EL PREU DE SER ELS PRIMERS

Aquest títol és el que figurava en els "20 minuts" emès per TV3 el darrer diumenge, 15 de gener. El trobo prou significatiu per no canviar-lo.

El tema era el sistema educatiu dels nens a Corea del Sud, país on el grau de coneixements que adquireixen els nens en el seu aprenentatge escolar és el superior respecte a tots els països del món. Pot semblar molt bonica i positiva aquesta afirmació. Jo la rebutjo totalment. Vaig seguir el reportatge amb molta atenció, mentre la indignació m'anava creixent. Resulta que els nens van a l'escola popular (magnífic!), peró, en sortir a mitja tarda, algun membre de la família els va a buscar i els porta a unes classes particulars, que va començar un professor i ha tingut que anar, no sumant sinó multiplicant, els centres perquè l'afluència ha esdevingut desbordant. I en una ocasió es veien cotxes que arribaven a casa a les 12 de la nit que és quan la nena havia acabat els innumerables estudis diaris. (Una veritable aberració pedagògica!).

Resulta que els nens pugen sota l'opressió de la idea dels seus pares o familiars que per fer alguna cosa de profit en la vida han de ser els primers en totes les matèries que estudien. I obeeixen, s'hi esforcen i sembla que de bon grat van a aquestes classes de repàs després de l'escola.

Penso que es crea una competivitat esfereïdora. Van parlar de més de 200 suicidis d'aquests nens que viuen la seva infància i adolescència amb aquesta càrrega cognitiva. Es veien cambres de les cases d'aquestes nens on tenien exposats tots el diplomes, notes i premis escolars. (Enlloc d'un poster atlètic o futbolístic o un dibuix apreciat per la seva procedència, o qualsevol cosa d'una banalitat total...) Dia i nit amb l'obsessió sempre que per ser algú el dia de demà han de ser els primers en els estudis.

Això és ensenyar a viure? Perden l'espontaneïtat de les converses, dels jocs, del "no fer res" amb tranquilitat. Més d'una nena (ara penso que el subjecte televisiu era predominantment femení) deia que es tancava al cuarto, més d'una vegada i deixava anar una plorera que li sorgia per l'esgotament. Tot i amb això continuava afirmant que el que havia de fer era estudiar molt.

En una estona d'insomni aquesta nit he anat pensant en el documental i m'ha sorgit de forma espontània el mètode d'estudis dels meus fills quan éren petits. Van anar a  l'escola privada "Elaia" (gràcies Núria Ramos i les seves dues companyes que la vàreu fundar) on no sé si van aprendre massa coses, però sí a viure.

En entrar el nen donava la mà a la professora que els rebía i el "Bon dia, senyoreta"  se'ls responia amb un "Bon dia, Enric", "Bon dia, Teresa"... des del primer dia! Anaven a escola com si anessin a una reunió d'amics, a una festa... Detalls d'extrema pofessionalitat com avisar-me la Núria que ha observat que l'Enric torçava la cama  al córrer en el pati, que li costava molt concentrar-se, etc, etc... Vivíen el nen en totes les seves facetes. I també vaig trobar positiu, que en ocasió d'una "revolta en la classe" fora de mida, la Núria va anar-hi i els digué: "O canvieu de manera de fer o canviarà la professora". Després d'un breu silenci es va sentir una veueta, que digué: "Ens ho pensarem". Era la veu del meu fill. Fins trobo educatiu la vivència de tenir  llibertat per ser capaços d'arribar a la impertinència. No sé què en pensaran els pedagogs, però els meus fills no van patir ni van voler ser els primers. I avui dia el noi filòleg i escriptor, treballa de ferm i la noia, ha triat el que ella va rebre: educar. I sé per alumnes que les seves classes de Religió (que poden arribar a ser tan avorrides...!), a base de videos, explicacions i preguntes sobre casos reals i actuals, són unes de les seves preferides.

Es pot comprendre que estic totalment en contra de la competitivitat en totes les actuacions vitals. Desfan a l'individu.

Montserrat Ribas