de forma inconstant i irregular va decobrint  la gran dona que ja intuïa  i va regraciant cada vegada més la sort que ha tingut en conèixer-la s'adona que en augmentar la gravetat de la malatia els escrits d'ella van agafant un to més dispers, més fluix i infantil. Fins que va morir.

L'autor anota:" 'Sendino se muere' no és ciertament lo que ella escribió sinó lo que yo aprendí a su lado mientras intentó escribir". No m'allargo més en les seves apreciacions perquè crec que només llegint-lo hom por interioritzar-lo (Fragmenta Editorial). Un pensament d'ella m'ha copsat i el vull exposar: "...Porquè si ayudar a los demás es bueno, mejor es ser ocasión para que los demás nos ayuden. Sí, lo más difícil de este mundo es aprender a ser necesitado."

Només amb aquestes línies meves podeu copsar tot el que es desprèn del llibre: parlant de la mort es descobreix la grandesa de la vida.

Montserrat Ribas

CORPUS

"¿Quién te ha visto y quién te ve?" Potser aquesta expressió (que jo barrejo en la meva parla catalana per donar-hi més força) és una mica excessiva en aquest fet que vull explicar. Però hi ha gran part de veritat.

Ahir, dia al que s'ha traslladat la festa religiosa del dijous següent a l'octava de la Pentecosta per celebrar amb solemnitat especial l'Eucaristia, surt en processó la Custòdia de la Catedral amb Jesús sagramentat pels carrers de Barcelona. Tot això ja ho sabeu tots. És a tall introductori. Festa establerta per Urbà IV i universalitzada per Joan XXII. Als Països Catalans la festa arrelà a partir del 1316 (Una mica d'història per conèixer les arrels sempre va bé...).

Ahir, doncs, seguint la tradició de la familia Ribas, al matí vaig anar a veure, amb els meus fills, l'ou com balla del claustre de la Catedral (fet que començà a arrelar-se a Barcelona des del començament del s. XIX) i a la tarda a la processó,

Balanç que en faig: els ous han proliferat (ahir se'n col·locaren en set indrets). El públic ha baixat notòriament; sort en teníem dels turistes per augmentar el número de visitants.

I la processó, el més important, diferent de les que jo havia gaudit. Per a ser exacta, hi ha certes millores: les autoritats civils no hi eren com a compliment d'un protocol absurd. Encapçalava la processó la Banda de Música de la Guàrdia Urbana, seguida dels Gegants de diferents indrets i elements estranys i tradicionals, com l'Àliga, la Mulassa, el Bou i els Dracs de la ciutat. També el Ball dels Cercolets i el de Bastons...
Seguit tot això pels elements eclesiàstics. Per acabar, la magnífica Custòdia, que és el tron de Martí I, l'Humà, portadora de l'Eucaristia.

Tot això molt bé. Pero la gent... Molta menys gent! D'això em queixo. Una festa tan nostra que decau una mica...

A més per a mi té un sentit molt especial. En aquesta Festa de l'any 1936 vaig fer la primera Comunió. Sense cap exteriorització degut als temps que corrien.

Vull citar alguns dels versos del poema que em dedicà el poeta Lluís Carles Viada i Lluch, molt amic dels avis Piera i que el sento molt proper:
"Diada de Corpus Christi / diada altre temps de goig / en que era duyt per les places / de Jesucrist el sant Cors! / Si avuy no us hi podem veure / no vos entristiu, Senyor: / sia per desagreujar-vos / ma primera Comunió. / .../ La gent dirà , quan me veja / vestida de Comunió: / -Agenolleu-vos, que passa / dins d'ella, Nostre Senyor.- /... / Diada de Corpus Christi, / no us mancarà professó, / ja que a Jesús de Custodia / fa des-de avuy lo meu cor!"

El sentit espiritual que puc sentir és íntim i meu. Però, oi que no us estranya que em senti forçada a escriure-ho?

Montserrat Ribas

SILENCI

Hi ha moments i es donen situacions en què el silenci és la millor manera de comunicar-nos.

Arribo del tanatori de la Ronda de Dalt. Trobo encertat que els nous tanatoris siguin amplis, col·locats en la part alta de Barcelona amb vistas a la ciutar i mar inclós. Perquè la tristesa de la mort quedi enlairada pel sentit de la Vida.  L'enterrament és a les 5 de la tarda. Jo he preferit anar-hi al matí. Són quatre les noies, totes de 18 anys, que moriren fa pocs dies en un accident de carretera. Les quatre en el mateix cotxe. Molta gent, plors, abraçades, condols, llàgrimes que no s'amaguen... Tot això (multiplicat per quatre) ha sigut  la meva primera visió. I jo ho he incorporat al meu interior. L'impacte de la trista noticia, en sentir-ho per la tele, ja el vaig encaixar  amb dolor. Però. ahir  em vaig assabentar que una d'elles era néta d'uns cosins meus (ell, Juan Piera). I l'angoixa i la pena i el dol no m'han deixat des d'aleshores.

He anat a donar una abraçada de condol, d'unió i d'amistat als meus cosins. I què els hi dius? Aquí és on apareix la paraula "silenci" amb la que he encapçalat aquest breu escrit. Només un pensament interior elaborat durant tota la vida pot fer resorgir la pau a poc a poc, tot pensant que "Ell  no és Déu de morts, sinó de vius" (Mt 22,32b). Que hem sigut creats per Ell i a Ell retornarem.  Com? Quan? És una  incògnita que ens acompanya tota la vida, però que la podem viure en pau perquè "Déu ha creat l'home perque sigui incorruptible, l'ha fet imatge d'allò que és Ell mateix" (Sv 2,23).

En arribar a casa ja són les 2. Però no puc anar a dinar sense reflexionar i pensar i escriure-ho per retrobar la pau que Déu m'ofereix. D'aquí aquest escrit.

I no vull passar per alt que tot el que concerneix a la meva família m'és molt pròxim i, en aquest cas, punyent. No coneixia la noia, però, com jo, ens diem Piera de segon cognom. Les meves arrels familiars són molt profundes. En dono gràcies a Déu.

Montserrat Ribas

L'ATRI DELS GENTILS

Vaig assistir a la sessió que formava part dels 2 dies d'actes que va organitzar l'església de Barcelona el darrers dies 17 i 18. Jo, per principi sóc crítica en jutjar el esdeveniments. En aquest cas, no del tot. Trobo encertat que l'Església vulgui fer actes oberts pels creients i no creients, Crec que aquesta és la finalitat d'aquest nou tipus d'accions pastorals que volen anar incrementant i fer-ne en diverses ciutats. El mateix matí en l'Aula Magna de l'Universitat de Barcelona s'exposaren diverses ponències per veus sàvies i respectables que s'adreçaren a tots els oients, cristians i gentils.

Per la tarda, a la Basílica de la Sagrada família, previa invitació gratuïta, per tal d'evitar aglomeracions (i van pensar-ho molt encertadament) es van ocupar tots els seients. Jo que hi vaig anar amb una hora d'antel·lació, ja vaig trobar la nau central ocupada, i em vaig resignar a veure el que s'anava fent per les televisions que estan adosades en les grans columnes que divideixen les naus. No em queixo. Es seguia tot molt bé.

Presidia el Sr, Cardenal de Barcelona i el Cardenal Gianfranco Ravasi, Prefecte del Pontifici Consell de la Cultura. Van entrar pel passadís central, seguits per la gent que forma el Patronat i els que hi intervendrien, De forma austera o sia normal i sense cap ostentació (positiu). Es van succeir parlaments, del Cadenal Ravasi, lectures de textos de l'Antic i Nou Testament, interpretació musical per part de Montserrat Caballé (qui es va senyar abans de començar. Devia trobar-se en el recinte especial per a fer-ho...), diàlegs de dos teòlegs, en el que exposaren la bellesa, reflex de Déu i l'art de la Basílica com a expressió simbòlica del misteri cristià, interpretacions musical de Juan de la Rubia, organista (qui també va acompanyar a M. Caballé en el seu moment), diàleg de dos poetes, acabant amb un magnífic recital musical que van desgranar cants sacres dels segles XVI, XVII, XIX i XX i , fins i tot, es va estrenar una peça del moment present (sense massa cultura musical, per part meva, aquesta darrera peça em va fer apreciar més les altres). Vull fer notar que el cor es composava de 615 veus que s'entrecreuaven: infantils, d'adults, femenines i masculines. Impressionant!.

Un exultant cardenal Martínez Sistach va dir unes frases de comiat  i va titllar aquest atri barceloní de "meravellosa experiència de diàleg amistós i respectuós entre persones de conviccions diferents" mentre el cor en ple omplia la basilica dels magnífics acords de l' "Hallelujah" de Hendel. Apoteòsic!

Fins ara tot el que es va fer i em va agradar. Però unes preguntes i afirmacions creixien dins meu: "Estava allí representada tota l'església i no església de Barcelona? Havia arribat una espurna, si més no, als habitants de les barriades?" Ho poso molt en dubte. `

I un afegitó molt particular meu, que potser no entendrà la majoria, però és apreciació purament meva: asseguda durant tres hores (amb un rerafons encomiable) en aquell gran espai una vegada més em vaig reafirmar que el trobo fred i espiritualment la meva pregària va ser gairebé nul·la.

Ah, me'n oblidava: els micròfons no deixaven entendre del tot les paraules dels que van parlar. I va ser de la mateixa opinió algú més.

Espero que aquesta nova forma de pastoral definida com "l'atri dels gentis i pagans és lloc de recerca d'itineraris comuns, sense cap dispersió, en el qual l'escolta esdevé primordial malgrat les diferències", i desitjo que així sia.

Montserrat Ribas

ESTRANYESES

Sempre llegint els diaris hom es pot trobar amb alguna notícia que crida l'atenció. Però darrerament vull comentar les paraules que figuren a la portada de La Vanguardia del dijous passat sobre l'escapada turística recent del rei i que es detalla en  pàgines interiors. No serà cap sorpresa per a ningú perquè ha sigut molt comentada, criticada, silenciada, una mica de tot...Però la seva difusió ens ha arribat a tots.

En aquest moments de crisi tan estesa, en diferent graduació per uns o altres, però de la qual tots n'estem assabentats i  patim, el rei torna de caçar elefants, i després d'una trencadissa d'ossos, en sortir de l'hospital diu la frase que potser ha estat empès a dir (no tinc cap fonament per a afirmar-ho, però sóc lliure d'opinar): "Ho sento molt, m'he equivocat i no tornarà a passar". Aquesta darrera expressió que ve a ser com si digués: "no ho tornaré a fer" m'ha produït, a part de la indignació del fet a que es refereix, ganes de riure.

De sobte he vist el personatge reial, com un nen en una escola, amb la bata de quadrets o similar disculpant-se al professor per una malifeta i li ha caigut un: "¡De cara a la pared un cuarto de hora!".

(Ho dic en castellà perquè em sona més com si passés en els anys quaranta quan imperava la "lengua del Imperio").

I per continuar el que pot tenir de còmic aquest esbarjo reial, ja que la vida i, sobretot ara, és prou punyent, i sempre és d'agrair qualsevol escletxa humoristica, cito l'acudit que figura al mateix diari. Un pare i un nen es passegen pel parc zoològic i el nen exclama: "Papa, a la gàbia dels elefants hi ha una bandera republicana!"

Jo necessito un petit esbarjo dins de la negror o, en aquest cas, inoportunitat, per poder somriure. I aquesta negror està en el greu atur (que els entesos pronostiquen, i això no és una simple opinió meva, que anirà en augment l'any vinent), pels desnonaments, per la proliferació dels que busquen i recullen de les deixalles, i per tants altres problemes existents. Ho sé i em sap greu. Raó de més per deixar-me envair per l'humor quan es dóna la possibilitat.

Montserrat Ribas

CONVERSIÓ...

He vist la pel·lícula "Almanya". Impressionant! La direcció és de Yasemin Samderel, nascuda a Turquia. Diu moltes coses i fa pensar a fons situacions difícils en un to d'una senzillesa i naturalitat extraordinàries, sense cap dramatisme, deixant de banda la crítica social o la tragèdia. Ha assolit el seu propòsit de fer d'uns fets tràgics una comèdia lleugera, simpàtica i que t'arriba al cor.

Exposa els problemes migratoris dels anys 60, centrats en una familia turca que es trasllada des del món rural del seu pais a l'industrial alemany en busca de treball i millors condicions de vida.

"Almanya" planteja qüestions fonamental que tenen a veure amb el desarrelament i nostàlgia dels grans i l'oblit dels joves, amb gran barreja de situacions passades i actuals. Les diferents generacions ho expressen i alhora reviuen el temps passat. Però tot amb una gran serenor. I molt bona interpretació per part dels actors. A grans trets aquesta és la trama que emociona i et fa pensar amb els problemes que genera tota emigració forçada vitalment.

Les tres generacions d'aquesta familia, amb les seves situacions diverses, van anar calant en el meu fons i pensament. Resulta que jo sóc i he sigut sempre molt europea. Tot allò mes llunyà, amb les seves característiques i particularietats em són, en part, una mica estranyes i incomprensibles. Doncs bé, després de veure i viure aquesta pel·lícula ja no afirmo amb contundència que "sóc" així. Les persones "estranyes" se m'han acostat i m'han donat una llicó (a totes les edats es pot aprendre!) evangèlica que he entomat (al tanto!, l'odi no havia estat mai un sentiment envers "els estranys" de qui parlo) amb joia i serenitat. Crec que m'he "convertit". 

Potser a d'altres no els hi dirà res. A mi molt. Per la pel·lícula en si i la meva diguem-ne "conversió" m'ha agradat tant!

Montserrat Ribas    

NO M'HA AGRADAT

En La Vanguardia del darrer divendres, dia 16, llexeixo un article de María-Paz López, que titula : " Ser sacerdot, una feina fixa", encapçalat per una frase: "En temps de crisi i atur, la Conferència Episcopal promet una ocupació segura als seminaristes". El títol ja no m'agrada, perquè intueixo el contingut, però encara tinc esperançes d'una mala interpretació meva o  un joc de paraules.

Però no. Per desgràcia és veritat el que he pressentit.

Resulta que per fer captacions de vocacions cap el sacerdoci, previ pas pel seminari, ahir, a Madrid, (dia 15) la Conferència Episcopal, amb motiu del Dia del Seminari, que es celebra el 19 de març, fa aquest oferiment i proposta. Com comenta un noi, no prometen un gran sou, però sí una feina fixa. Aquesta és la manera d'atraure nois i homes (no cal dir que les dones es descarten) perquè el número de sacerdots augmenti? I la vocació que és irremediablament necessària per una tal vida, on queda? Jo opino que reduïda a un lloc de treball segur, en aquests moments de crisi laboral i de tota mena. Amb perdó de la Conferència Episcopal, sento vergonya d'aquesta "crida".

Ja puc comprendre que una persona amb grans dificultats per mantenir-se i potser, a més, tenir una família i malgrat tingui vocació de químic, metge, o qualsevol altra professió agafi un lloc de sabater per a poder viure ell i tots els seus. Em dol, està clar; però no sento cap vergonya per l'elecció a que es veu obligat a fer per viure. L'admiro i estic al seu costat.

Però barrejar un ofici qualsevol amb l'entrega del noi, del jove, de l'home a evangelitzar, em sembla no solament un absurd, sinó també una degradació en el sentit vocacional del sacerdoci.

En llegir-ho vaig pensar que seria el meu tema pel pròxim bloc. I ahir precisament, ja amb aquest propòsit meu per l'indignació que sento, llegeixo l'article, també en La Vanguardia, de la Pilar Rahola que respira exactament com jo. El titula: "Treball fix celestial". El resumeixo en una de les frases que exposa: "Aconseguir vocacions que prometen el pa terrenal i no l'amor celestial és una mica llastimós".

Ella agnòstica; jo creient. Arribem a la mateixa conclusió.

Montserrat Ribas

SORPRESA

El títol respon al que vaig viure el diumenge pasat en el Palau de la Música assistint a la "Missió Metròpolis". Es tractava de la lectura de l'Evangeli segons Sant Marc amb interludis musicals. Em va atraure. Peró en ampliar-se la informació:  hi intervendria la Montserrat Caballé, (a qui van excusar per no poder venir. Gràcies a Déu! No era aquell el seu lloc) i que els lectors serien gent de "categoria"no em va plaure. Tota la meva primera atracció va canviar-se en una interrogació, per acabar en una objecció. Per què la Paraula de Déu havia de ser expressada al públic per gent preeminent, com qui organitza un gran espectacle? Jesus va escollir uns pescadors i gent anònima per a predicar el Regne, en el seu pas per la terra. Per què, ara, els seus seguidors (l'Església) ho feia d'una manera ben contrària? 

Però jo dec ser masoquista i vaig voler anar-hi per veure-ho directament i que la meva crítica (que ja intuïa, ja que vaig pensar que el títol del proper bloc seria "No, no i no". Em costa trobar títols; doncs bé aquest ja el tenia triat espontàniament).

I, senyors, vaig tenir la sorpresa que res del que em temia va succeir. El Cardenal, de clergman, va passar pel passadís central sense cap sèquit ni ornamantació, quan ja les llums estaven esmorteïdes i va seure en un seient. Una orquestra va obrir l'acte amb música sacra i Bach fou el que més van interpretar, en intervals de silenci de la lectura de Marc. Un cor també hi intervenia. Les lectures, per part de persones de la societat civil (la majoria locutors de radio i presentadors de televisió que tenien bona dicció)  davant d'un faristol central s'anaven succeint. Escolliren parts del text. Els capítols de la Crucifixió foren tres els qui els llegiren, (com estem acostumats en l'Ofici del Divendres Sant). Les Set Paraules foren interpretades en forma de cant  pel qui llegia les paraules de Jesús. També sortiren, quedant en un racó de l'escenari, personatges, com els del Sanedrí, Herodes, Maria Magdalena, etc..., vestits com qui representaven. Però sense parlar. Molt encertada l'exclusió de la persona de Jesús. Aquests personatges entraven i es retiraven en moments breus i determinats. Quan es llegia la mort en la Creu, les dones travessaren l'escenari amb un llençol blanc que col·locaren en una creu de dos troncs d'arbre que una persona aguantava. I s'arriba a la ressurrecció. Ara la que llegeix és una nena amb túnica blanca, il·luminada per focus, en la part alta, sobre dels músic, mentre aquests i el cor entonen l' "Al·leluia.

Fet tot amb molta dignitat i senzillesa, en el marc tan bell del Palau, en un silènci absolut per part del públic que omplia el recinte durant les gairebé dues hores que va durar, sentir la Paraula de Déu com a gran i gairebé única protagonista em va emocionar.

Unes breus paraules del Cardenal que es va acostar al faristol de l'escenari fou la cloenda de l'acte.

Una petita crítica per part meva: tots els que hi intervingueren s'ajuntaren a primer terme dalt de l'escenari i la gent va aplaudir. Si voleu, s'ho mereixien, però penso que no era moment d'aplaudiments. El final devia ser en silenci i interiorització.

Vaig sortir al carrer molt emocionada, amb un aplaudiment intern a les Paraules de l'Evangeli, que de manera tan harmoniosa havien calat dins meu.

Montserrat Ribas

AVORRIMENT

Vull parlar d'un detall que es dóna en els innombrables Premis que s'atorguen a la indústria del cinema i, per tant, a les pel·lícules. Recentment, que si els Gaudí, si els Goya, que si els Oscar. Ja no parlo d'altres festivals existents, com el Festival de San Sebastià, de Valladolid etc, etc...

No en parlo en contra. Els que hi van estan molt contents (amb les seves enveges obligades, suposo). I els que no entrem en aquesta gran afició (em refereixo al gust i la possibilitat, està clar!, en assistir a un d'aquests festivals), no mirem la tele i tan contents. Jo, em compto entre aquests darrers.

I, a més vull remarcar que el cine pot donar lloc a veritables  obres  d'art. Estic, doncs, a favor de l'increment de les pel·lícules.

Dit això vull referir-me al títol que encapçala aquest breu escrit. Que com puc jutjar si dic que no miro aquests programes? Bé, algun moment, per curiositat, i per veure si la projecció ha millorat (al meu gust) l'encenc de manera intermitent. I com que no he sentit l'encapçalament em desoriento: no sé si el premi aquell que dóna lloc a emocions, plors, abraçades... és per a la millor maquilladora o per la millor actriu o pel director/a que ha fet la pel·lícula guanyadora. No tinc res contra les maquilladores,  però no és el meu fort ni del meu gran interès.

Però no volia expressar totes aquestes desorientacions, sinó l'avorriment que experimento quan veig i sento l'expressió de cada guardonat en rebre l'estatueta pertinent. Tots diuen el mateix! Que si molt contents, que dóna les gràcies a tots els que han col·laborat amb ell i ha fet possible el premi, que si el dedica a tal o qual familiar, etc... I no diguem res quan els guardonats són vàries persones! Perquè en aquest cas es duplica o triplica la mateixa cantarella de manera continuada.

Jo només demano una mica més d'imaginació.

Montserrat Ribas

ANTONI TÀPIES

No pretenc fer cap crítica sobre el personatge. Primer perquè la pintura no és el meu fort i segon perquè els entesos n'han parlat i escrit molt en televisió i diaris aquests dies i les seves opinions són les vàlides. Tot i que encara n'espero un homenatge a fons. (Per cert que m'ha agradat molt que el sepeli el feren en privat).

Per descomptat que vaig anar al Museu el primer dia després de mort on, sense empentes, havia gent, equips de televisió, periodistes, amics, autoritats en pla particular, és a dir sense cap organització, com calia. Per fer mostra d'estima i afecte i honorar la memòria de l'artista és la millor manera de fer-ho. Es formà una petita cua de gent per a firmar en el llibre de condol. Jo, al marge de tot això, vaig poder reveure l'obra exposada tranquil·lament i viure aquell moment, reflex d'una actualitat. Sense conèixer a ningú, em sentia unida a tothom, envoltada amb les pintures del Mestre. Unint-me a l'expressió que empra la meva filla que m'acompanyà, em sentia viva. El meu fill, Enric Gomà, escriptor i filòleg, va idear, ja fa uns anys, un recull de frases que hom pot sentir pel carrer, de gent desconeguda, però que, per un o altre motiu criden l'atenció i et mostren facetes de la vida de les persones que expressen pensaments insospitats. S'anomena "Al carrer" i està obert a l'aportació de tothom. Us preguntareu, i amb raó, per què he fet aquest salt en el tema (i en l'espai). No desvariejo, per ara...El punt d'unió rau en un "Al carrer" que ha rebut i diu textualment: "A la Fundació Tàpies una nena de sis anys plantada davant dels quadres del geni universal, diu a la seva mare: 'mama, aquests quadres els devia pintar quan era petit, oi?' ".

Quanta gent deu pensar com aquesta nena i per no ser titllat de neci no s'atreveix a dir-ho! Jo he conegut veritables detractors d'aquesta pintura, fins al punt d'acalorar-se parlant-ne. Però no es pot dir i menys ara... I guarden silenci. Respecte a algun quadre, i vencent tota vergonya, estic amb la nena. En d'altres no. I el que m'agrada moltíssim (per a mi és genial) és la decoració externa del Museu: "Núvol i cadira". Visc prop del Museu i, per tant, puc contemplar-lo molt sovint Em quedo embadalida i em transmet alegria cada vegada que la veig. Gràcies, Mestre.

NOTA.- Al marge d'això volia fer notar que enviar anècdotes al correu electrònic:  alcarrer@alcarrer.cat  està obert a tothom. Som uns 615 per ara. I sense cap ànim de lucre per qui ho va idear, ja que n'escull els millors, edita un llibre (ja n'hi han dos) i el guany s'aplica a una trobada-sopar per a els que hi formen part.

La propaganda està feta amb tota la intenció. No és un "aprofito l'ocasió...".

Montserrat Ribas