ANTONI TÀPIES

No pretenc fer cap crítica sobre el personatge. Primer perquè la pintura no és el meu fort i segon perquè els entesos n'han parlat i escrit molt en televisió i diaris aquests dies i les seves opinions són les vàlides. Tot i que encara n'espero un homenatge a fons. (Per cert que m'ha agradat molt que el sepeli el feren en privat).

Per descomptat que vaig anar al Museu el primer dia després de mort on, sense empentes, havia gent, equips de televisió, periodistes, amics, autoritats en pla particular, és a dir sense cap organització, com calia. Per fer mostra d'estima i afecte i honorar la memòria de l'artista és la millor manera de fer-ho. Es formà una petita cua de gent per a firmar en el llibre de condol. Jo, al marge de tot això, vaig poder reveure l'obra exposada tranquil·lament i viure aquell moment, reflex d'una actualitat. Sense conèixer a ningú, em sentia unida a tothom, envoltada amb les pintures del Mestre. Unint-me a l'expressió que empra la meva filla que m'acompanyà, em sentia viva. El meu fill, Enric Gomà, escriptor i filòleg, va idear, ja fa uns anys, un recull de frases que hom pot sentir pel carrer, de gent desconeguda, però que, per un o altre motiu criden l'atenció i et mostren facetes de la vida de les persones que expressen pensaments insospitats. S'anomena "Al carrer" i està obert a l'aportació de tothom. Us preguntareu, i amb raó, per què he fet aquest salt en el tema (i en l'espai). No desvariejo, per ara...El punt d'unió rau en un "Al carrer" que ha rebut i diu textualment: "A la Fundació Tàpies una nena de sis anys plantada davant dels quadres del geni universal, diu a la seva mare: 'mama, aquests quadres els devia pintar quan era petit, oi?' ".

Quanta gent deu pensar com aquesta nena i per no ser titllat de neci no s'atreveix a dir-ho! Jo he conegut veritables detractors d'aquesta pintura, fins al punt d'acalorar-se parlant-ne. Però no es pot dir i menys ara... I guarden silenci. Respecte a algun quadre, i vencent tota vergonya, estic amb la nena. En d'altres no. I el que m'agrada moltíssim (per a mi és genial) és la decoració externa del Museu: "Núvol i cadira". Visc prop del Museu i, per tant, puc contemplar-lo molt sovint Em quedo embadalida i em transmet alegria cada vegada que la veig. Gràcies, Mestre.

NOTA.- Al marge d'això volia fer notar que enviar anècdotes al correu electrònic:  alcarrer@alcarrer.cat  està obert a tothom. Som uns 615 per ara. I sense cap ànim de lucre per qui ho va idear, ja que n'escull els millors, edita un llibre (ja n'hi han dos) i el guany s'aplica a una trobada-sopar per a els que hi formen part.

La propaganda està feta amb tota la intenció. No és un "aprofito l'ocasió...".

Montserrat Ribas