ANÈCDOTA

Abans d'ahir, mentre esmorzava em va caure la dent més significativa, millor dit la central superior que feia el seu goig. No em vaig immutar. He de confessar que tinc una boca fatal. Tot va venir de que, quan era petita, cada any, abans de les vacances d'estiu, la meva mare ens feia revisar la boca. A un dentista que es deia Travieso, a la Rambla Catalunya, cap al carrer Diputació. (Hi han coses que no s'obliden...). I com tots els dentistes en aquella època, em feia un mal terrible; però estàvem en un temps de submissió filial i cap dels germans s'hi oposava. A patir, doncs! I com que una és molt "llesta", en quan es va acabar la protecció dental per part de la meva mare, vaig estar uns trenta anys sense acostar-me a cap dentista. I d'aquí ve la desfeta de la meva boca.

El mateix matí vaig fer-m'ho mirar. Està clar: l'aparell en les seves mans durant tres dies i jo cap al carrer amb una boca esdentagada. Doncs bé, no em vaig amoïnar passar per aquest tràngol. I estic parlant amb la boca mig tancada, pèrò no deixo d'anar a reunions on trobo gent (grups diversos que per Nadal ens reunim per a felicitar-nos.) M'importa el meu aspecte bucal? Gens ni mica.

Fins aquí l'anècdota, responent al títol.

Ara, el que penso: sé que estic en una edat en la que les xacres aniran apareixent i jo haig d' entomar-ho. Entre les possibles, una boca d'aspecte fatal, que per uns dies, no m'atabala. I no me n'amago. Tot sigui com això!

I tot pensant en el tema, vaig recordar que el dia anterior em va tocar llegir en el petit llibret diari d'Advent i Nadal, de la D. Aleixandre, a Isaïes 7, 10-14 i Mt 1,18-24 on es diu que Maria (la verge en Isaïes) infantarà un fill, que li posarà per nom Emmanuel que significa: DÉU-AMB-NOSALTRES.

Perquè el "déu enfront nostre", "el déu acusador", "el déu del més enllà"... són ídols que ens hem fabricat. El revelat és "Déu amb nosaltres".

I sent així i amb aquesta total i present companyia, no em sento més esperançada?

Montserrat R.