ESCOLES I ESCOLES

No vull pontificar. Vull fer un escrit que, per diverses raons, he rumiat quests dies. I, potser no serà nou per a ningú. Però tinc ganes de parlar-ne.

S'ha despertat, en mi, el tema gràcies al llibre que, ara, estic llegint: "El món d'ahir. Memòries d'un europeu" de Stefan Zweig  (Viena , 1881- Petrópolis -Brasil-, 1942). Aprofito per recomanar la seva lectura del tot encomiable (encara que estic només a la pàg 90, però ja intueixo que he triat bé). I en aquestes primere pàgines l'autor toca un tema molt important: l'escola. Troba que les hores lectives es feien àrides i mortes, perquè es cenyien a un pla estricte (molt pensat, pero massa cerebral) que resultava fred. No tenia cap atractiu ni estímul. Els nois reaccionaren. Ja sé que parlo d'un temps i lloc esplendorosos culturalment i la majoria dels seus habitants eren de "classe alta" (dit, per entendren's).

I en quan un alumne es convertia en un  líder, es formaven grups de nois que abandonaven tota la monotonia de les lliçons que s'impartien i es dedicaven, pel seu compte, a la creació de petits nuclis de conversa o activitats, cap a diferents direccions, però que els feia viure i gaudir i aprendre i admirar el món existent i proper, al marge completament del que el mestre intentava, sense èxit, inculcar. El vital és el que compta. I descobrien grans autors literaris, anaven a la sortida de l'òpera per poder veure, ni que fos de lluny, les figures més representatives de l'art operístic o escènic, etc... Aprenien vivint. La manera vital de viure i aprendre per altres era el món esportiu... Res a objectar. L'important és aprendre a fons allò que el nois i noies senten interiorment, abandonant tota classe de rutina. M'ha fet revifar, la seva lectura!

Passo a una nota actual que he llegit en alguna revista. Avui dia, en alguna escola pública de casa nostra, l'animadversió vers el professor es tradueix en tirar-li quaderns llibres, insultar-lo... I aquí no apareix cap altra substitució d'aprenentatge, confabulat per ells mateixos. Parlo, és veritat, d'escoles on els nens pertanyen a families de "baixa" (no m'agrada parlar d'"alta" ni "baixa", però ho faig per fer-ho més entenedor)  condició i situació econòmica.

No faig , doncs, comparacions, perquè seria totalment injust, degut a la diferència cultural de base.

I també penso que avui dia també a casa nostra hi han escoles que funcionen bé. Però és perquè el profesorat fa de la seva feina una vivència que l'alumne assimila, sense dificultat i serenament.

Jo estic més per les escoles vives, on la mestre, des del primer dia sap dirigir-se a un alumne pel seu nom , li ensenya tot el que té al voltant on es desenvoluparà la seva vida, a saber admirar la natura, distingir els ocells....i un etc. molt llarg, Les prefereixo a les que ensenyen coses, moltes coses, massa coses, que l'alumne ja rebutja des del seu principi, perquè no s'hi sent a gust, no és seu, no l'hi importa, no li serveix per a viure.

Volia només parlar de com em va frapar i alegrar la lectura de les pàgines de S. Zweig sobre aquest tema i sense adonar-me'n ho he ampliat. Però amb poques paraules no es pot pontificar, com he fet notar, al començament.
Montserrat Ribas