Per què molta gent escull anar al Caribe o a Vietnam per gaudir dels seus atractius i relaxar-se? No puc dir res en contra. No hi he estat mai.
I, segurament aquesta gent no ha anat mai al Delta de l'Ebre. No saben el que es perden. Hi vaig anar, una vegada més, el diumenge. Ja sé que he fet un gir de 36O graus. Però té un gran encant.
Prop de Barcelona. Els camins més o menys esfaltats passsen molt sovint entre dos extensions amarades d'aigua pel conreu de l'arròs, les aus t'acompanyen en el passeig, la visita obligada a la casa Verda, emblemàtica del Parc, portada del Canadà el 1926 per 35O.OOO ptes, travessar l'Ebre en el cotxe dins d'una barcassa (no demoreu la possible visita, ja que un pont, ja en construcció, les anul.larà en breus mesos), visitar pobles com L'Aldea, Sant Jaume de l'Enveja (ve de "veure". Vaig amb un filòleg), i el Poble Nou, petit i tot "en blanc" (abans "Villa de Franco"), alguna "barraca" típica, petites cases escampades i aïllades, els miradors , punts d'observació de les aus de llacuna.... Voleu quelcom més relaxant?
I com a final vàrem recòrrer el camí de la Punta de Banya, amb mar i mar a cada banda. I observàrem les taques rosades de les aglomeracions de flamencs en l'aigua.
Cap a les sis el sol s'està ponent, i, en breus moment aquell esclat de sol, llum i aigua es converteix en un fosc paisatge on impera el silenci.
Aquesta breu explicació em porta a fer una valoració general i vital: Hom pot trobar la bellesa moltes vegades en les coses que viu i té, sense desitjar el que no pot tenir. En això rau la felicitat.
Seguint la línia empresa : Vaig emmarcar i posar en el cuarto del meu fill quan era petit (el filòleg, ara) un dibuix d'en Cesc del "Cavall Fort", on un nen en un balcó ple de joguines, mirava embadalit el nen que passava pel carrer estirant un cordill lligat a un tren fet amb cartró i papers. El Quadre encara forma part de l'entorn familiar.
Montserrat
I, segurament aquesta gent no ha anat mai al Delta de l'Ebre. No saben el que es perden. Hi vaig anar, una vegada més, el diumenge. Ja sé que he fet un gir de 36O graus. Però té un gran encant.
Prop de Barcelona. Els camins més o menys esfaltats passsen molt sovint entre dos extensions amarades d'aigua pel conreu de l'arròs, les aus t'acompanyen en el passeig, la visita obligada a la casa Verda, emblemàtica del Parc, portada del Canadà el 1926 per 35O.OOO ptes, travessar l'Ebre en el cotxe dins d'una barcassa (no demoreu la possible visita, ja que un pont, ja en construcció, les anul.larà en breus mesos), visitar pobles com L'Aldea, Sant Jaume de l'Enveja (ve de "veure". Vaig amb un filòleg), i el Poble Nou, petit i tot "en blanc" (abans "Villa de Franco"), alguna "barraca" típica, petites cases escampades i aïllades, els miradors , punts d'observació de les aus de llacuna.... Voleu quelcom més relaxant?
I com a final vàrem recòrrer el camí de la Punta de Banya, amb mar i mar a cada banda. I observàrem les taques rosades de les aglomeracions de flamencs en l'aigua.
Cap a les sis el sol s'està ponent, i, en breus moment aquell esclat de sol, llum i aigua es converteix en un fosc paisatge on impera el silenci.
Aquesta breu explicació em porta a fer una valoració general i vital: Hom pot trobar la bellesa moltes vegades en les coses que viu i té, sense desitjar el que no pot tenir. En això rau la felicitat.
Seguint la línia empresa : Vaig emmarcar i posar en el cuarto del meu fill quan era petit (el filòleg, ara) un dibuix d'en Cesc del "Cavall Fort", on un nen en un balcó ple de joguines, mirava embadalit el nen que passava pel carrer estirant un cordill lligat a un tren fet amb cartró i papers. El Quadre encara forma part de l'entorn familiar.
Montserrat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada