QUÈ PUC FER?

Ben poca cosa. Però, si més no, estar al tanto del meu voltant i viure i conviure al màxim el que m'ofereix. He experimentat en mí el que això pot dir-me i ja tinc la resposta.
Fa pocs dies anant pel carrer caminant, com els metges m'aconsellen, veig un noi que tot mirant-me somrient se m'acosta i em diu: "Sóc en X. de Càritas!" El reconec i el saludo agraïda per la seva simpàtica exclamació. "Montse, m'has donat l'alegria del dia d'avui en trobar-te ". Jo he sentit la mateixa sensació per la trobada. Parlem un moment de la seva feina, de mí i ens acomiadem contents,  Torno a casa. La soledat és la mateixa. Però alguna cosa ha canviat en mi: m'he sentit fortament acompanyada. Per unes paraules? Un gest? Sí, tant sols per això? Doncs, sí. Tant sols per això. I torno cap a casa amb aquest aprenentatge de quelcom molt simple i, a la vegada molt tendre.
I aquests dies la trobada va calant en mi. I estic  més contenta i acompanyada. . I ja sé què fer amb els del meu voltant.
                                                                  Montserrat Ribas i Piera

MINÚCIES

Estic cansada, veritablement cansada de sentir parlar, de trobar notícies sobre la igualtat de gènere, el feminisme i companyia, els assetjaments envers les dones... Ho sento molt; però això no és viure...
I, sense voler jo també caic en aquest parany. Perquè volia parlar sobre una petita minúcia  que va en aquest mateix sentit.
Es tracta de: ei costum, acceptat per tothom com la cosa més natural del món, de dirigir-se  o simplement narrar oralment o per escrit, primer en la versió masculina i després en la femenina. I està clar, a continució han de venir adjectius, pronoms, etc..., en la versió que que li demani aquesta primera paraula.  M'explicaré: "benvinguts / benvingudes". Per què no invertir els termes?. I tots tan contents/contentes (segueixo aquí l'ordre que es fa i jo ataco).
I en la revista d'Òmnium, que vaig rebre ahir, vaig trobar un article que canviava aquest ordre que critico i vaig llegir: "elles i ells" o alguna cosa similar. Vaig repirar fons.
Efectivament és una minúcia. Però que jo crec que per aquí es comença. És el que jo crec.
Montserrat Ribas i Piera

ACTIVITAT

Sí, quan més penso que m'ha arribat el temps de la inactivitat i repós, més constato que estic equivocada. I ho descobreixo en el meu sentit vital. Tornar a anar a dormir després d'un dia de "dolce far niente" per part meva, em dona una sensació de fracàs i desencís de la vida que porto. No vull fer drames, però ahir em vaig sentir més animada per haver escrit una carta a un amic. Sí, només una carta a un amic. Però vaig pensar en que tindria una alegria en llegir-la... O fa dos dies quan vaig anar a casa una amiga que ja no camina... Tot tan poca cosa, però que em fan sentir viva i normal com la resta de la gent.
Total, que si em creia que el descans i el repòs (que no els deixo de banda) eren la meva única actuació possible veig que només una certa "activitat" tot pensant en els altres pot tenir tal nom en la meva situació actual.
I en aquesta classificació vivencial, tot estant asseguda i descansant, hi programo llegir certs llibres vitals, com és llegir la Bíblia. Ara l'he acabat. De la primera a la darrera pàgina. És Paraula de Déu. Crec que no cal més recomanació. He redescobert les darreres "cartes" i l'Apocalipsis final que ho tenia molt oblidat. Sento vergonya de que he passat tants i tants anys sense aquesta lectura completa.
Veig que tots els meus blogs estan impregnats d'un cert aire trascendent. Voldria dir: "ho sento". Però crec que és el "leif motiv" del meu moment actual. I aquestes reflexions em donen una certa serenor i més i més estimació vers tot el que m'envolta.
                                                                          Montserrat Ribas i Piera

LA SOLEDAT

Fa dies que llegeixo al diari un anunci (de no sé què) on una dona gran expressa:"no hauria pensat mai que el pitjor de ser gran és sentir-se sola" ( no sé com ho expressa, però el sentit és aquest).

Efectivament ho vaig experimentar, ahir a la tarda, quan vaig rebre una trucada telefònica d'una amiga a la que no veia des de feia temps i em va proposar una trobada a casa meva d'un grup d'amics amb qui ens uneixen unes trobades, de ja feia uns anys, dirigides pel P. Ferran Manresa, i que tots recordem amb goig i simpatia. Jo estava envoltada de llibres, tele, sudokus i pensava passar la tarda amb aquesta companyia. En el fons em trobava sola. Però he d'acceptar el que em dispensa cada dia...

Aquella trucada em va capgirar el meu pensament de la soledat en que em trobava. Va ser com una alenada d'aire fresc. No estava sola. Algú em recordava i a més, en nom d'un grup d'amics. 

Unes paraules podíen canviar el sentit de la meva vida. I el van canviar. Em vaig sentir molt unida a l'anunci del diari esmentat.

I vaig reflexionar més àmpliament en el sentit que  penso: encara tinc una feina positiva a fer al llarg de les meves hores, dels meus dies, que poden sentir-se buits, però no són tals. La idea és fer sentir companyia a tants amics que poden estar isolats i, a la vegada, capgirar la meva possible soledat és el meu repte actual. (Vull fer un incís aquí: Els meus fills em fan molta companyia. Ho reconec. Però sóc insaciable en aquest sentit).

I una vegada més penso que les petites coses observades amb deteniment, són lliçons que hom rep en el decurs de la vida, fins i tot quan tot sembla finit pel replegament físic que hom pateix.

I són font d'alegria.

                                                          Montserrat Ribas i Piera

VIDA ETERNA

Hi ha temes que, ara, a la meva vellesa, trobo que m'urgeix pensar-hi. I són aquestes dues: la creació i la nostra fi. M'apunto a conferències amb un títol que va en aquestes direccions. 

I, recentment, vaig assistir a un breu curset del P. Víctor Codina, S.J. I vaig comprar el seu llibre "El cielo, esperanza y compromiso". I entra dins de les meves expectatives. Endavant!

A continuació copiaré les frases del llibre en qüestió que més m'han interessat: I ho faré en castellà,  com està escrit en l'original:
"Qué es la vida eterna? Es el símbolo de la realidad divina a la que nos orientamos. (...) Y como el cielo es el término de la vida que esperamos, es importante saber en qué consiste el cielo según la Palabra de Dios, pues estamos ante un misterio respecto del cual, lo más obvio sería guardar silencio, pues el cielo es <<lo que ni ojo vió ni oido oyó, pero Dios preparó para los que le aman>> (1Cor 2,9) (...) El cielo no es un lugar, sino la situación en que se encuentran quienes están en el amor de Dios y de Cristo. Es la realización de todas las esperanzas y utopías humanas.
La vida eterna no es, pues, simple conocimiento de Dios, sino comunión con El (1Jn 1,3); es la plenitud del amor (1Jn 17, 26). (...) Ahora somos herederos de la vida eterna en esperanza."

Totes aquestes disquisicions m'omplen el cor i em donen tema per pensar de manera esperançada. Però tot es deriva d'unes primeres frases del llibre que, intencionadament, he deixat per a copiar en darrer lloc. I són: "Para los cristianos solo hay una vida: la que nos fué dada al nacer, pero esta vida continua. (...) No deberíamos de hablar de "otra vida" (...) No podemos oponer cielo y tierra, sino ver el cielo como la plenitud de lo humano."

Ja no cal afegir-hi res. Cal pensar, Y esperar a conèixer aquesta trobada amb Déu que ens espera. El nostre cel és Jesús. però aquesta nostra trobada comença ja aquí i ara.

                                                                              Montserrat Ribas i Piera

VIDA I FE

Crec que el tipus de fe que hom pot posseir al llarg de la seva vida té diferents etapes. En un principi, si hom viu en una família cristiana i ha tingut, també una educació religiosa, pot sentir-se fidel a un sentit marcat per una sèrie de veritats en aquest aspecte.

Després ve l'etapa d'haver de lluitar una mica perquè  no encaixa la racionalitat humana amb alguna de les veritats acollides alegrament. Però amb una certa "humilitat" i amb l'ajut del Senyor es pot anar vencent els dubtes i hom va acoplant-se al que li ensenyaren i s'havia acollit, alegrament, en un principi. 

A les meves velleses, els dubtes o interrogacions que es plantegen són amb unes característiques ben diferents. Penso que vénen en unes direccions ben oposades. Són sobre els principis de les coses creades, és a dir, sobre cóm i perquè ha començat, o no ha començat, si no com s'ha desenvolupat tota la creació, la seva ordenació vital, el desencadament de la nostra pròpia vida i el seu esdevevenir. Però contestant en positiu, no tinguem por. El Senyor és el nostre Pare, qui ens espera. Ens estima i estimarà sempre. Per tant, ens ajudarà sempre. I aleshores ho entendrem tot. Mentre, confiem en Ell.

Tono a recórrer a la "humilitat" que hom necessita per acceptar "que la ciència no resol els misteris i 

i que els millors teòlegs es pleguen finalment al que és senzill" com ho comenta en el Catalunya Cristiana del 9 de  desembre passat el periodista Antoni Coll.

Montserrat Ribas i Piera

ESCLETXA DE LLUM

Estem vivint un época molt negra. Els nostres hereus en el temps ho apreciaran com època desastrosa, i nosaltres també ho vivim així. I ens dol. 

Les notícies que ens arriben, per la premsa, per la televisió, per les converses entre amics..., ens van, reiteradament, enfonsant, presentant-nos un món que ens envolta  ple d'odi, malestar, sofriment,...

Les froneres que es tanquen davant de gent que pateix, que tem per les seves vides, el mar que engoleix tanta gent que només busquen una vida digna, les barraques on es refugien tantes i tantes famílies que perden la seva petita llar, els nens sense referents familiars...

I el pes de tantes vides truncades que ens colpeixen diàriament. No estem entre els que ho pateixen però, per mínims sentiments que hom tingui, se sent ultratjat de pertànyer a la raça humana que ás capaç de tantes i tantes barbaritats...

I, de sobte llegeixo unes breus línies d'un "Full dominical", que m'arriba a les mans, amb un cert retard. I parlen d'un matrimoni, que tenint dos fills ja, adopten tres nens, abandonats o que han perdut els seus pares i que són discapacitats (física o psíquicament) !! 

La noticia es filtra dins el meu cor com un escletxa o raig de llum que inunda el meu sentiment i el meu pensament.

No està tot perdut entre nosaltres! Hi ha qui ens fa reviure. I una certa pau ens acompanya. No tot està perdut! 

Montserrat Ribas i Piera    

FRASES

   Una frase que em commocionà va ser: "El nostre desig intel·lectual és viure intel·lectualment, això és,  penetrar cada dia més en el goig de viure", paraules del Cusano (Nicolàs de Cusa, filòsof del s. XV). La vaig llegir en una biografia : "Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona" (Ed. Centenari) d'Agustí Pons, fa pocs dies.
    Quan arriba la nit, després d'un dia sense fer massa coses, ja que a la meva edat ("els tinc tots", responc quan em pregunten els anys) la vida és molt limitada, però que tot i així  passa molt ràpidament, amb un cert desànim si no he pogut sortir del meu aïllament, amb una sèrie de preguntes que m'he formulat, sense tenir respostes per a tot, i malgrat tot això, intento situar-me en un posat esperançador, em sento acollida pel Pare del Cel que m'espera... i em trobo amb la frase que encapçala aquest escrit. Tot el negatiu es capgira dins meu: Gràcies, Senyor!
    Crec que no arribo a viure 'intel·lectualment' però accepto que tinc molta curiositat per tot el que m'envolta. I això, dins el marasme del meu pensament, m'aporta una certa joia. I m'aferro a ella. I en dono gràcies a Déu!
    Portada també per aquesta curiositat que viu en mí assisteixo a un curs sobre "el temps".
I concretament en la conferència del dijous passat, a càrrec de Núria Martínez-Gayol, ens va venir a dir:
    - L'amor és l'únic capaç d'omplir l'eternitat.
    - L'última paraula no la té la mort. Està per sobre l'amor.
    - Déu crea per amor i ens promet l'eternitat.
    - Només tenim una vida, que és aquesta, que és eterna.
    M'aporta molt anar a escoltar frases i frases. Em fan rumiar. M'acosten a Déu. Em donen pau i goig.
                                                                                                                    Montserrat Ribas i Piera
 

 
   

ECOLOGIA

No recordo haver sentit parlar massa (per no dir mai) sobre aquesta paraula "ecologia" en el aprenetatge per entomar la vida, o sigui,  ni en la meva infancia ni joventut. I, ara, ja gran, en sento parlar molt.

En aquest aspecte, doncs, em trobo descolacada, és a dir incòmode. Sé el que vol dir, però no sento la importància que avui dia se li dóna.

Per tant, per paliar aquest dèficit vital, estic en situació d'aprendre... I seguint aquest desig quan vaig saber que la inauguració de l'any (escolar per a grans) havia preparat la Fundació Joan Maragall  amb el títol de "Ecologia integral", a càrrec del Monjo de Poblet, Lluc Torcal, físic. I hi vaig assistir. Ens va parlar d'ecologia integral (va posar força en aquest títol complet) i ens va adreçar a la carta del Papa Francesc "Laudato Si'" , en la que el Papa ens recorda que "no tan sols vivim en la natura  sinó que en som una part ". Això pensat seriosament ens obra una dimensio: creació- natura, és a dir com  ens afecta tot  el creat  que ens interpel·la molt directament.

I l'ecologia integral ve definida en l'article de "Catalunya Cristiana" del 16 de setembre d'aquest any, com a comentari de la carta del Papa a la que m'he referit, a les següents dimensions: medambiental, econòmica, social, cultural, de la vida quotidiana, de l'espai vital, i de la persona. (Crec que Déu m'ha d'allargar la vida per tenir temps de profunditzar tot això). 

I com a final de l'explicació en l'esmentat article, se'ns pregunta: "Hi has descobert cap novetat  en l'ecologia integral tal com ho ha fet el Papa Francesc?" i "Què caldria eliminar perquè el teu entorn fos més ecològic?"

A pensar toquen...

 Montserrat Ribas i Piera

SORPRESA

Tot i que ja ho sabia, ahir em va causar gran sorpresa sentir com em va rebre el Grup de Lectura de l'Eixample d'Òmnium Cultural.

Aquest grup ens reunim un cop al mes per comentar un llibre que en la darrera sessió ens proposen.

Fa dos anys que hi assisteixo. A l'estiu ens van proposar deu llibres. Jo en vaig llegir vuit.
Anem a parlar de la sorpresa. La gent del grup van ser els protagonistes perquè gairebé tothom em coneixia. La reunió tenia lloc en el pis inferior d'una llibreria. Malhauradament l'ascensor estava espatllat aquell dia. Van ser 4 o 5 persones del grup que em comunicaren que, en saber l'averia, van pensar  que seria una dificultat per a mi assistir-hi.

També els dolgué que no havia cap silló (per a mi) en la sala. Jo anava de sorpresa en sorpresa. Un senyor se m'apropà i amb molta cautela em preguntà la meva edat. I, a contiuació em digué: "Vostè és un exemple per a molta gent, per a molts de nosaltres..." Me'ls vaig mirar i no els vaig trobar massa més joves que jo, però vaig continuar rebent la benvinguda que m'expressaven. A l'anar parlant de cada llibre, sempre algú deia :"Montserrat, a tú què t'ha semblat?" Veritablement sorprenent. 

I en vaig sortir contenta. Sempre he pensat que tenir en compte a l'altre té molt de sentit per a aquest altre i per a un mateix. I ahir, a més de pensar-ho, ho vaig viure. Cal estar atenta a tot el que ens aporta la vida. És gratificant per a nosaltres i per als qui ens envolten.

Pot semblar tot això una tonteria, però no ho va ésser per a mí. 

Montserrat Ribas Piera