Fa dies que llegeixo al diari un anunci (de no sé què) on una dona gran expressa:"no hauria pensat mai que el pitjor de ser gran és sentir-se sola" ( no sé com ho expressa, però el sentit és aquest).
Efectivament ho vaig experimentar, ahir a la tarda, quan vaig rebre una trucada telefònica d'una amiga a la que no veia des de feia temps i em va proposar una trobada a casa meva d'un grup d'amics amb qui ens uneixen unes trobades, de ja feia uns anys, dirigides pel P. Ferran Manresa, i que tots recordem amb goig i simpatia. Jo estava envoltada de llibres, tele, sudokus i pensava passar la tarda amb aquesta companyia. En el fons em trobava sola. Però he d'acceptar el que em dispensa cada dia...
Aquella trucada em va capgirar el meu pensament de la soledat en que em trobava. Va ser com una alenada d'aire fresc. No estava sola. Algú em recordava i a més, en nom d'un grup d'amics.
Unes paraules podíen canviar el sentit de la meva vida. I el van canviar. Em vaig sentir molt unida a l'anunci del diari esmentat.
I vaig reflexionar més àmpliament en el sentit que penso: encara tinc una feina positiva a fer al llarg de les meves hores, dels meus dies, que poden sentir-se buits, però no són tals. La idea és fer sentir companyia a tants amics que poden estar isolats i, a la vegada, capgirar la meva possible soledat és el meu repte actual. (Vull fer un incís aquí: Els meus fills em fan molta companyia. Ho reconec. Però sóc insaciable en aquest sentit).
I una vegada més penso que les petites coses observades amb deteniment, són lliçons que hom rep en el decurs de la vida, fins i tot quan tot sembla finit pel replegament físic que hom pateix.
I són font d'alegria.
Montserrat Ribas i Piera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada