diumenge, 29 de maig de 2016

CAIGUDA I PENSAMENTS

Doncs sí, vaig caure al carrer. Ja sé que no és cap notícia interessant, però deixeu-me rememorar com va funcionar el meu cap tot seguit. Necessito pensar-ho i enterar-me'n.

Com a primera constatació positiva, en veure la gent que va acostar-se'm per auxiliar-me, en un tram de carrer, que pensava estava buit, va ser: "El món no està perdut! Hi ha esperança dins tanta desesperança!" El meu agraïment a tots ells, desconeguts per sempre, però ben vius en el meu cor.

Bé, ja sóc a l´ambulància: em prenen la pressió (10/20, comme il faut), curen les ferides de la cara, immobilitzen el braç trencat pel colze, esparadrap pel tabic del nas trencat..., primers auxilis amb una rapidesa pròpia d'uns bons professionals. I cap a la Dexeus (que ja té la categoria de la meva tercera residència).

I, com que no he perdut el coneixement, penso. Concretament, i de forma succesiva, però amb calma, ordre i, per què no dir-ho?, amb un cert nerviosisme toco tres temes (sembla que exposi una tesi): la meva possible trobada amb el Desconegut, el sentir-me privilegiada enmig de la humanitat sofrent i la decisió que l'espectacle ja organitzat sobre els poemes del meu marit es porti a terme.

Passo a ampliar-ho: "Senyor, fa un any que hi vaig donant voltes. Aviat ens trobarem. En uns mesos, en uns anys... ja estic pensant-hi. Quan Vós volgueu... El vostre Amor presidirà la trobada... Però el desconegut em fa una certa temença... És aquest, ja, el moment del nostre encontre?... Em vénen al pensament les paraules de Bonhoeffer, en el  seus darrers dies, quan expressa el dubte de qui és ell, al final de la seva vida, ja que els qui l'envolten pensen i li diuen que ell els hi dóna pau, i com ell mateix es troba, paradoxalment, feble i poruc, per acabar exclamant: < jo només sé que sóc teu, Senyor!>. Em faig meves les seves paraules. (Vull apuntar que pel sol fet de conéixer aquest fet, en una classe de Teologia, ja em compensa els vuit anys que em vaig "passejar" per la Facultat de Teologia).

Penso que sóc una privilegiada en tenir les atencions que tinc i tindré tot seguit: curatives i d'atenció pel meu físic malmès. Veig les imatges dels camps de refugiats, on nens i grans ploren perquè tenen gana i estan amb nul·la atenció mèdica... I jo? Les desigualtats són patents... Déu meu! Déu meu!

Em ve a la memòria l'espectacle que hem organitzat sobre els poemes d'en Josep i penso que es faci, al marge de la meva possible absència. Fora el meu protagonisme! El que compta són les paraules d'en Josep!

Arribo a la Clínica Dexeus. Em treuen en la llitera. Dues persones m'esperen: el meu nét mirant-me esverat la meva cara contosionada i el meu fill que em diu, cridant: "A Barcelona hi ha taxis, mare...!".

Montserrat Ribas   


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada